Merkel, probablement imparable
Tranquil·la, però imparable, ella. Amb instint per a l'atac, però a la desesperada, ell. L'únic duel directe entre Angela Merkel i l'aspirant socialdemòcrata a prendre-li la cancelleria, Peer Steinbrück, més aviat semblava una discussió entre un matrimoni que se separa, en un despatx d'advocats, que una confrontació electoral.
El tema preferent: els diners. Sigui la implantació del salari mínim interprofessional que reclama l'aspirant, sigui la perspectiva d'unes jubilacions de misèria per a milions d'alemanys o sigui la pujada dels impostos als més rics. “Els alemanys estem millor que quatre anys enrere. I això, enmig d'un panorama de crisi com Europa no coneixia”, va tallar Merkel, sense perdre els nervis, mentre l'autèntic acorralat era el seu rival.
Que Steinbrück anava al duel televisat a la desesperada era cosa coneguda, perquè els sondeigs marquen com a pràcticament imparable la reelecció de Merkel per a un tercer mandat, als comicis del 22 setembre. Menys previsible era que el teòric desafiant acabaria confrontat amb la pietat de la dona més poderosa del món –“no em fa pena ni crec que ho necessiti”, va respondre ella, a una pregunta al·lusiva als sondeigs penosos per al candidat socialdemòcrata–.
El cas és que ahir milions d'alemanys van veure a les seves pantalles, simultàniament per quatre cadenes –les públiques ARD i ZDF i les privades ProSieben i RTL–, una Merkel sobirana, contra un aspirant assetjat, en l'únic cara a cara entre tots dos, a tres setmanes de les eleccions estatals.
És difícil de saber l'impacte real del duel televisat en un país tan poc amic de la política espectacle com Alemanya. La socialdemocràcia feia dies que parlava de “cop definitiu“ per “desemmascarar“ les febleses de Merkel i els mitjans havien alimentat la idea que l'elecció no està decidida, potser perquè donar-la per tancada ven poc.
Va ser el primer i únic cara a cara televisiu, d'acord amb una tradició dels duels televisius menys arrelada a Alemanya que als Estats Units i implantada pel socialdemòcrata Gerhard Schröder a la campanya del 2002.
Steinbrück no ho tenia fàcil: caure en populismes és molt pitjor que pecar d'avorrit en un país on la discreció es valora més que les estridències i on precisament Merkel ha demostrat fins quin punt pot triomfar allò que en altres llocs es titlla de perfil baix. L'antiheroïna que va arribar a la cancelleria, el 2005, després de derrotar un animal polític com era el socialdemòcrata Schröder, és ara una màquina d'acaparar poder amb pocs punts febles, si més no davant el seu electorat.
Contra la doctrina Merkel
Steinbrück, polític eloqüent i sarcàstic, poques coses podia treure's de la màniga que no faci mesos que repeteix l'oposició: que Alemanya basa la seva fortalesa en la creixent precarietat laboral –vuit milions de persones treballen sota sous mínims o necessiten dues feines per arribar a final de mes–; que l'austeritat com a dogma ha portat la desesperació a la zona euro, o que quatre anys més de doctrina Merkel ensorraran les economies alemanya i europea. Són consignes que, fins ara, no han fet mal a la cancellera. Res no arruga la cancellera “teflon”, com se l'anomena, perquè sembla que tot li rellisca.
Els sondeigs donen una victòria justeta, però encara consistent, a la coalició de la Unió Cristianodemòcrata de Merkel i els seus agermanats de la Unió Socialcristiana de Baviera (CDU/CSU) amb el Partit Lliberal (FDP). En aquesta recta final, els aliats lliberals fins i tot han aixecat el cap per sobre del 5%, després de mesos de pronòstics que els castigaven a quedar fora del Parlament. L'SPD està quinze punts per sota de la CDU/CSU de la cancellera. Els seus aliats naturals, els Verds, no li donen l'avantatge que necessiten i ni tan sols si se saltessin la promesa de no deixar-se apuntalar per l'Esquerra –postcomunistes i dissidència socialdemòcrata– superarien la cancellera.
Steinbrück, ministre de Finances a la primera legislatura de Merkel, sap que matemàticament només una reedició d'aquella gran coalició els col·locaria de nou al poder.