Adios, amigos

L'Esquerra alemanya s'enreda en l'enemic intern

04/06/12 02:00 - Gemma C. Serra

La crisi global que dóna empenta al radicalisme grec, francès i fins i tot espanyol no ajuda l'Esquerra alemanya, Die Linke. El congrés federal de la formació, aquest cap de setmana a Gotinga, va posar en evidència la falta de receptes d'aquest partit, nascut de la fusió del postcomunisme i la dissidència socialdemòcrata, més acostumat a complicar-se la vida amb rivalitats internes que a presentar propostes. D'una banda, la rivalitat dels seus dos patriarques i fundadors, el postcomunista Gregor Gysi i l'exsocialdemòcrata Oskar Lafontaine, que de ser aliats han passat a ni parla-se en públic. De l'altra, la del mateix Lafontaine amb la nova generació de reformistes moderats. També, és clar, la tradicional rivalitat entre la fracció de l'est i la de l'altra meitat del país, que continuen mirant-se amb malfiança i sense amagar que, per les bases de l'oest, els correligionaris de l'antic territori comunista no tenen prou pedigrí democràtic.

El congrés de Gotinga va ser una mena de parc temàtic dels problemes endèmics d'una esquerra que encara no ha superat del tot la divisió del mur de Berlín. Sobre L'Esquerra pesen els traumes del passat. Inclosa l'absorció forçada dels socialdemòcrates de l'est alemany en un partit anomenat unitari, sota el paraigua soviètic, l'any 1946. Feia un any que els aliats havien derrotat l'Alemanya de Hitler. Mig país havia quedat sota control de Moscou i la socialdemocràcia d'aquella banda d'Alemanya no va sobreviure com a partit independent.
Seixanta-sis anys després d'aquella absorció i vint-i-dos després de la caiguda del mur, L'Esquerra encara està encallada en un llenguatge propi de la guerra freda, que fa que les paraules més escoltades del seu congrés siguin escissió i divisió.
Fins i tot d'“odi” va parlar Gysi, per explicar la situació d'esquinçament intern del partit.
El líder postcomunista, que es va fer un forat en el Bundestag (Parlament federal) després de la reunificació, no ha aconseguit una mínima cohesió amb els seus teòrics companys. És a dir, la dissidència que Lafontaine es va endur del Partit Socialdemòcrata (SPD) el 1999 amb la seva doble dimissió com a líder de la formació i ministre de Finances de Gerhard Schröder.
“Plegats serem més forts” era la idea que va guiar la creació de L'Esquerra. La fusió va ser un procés llarg i complex que es va consumar el 2007. Cinc anys després, el congrés de L'Esquerra va ser un escenari de divisió, amb l'elecció d'una direcció presidida per dos desconeguts –Katja Kipping i Bernd Riexinger– que difícilment aconseguiran recuperar posicions entre l'elector.
Es tracta, damunt del paper, d'una victòria del radicalisme representat per Lafontaine. Però una victòria que segurament no es traduirà en recuperació de votants, ja que el tradicional vot de protesta que fins ara els havia beneficiat es decanta cap als Pirates. La progressió d'aquesta nova formació, defensora de la llibertat a internet, és paral·lela a l'erosió de què és víctima L'Esquerra. A cadascun dels parlaments regionals en què els Pirates han aconseguit escons –quatre, fins ara– s'ha produït un encongiment de L'Esquerra. Per al 2013, en les eleccions generals, es pronostica que els Pirates en tindran un 12%. És a dir, el percentatge que va obtenir L'Esquerra el 2009, el doble del 6% que se'ls pronostica ara. És difícil saber quina part d'aquesta caiguda és culpa de la pirateria i quina de l'enemic intern.

L'Esquerra alemanya s'enreda en l'enemic intern

04/06/12 02:00 - Gemma C. Serra email protegit

La crisi global que dóna empenta al radicalisme grec, francès i fins i tot espanyol no ajuda l'Esquerra alemanya, Die Linke. El congrés federal de la formació, aquest cap de setmana a Gotinga, va posar en evidència la falta de receptes d'aquest partit, nascut de la fusió del postcomunisme i la dissidència socialdemòcrata, més acostumat a complicar-se la vida amb rivalitats internes que a presentar propostes. D'una banda, la rivalitat dels seus dos patriarques i fundadors, el postcomunista Gregor Gysi i l'exsocialdemòcrata Oskar Lafontaine, que de ser aliats han passat a ni parla-se en públic. De l'altra, la del mateix Lafontaine amb la nova generació de reformistes moderats. També, és clar, la tradicional rivalitat entre la fracció de l'est i la de l'altra meitat del país, que continuen mirant-se amb malfiança i sense amagar que, per les bases de l'oest, els correligionaris de l'antic territori comunista no tenen prou pedigrí democràtic.

El congrés de Gotinga va ser una mena de parc temàtic dels problemes endèmics d'una esquerra que encara no ha superat del tot la divisió del mur de Berlín. Sobre L'Esquerra pesen els traumes del passat. Inclosa l'absorció forçada dels socialdemòcrates de l'est alemany en un partit anomenat unitari, sota el paraigua soviètic, l'any 1946. Feia un any que els aliats havien derrotat l'Alemanya de Hitler. Mig país havia quedat sota control de Moscou i la socialdemocràcia d'aquella banda d'Alemanya no va sobreviure com a partit independent.
Seixanta-sis anys després d'aquella absorció i vint-i-dos després de la caiguda del mur, L'Esquerra encara està encallada en un llenguatge propi de la guerra freda, que fa que les paraules més escoltades del seu congrés siguin escissió i divisió.
Fins i tot d'“odi” va parlar Gysi, per explicar la situació d'esquinçament intern del partit.
El líder postcomunista, que es va fer un forat en el Bundestag (Parlament federal) després de la reunificació, no ha aconseguit una mínima cohesió amb els seus teòrics companys. És a dir, la dissidència que Lafontaine es va endur del Partit Socialdemòcrata (SPD) el 1999 amb la seva doble dimissió com a líder de la formació i ministre de Finances de Gerhard Schröder.
“Plegats serem més forts” era la idea que va guiar la creació de L'Esquerra. La fusió va ser un procés llarg i complex que es va consumar el 2007. Cinc anys després, el congrés de L'Esquerra va ser un escenari de divisió, amb l'elecció d'una direcció presidida per dos desconeguts –Katja Kipping i Bernd Riexinger– que difícilment aconseguiran recuperar posicions entre l'elector.
Es tracta, damunt del paper, d'una victòria del radicalisme representat per Lafontaine. Però una victòria que segurament no es traduirà en recuperació de votants, ja que el tradicional vot de protesta que fins ara els havia beneficiat es decanta cap als Pirates. La progressió d'aquesta nova formació, defensora de la llibertat a internet, és paral·lela a l'erosió de què és víctima L'Esquerra. A cadascun dels parlaments regionals en què els Pirates han aconseguit escons –quatre, fins ara– s'ha produït un encongiment de L'Esquerra. Per al 2013, en les eleccions generals, es pronostica que els Pirates en tindran un 12%. És a dir, el percentatge que va obtenir L'Esquerra el 2009, el doble del 6% que se'ls pronostica ara. És difícil saber quina part d'aquesta caiguda és culpa de la pirateria i quina de l'enemic intern.