L'Alemanya més fosca
Beate Zschäpe, de 38 anys i única supervivent del tercet de neonazis anomenat Clandestinitat Nacionalsocialista (NSU), representa tot allò que sembla impossible a l'Alemanya d'avui. L'odi racista, capaç d'assassinar nou immigrants triats a l'atzar, entre el 2000 i el 2007; la inoperància d'uns cossos de seguretat que no van saber lligar caps entre aquests nou morts (tots amb la mateixa arma) ni relacionar-los amb una desena víctima, una agent de la policia; les sospites de connivència sobre uns investigadors que van destruir actes relacionades amb el grup, i, finalment, la rigidesa d'una justícia que pretenia deixar fora del procés els mitjans turcs malgrat que la majoria de les víctimes eren originàries de Turquia.
Tota aquesta constel·lació de xenofòbia assassina, connivència amb la ultradreta i menyspreu als estrangers que no vénen de l'anomenat Primer Món es concentra en el judici que arrenca avui a l'Audiència Territorial de Munic contra Zschäpe, una dona de rostre hermètic de qui no ha transcendit cap declaració des que es va lliurar a la policia, el novembre del 2011, quatre dies després que els companys del tercet assassí, Uwe Mundlos i Uwe Böhnhardt, es matessin dins d'una autocaravana després d'atracar un banc.
Si no hagués estat perquè la policia els perseguia, potser no s'haurien suïcidat i potser ella, la dona de rostre hermètic, no hauria calat foc a la casa on vivien tots tres, a Zwickau, una ciutat de províncies de l'est d'Alemanya. Probablement tampoc no hauria difós, abans de lliurar-se a la policia, els vídeos macabres en què una Pantera Rosa recorria la nòmina dels assassinats del tercet –nou comerciants turcs, per diversos punts del país i entre el 2000 i el 2007–. Feia aleshores uns quatre anys que no havien matat ningú més, que se sàpiga, potser perquè l'última mort, la de l'agent policial, els va atemorir.
Els tres membres de l'NSU es coneixien des del 1998. Com a mínim un dels dos homes, Mundlos, havia estat a punt de ser reclutat pels serveis secrets com a confident, dins dels ambients neonazis. S'havien finançat amb atracaments a bancs i havien comès també dos atemptats amb bomba, a Colònia, amb una vintena de ferits.
La defensa de Zschäpe –tres joves advocats d'ofici– al·lega que la seva representada no va tenir relació directa amb els assassinats. Han recollit un munt de testimonis que la descriuen com una noia simpàtica que organitzava festes al jardinet de casa i que intercanviava testos i llavors amb les veïnes. Serà difícil que prosperi aquesta versió del rostre més lleig d'Alemanya, la dona de qui s'han difós als mitjans desenes de fotos en què tan aviat se la veu de vacances –sola o amb els dos col·legues– com enmig de marxes neonazis. El cas de l'NSU acumula massa pífies vergonyoses perquè ara la justícia es pugui permetre lleugereses.
El desmantellament del grup va sorprendre Merkel en ple congrés de la CDU. Allà mateix va admetre que el cas era una vergonya per a Alemanya. També allà es va aplicar, per primer cop, el terme terrorisme a assassinats de la ultradreta. De cop, la primera economia europea va veure clar que no està blindada contra el neonazisme, per molt que cap força neonazi hagi entrat al Parlament. La policia i els serveis secrets van fracassar estrepitosament en la persecució d'un tercet sense gran logística, però molt ben connectat amb col·legues dels centenars de grups i grupets ultradretans del país. Quatre d'aquests col·legues comparteixen banc d'acusats amb Zschäpe.
Pel camí queda la imatge d'un país on no s'investiguen els assassinats d'immigrants, perquè es qualifiquen de “venjances” entre màfies estrangeres o crims familiars. Posats a fer les coses malament, l'Audiència de Munic no va “preveure” reservar llocs per a la premsa turca, cosa que va forçar la intervenció del Tribunal Constitucional. Es va fer un nou sorteig per a la premsa, amb reserva d'un segment per als turcs.