JAVIER CÁCERES “Els nacionalismes són vasos comunicants, ja ho diu Guardiola”
Javier Cáceres (Santiago de Xile, 1970) és corresponsal polític aBrussel·les de Süddeutsche Zeitung, un dels diaris de referència de la premsa seriosa alemanya. Crescut a Alemanya però fill d'exiliats xilens, Cáceres va ser corresponsal a Madrid durant cinc anys. És coautor amb l'actor alemany d'arrels catalanes Daniel Brühl (Goodbye Lenin) del llibre Ein Tag in Barcelona (“Un dia a Barcelona”), un homenatge a la capital catalana en què es cou una de les grans passions de Cáceres: el Camp Nou.
Com veu vostè el conflicte polític entre Catalunya i l'Estat espanyol?
Si ens limitem a analitzar la situació actual, salta a la vista que els principals problemes que hi ha entre Barcelona i Madrid són de caire econòmic i financer. Com diem en alemany, beim Geld endet die Freundschaft (“quan es parla de diners, s'acaba l'amistat”). Malgrat tot, el que més m'ha fascinat en els darrers temps és el que tenen tots dos en comú, que és l'indefugible desig de transmetre a l'exterior una imatge de ser els alemanys del sud. Aquest és un desig que he observat tant en el govern espanyol com en el català. Els uns volen imposar la disciplina teutona i els altres volen ser tan exemplars com els alemanys. No deixa de ser curiós, en uns temps en què en moltes altres parts d'Europa ser alemany ja no es considera un valor que es vol imitar.
Però d'on creu que vénen, aquestes tensions?
Si li hagués d'explicar a un alemany, li diria que, a més dels diners, que ara com ara ho dominen tot, també hi ha altres raons: una llarguíssima llista de greuges reals, a més dels exagerats o dels imaginats, de prejudicis, de conflictes mai resolts, de molta sang vessada. I també existeixen unes forces nacionalistes fortíssimes, tant a Catalunya com a Espanya que, tal com diu Pep Guardiola, són com vasos comunicants.
Veu possibilitats reals que Catalunya accedeixi a la independència?
La història demostra que poques fronteres han resultat eternes. Per tant, és concebible. Però això no vol dir que ho vegi factible de manera imminent, d'aquí a pocs anys. Em ve al cap una anècdota que em va explicar un periodista barceloní, en una sobretaula, encara que malauradament no la recordo amb l'exactitud precisa: els catalans i els espanyols són com un matrimoni vell protagonista d'un acudit; crec que es tractava d'un matrimoni jueu en què tots dos, l'home i la dona, no paraven de barallar-se, però que arribaven a la conclusió que millor continuar junts. Amb qui es barallarien, si no?
En cas d'accedir a la independència, creu que Catalunya tindria el suport internacional?
Si per suport internacional entenem el de les grans potències, doncs crec que no. No necessàriament.
MARKUS BÖHNISCH “Espanya, sense Barcelona, no seria Espanya”
Markus Bönisch (1972, Werdohl, oest d'Alemanya) és analista polític de la televisió pública alemanya Deutsche Welle, un canal internacional que emet les 24 hores del dia en diferents idiomes. Viu a cavall de Brussel·les i Berlín.
Què en pensa del conflicte entre Catalunya i Espanya?Procedeixo d'un país que a finals del segle XIX va arribar a la conclusió que millor anar junts que separats. Alemanya ha preservat un model federalista que, en realitat, per a la vida diària, tampoc no suposa realment un guany. Els nacionalismes no porten enlloc, tampoc en el cas d'Espanya. Catalunya és part d'Espanya, Espanya sense Barcelona i les altres ciutats no seria Espanya. I viceversa. El separatisme és un luxe que cap polític no hauria de promoure. La interdependència entre Madrid i Barcelona és absoluta.
Per alguna cosa existeix un pont aeri i uns trens de gran velocitat, que van plens de gom a gom en totes dues direccions.
És una interdependència plena de tensions. D'on provenen?
Les tensions formen part d'un joc polític. Aquest va ser el cas d'Euskadi. En els últims anys, amb la coalició de facto entre el PSOE i el PP, s'ha tret molta pressió política i mediàtica. A Catalunya, les tensions són perquè se sent maltractada, com si fos la “pagadora” per a la resta d'Espanya. La realitat és més complexa. Caldria asseure's a negociar, deixar les ideologies de banda. Però, és clar, d'això ningú no en treu profit polític.
Catalunya té possibilitats d'accedir a la independència?
Em va agradar una explicació que vaig escoltar aquests dies d'un sociòleg: “Espanya no pot sortir de l'euro perquè, si ho fes, l'Estat es trencaria”. Decep pensar que hi ha gent que està pensant en aprofitar la crisi per avançar cap a la independència. Espero que hi hagi prou ments clarividents perquè no es malgasti energia en la lluita per una Catalunya, un Euskadi o una Galícia independent.
D'encetar-se el camí cap a la independència, creu que tindria suport exterior? Com es veu-
ria des de Brussel·les?
Ara cal centrar-se a resoldre la crisi. Em costa creure que hi pugui haver suport per a la independència de Catalunya a Europa, la veritat. Espanya té ara mateix prou problemes, pensa el ciutadà europeu. I també prou problemes financers derivats de les seves autonomies, que ha evidenciat l'existència d'un descontrol total. És prioritari que Espanya recuperi la seva credibilitat com a país.