Merkel no vol que Grècia li robi el pacte
El govern grec rebutja de ple que un comissari controli els seus pressupostos, tal com proposa Alemanya
La cancellera farà front en la cimera a les exigències d'haver d'augmentar el paraigua de rescat
A Merkelli interessa reconduir la trobada cap
al pacte per al creixement
i la creació d'ocupació
La cancellera Angela Merkel volia arribar a Brussel·les com a salvadora del pacte fiscal emparaulat a la cimera anterior dels líders de la UE i que, des d'aleshores, s'havia anat aigualint. Estava disposada a renunciar al propòsit de les sancions automàtiques als infractors –és a dir, per la via del Tribunal Europeu– i deixar-la en uns mecanismes semiautomàtics. També volia incloure l'objectiu de la lluita contra la desocupació juvenil després de reconèixer que la solució a la crisi no només és retallar i retallar. Tots els propòsits dels seus funcionaris per transmetre aquests objectius pels canals oficials –els coneguts com briefings previs a tota cimera– es van enfonsar per la filtració del Financial Times que Alemanya vol retirar a Grècia la sobirania sobre els seus pressupostos i imposar-li un comissari europeu; i, per una altra filtració, ara de Der Spiegel, segons la qual el segon rescat grec costarà 145.000 milions d'euros, i no 130.000 milions, com s'havia pactat a l'octubre passat.
Redreçar l'atenció per l'objectiu de la cimera –el pacte fiscal, amplificat a pacte de creixement i ocupació– sembla complex. Sobretot perquè, a més, a Merkel li ha sortit un contrapoder global en la directora general del Fons Monetari Internacional, Christine Lagarde, entossudida a parlar d'haver d'augmentar el paraigua de rescat. Merkel arriba a la cimera aïllada respecte a molts dels seus socis, convertits en lagardistes. Alemanya continua portant les regnes, però com més es parli de Grècia –que ahir ja va rebutjar de ple que un comissari europeu controli el seu pressupost– menys possibilitats té Merkel de sortir-se amb la seva pel que fa al pacte fiscal.
La cancellera diu que no en vol ni sentir a parlar, d'ampliar –o doblar, com vol Itàlia– el fons permanent. Però cada cop està més sola en aquesta consideració. L'únic aliat destacat que s'ha pronunciat en la seva direcció és Finlàndia. I si una cosa no es pot permetre la UE –i especialment la zona euro–, després de l'escissió del Regne Unit en l'estira-i-arronsa pel pacte, és una altra espantada unilateral. La pressió dels socis i de l'FMI seria insostenible, si no fos que la cancellera fins ara ha demostrat un sistema immunològic a prova de tot. A Merkel li interessa reconduir la cimera cap al pacte per al creixement i la creació d'ocupació. La gran trampa europea no és només el deute, sinó també l'atur juvenil, ja insisteix. Convé destinar fons europeus per activar l'ocupació, segons va reconèixer a Mariano Rajoy, dies abans de la primera cimera de veritat del líder espanyol.La cancellera, paradigma de l'austeritat pròpia de l'Alemanya més evangèlica, fa alguna concessió al sud catòlic –Estat espanyol, italià, Portugal i, si s'arriba a salvar, Grècia–. A canvi, però, vol un pacte fiscal presentable davant del seu electorat i davant els socis de govern, és a dir: tant els liberals com els socialcristians de Baviera, contraris a augmentar els dispendis per molt que l'economia alemanya encara sigui –i malgrat la crisi– la gran beneficiada de l'euro.