Merkel: part de la solució?
Un cas clar de fracàs de les elits, portava per títol un article recent del filòsof alemany Jürgen Habermas publicat a Der Spiegel, amb aires de balanç de la gestió d'Angela Merkel. El govern de la cancellera “assetja els països del sud” amb reformes sagnants, però es nega a assumir la responsabilitat de les conseqüències de la seva política en temps de crisi, continuava. Habermas, premi Príncep d'Astúries de Ciències Socials, fa deu anys, és moltes coses, menys amic de Merkel.
La crítica a la política d'austeritat com a dogma que representa la cancellera l'han convertit en estrella de cites com el Congrés Mundial de Filosofia, celebrat aquest estiu a Atenes, on es fica el públic a la butxaca com l'alemany a les antípodes d'una cancellera que per als grecs és la pell del dimoni, fins i tot –o sobretot– si és cert que es “resigna” a donar el vistiplau a un tercer rescat.
Un filòsof no cal que sàpiga d'economia, pensen molts dels qui llegeixen Der Spiegel –i escriuen comentaris al seu article, no sempre respectuosos–. Però també és cert que Habermas no està sol.
Són molts els qui responsabilitzen Merkel de totes les plagues bíbliques que han caigut sobre els països del sud amb la crisi de la zona euro.
És cert que, tal com diu la cancellera, s'ha aconseguit impedir l'enfonsament de la zona euro. S'ha actuat, de vegades in extremis i potser massa tard, però no s'ha deixat caure cap dels socis “en problemes”. Alemanya ha demostrat que és “solidària”, recorda la cancellera a cadascun dels mítings per on passa aquests dies, en la seva cursa per a la reelecció als comicis del 22 de setembre. Tot apunta que efectivament aconseguirà la victòria que necessita per encetar la seva tercera legislatura.
Serà amb la seva defensa de l'Alemanya solidària, que no es deixa prendre el pèl, diu, i que exigeix reformes a canvi dels rescats. És a dir, retallades.
Dos rescats, fins ara, a Grècia –per un volum de 240.000 milions d'euros–; un a Irlanda –per 85.000 milions–; un altre a Portugal –78.000 milions; el de Xipre –10.000 milions–, i el rescat bancari a Espanya –40.000 milions d'ajuts directes– han canviat les regles del joc del que s'entenia com a societat del benestar europea. En total, 453.000 milions invertits en el rescat de cinc estats. No han aconseguit, en canvi, frenar el problema més greu del continent: l'atur, especialment el que pateixen Grècia o Espanya.
El drama grec
Grècia ha hagut d'acceptar unes retallades salarials, una reducció del seu funcionariat i un augment de la pressió fiscal que deu anys enrere haurien semblat impensables. Arrossega, però, un índex d'atur del 27,6% –un 64,9% en el cas dels joves– que creix mes a mes.
Irlanda i Portugal van haver d'acceptar també condicions sagnants, mentre que a Xipre es va trencar el tabú de les garanties sobre els dipòsits dels estalviadors, per molt que finalment s'alleugerís la norma per por a trencar la baralla. El preu del rescat bancari espanyol, finalment, està contingut en 32 condicions i una supervisió bancària que no acaba de prendre forma.
La macroeconomia europea potser se'n sortirà. Si més no, això permet fer pensar les dades de creixement del segon trimestre, que per primer cop en un any i mig no eren de recessió, sinó que apuntaven un creixement del 0,3%, gràcies al 0,7% alemany i al 0,5% francès. Fins i tot Portugal comença a créixer. El teixit social i laboral de la zona euro, però, no es recuperarà dels sacrificis que se li han imposat, a canvi dels rescats.
Merkel va ser, a la seva primera legislatura en gran coalició amb els socialdemòcrates –de 2005 a 2009–, la política més poderosa, però també més admirada de la UE. A la segona legislatura va poder triar, consolidada pels resultats electorals, i va optar pels liberals com a socis de la seva Unió Cristianodemòcrata, més la Unió Socialcristiana de Baviera (CDU/CSU). En encetar el segon mandat, es va advertir que allà es veuria el rostre autèntic de Merkel.
Ara, a punt d'anar a la reelecció, la cancellera ha suavitzat una mica els perfils de dona de ferro gràcies a aquests símptomes de recuperació. Els sondeigs li pronostiquen una victòria clara, amb la incògnita de si podrà o no comptar amb els afeblits liberals. Els grecs ja tremolen, enmig dels rumors que apunten a un tercer rescat, acompanyat de més contrapartides, a canvi del vistiplau de Merkel.
Euroescepticisme, ‘nein, danke'
La cancellera no vol ni sentir parlar de nous paquets per a l'eurozona si més no fins després de les eleccions. Ni parlar-ne de noves pors sobre el contribuent de la primera economia de la UE. L'estratègia funciona i amplifica el poc èxit dels euroescèptics de l'Alternativa per Alemanya (AfD). Es tracta d'un reducte electoral sorgit a la dreta de les dretes, que practica l'euroegoisme. Primer volia la dissolució de l'eurozona. Després, que se'n sortís Alemanya. Ara ha modificat el seu receptari amb propostes com modificar de dalt a baix els tractats europeus per incorporar una clàusula de retirada voluntària dels països amb problemes. Com ara Espanya. Res d'expulsions, sinó afavorir que marxessin voluntàriament per sanejar-se devaluant la moneda. Posats a reformar, també s'obriria la porta que hi entressin les regions viables.