L'agonia del soci
Raine Brüderleés conegut tant pel fet d'explicar acudits poc afortunats com per tenir sortides fora de to
“El dia 22, a les 18.01 h, anirem a regar amb xampany la Reinhardstrasse”, deia aquests dies una piulada d'Andreas Baum, un dels caps destacats del partit Els Pirates. A la Reinhardstrasse hi ha la seu del Partit Liberal (FDP), el soci de govern d'Angela Merkel. El que aquesta formació essencialment jove, defensora de la llibertat a internet, vol anar a “celebrar” no és precisament un èxit, sinó l'enfonsament de la formació enemiga. Als Pirates, la formació que va irrompre fa dos anys com del no-res obtenint el 8,9% al Parlament regional de Berlín, no els pronostiquen els sondejos un futur daurat en les eleccions d'aquest diumenge. Després de ser la sensació a la cambra berlinesa, el 2011, i d'apuntar-se una sèrie d'èxits més, sempre a escala regional, ara es calcula que obtindran un 3% dels vots, per sota del mínim del 5% necessari per obtenir escons.
La família Pirata no es vol deixar prendre les ganes d'anar de festa, la nit electoral. Si no es pot celebrar l'èxit privat, celebrarem el naufragi liberal, diu Baum. L'edifici de la Reinhardstrasse, al barri de Mitte, on el preu pel metre quadrat d'oficina es dispara a nivells desconeguts per a la relativament assequible capital alemanya, il·lustra els vincles de l'FDP amb el poder econòmic. Està envoltat de lobbys, equips d'advocats no precisament laboralistes, assessories de coaching, etc. Tot un engranatge que s'adiu amb la reputació d'un partit que ha donat grans figures polítiques, però també molts escàndols relacionats amb donatius i finançament irregular.
Pot arribar a desaparèixer una formació que a Alemanya s'anomena “el partit dels sous alts”? Els sondejos són implacables amb el partit que, de soci de govern, va passar a extraparlamentari diumenge passat, en les eleccions de Baviera.
Del rècord històric del 14,6% que van aconseguir a les generals del 2009 podien passar ara a un 5 %. “Arriben exhaustos al final de la cursa, és clar. Però, compte: no és el primer cop que se'ls dóna per morts. I que literalment es revifen, el dia de les eleccions. Mentre uns corren massa a donar-los l'extrema unció, d'altres els col·loquen la respiració assistida”, explicava Manfred Güllner, director de l'institut demoscòpic Forsa, en una trobada amb corresponsals estrangers. “Però aquest cop ho tenen realment complicat”, hi afegeix.
Per a la generació jove i pirata, l'FDP és el partit de Guido Westerwelle, el líder dinàmic i ambiciós que va conduir la formació fins a aquest 14,6%. Això va convertir-lo en soci de la Unió Cristianodemòcrata (CDU) d'Angela Merkel i va facilitar a la cancellera una reelecció més còmoda, després de la primera legislatura en gran coalició. A canvi, Merkel va col·locar Westerwelle al capdavant del Ministeri d'Afers Estrangers, un càrrec que anava gran a un polític amb més vista per a les finances que per a la geopolítica.
La legislatura ha estat un viacrucis insòlit, ple de dissonàncies internes entre els dos socis considerats naturals. La bona estrella de l'FDP es va apagar, fins a caure en picat en successives elecciones regionals.
Acudits de vell verd
El relleu com a cap del partit de Westerwelle pel seu col·lega, el titular d'Economia, Philipp Rösler, a mitja legislatura, no ha ajudat a invertir la tendència. Menys encara ho ha fet la designació com a candidat en les generals de Raine Brüderle, un veterà que tan aviat sorprèn amb acudits propis de vell verd com amb sortides de to que en el món polític atribueixen a la seva tercera passió, després de la política i les dones: l'alcohol.
Per a la generació dels Pirates i l'internet, l'FDP és una barreja d'aquest Westerwelle, ara menys arrogant que el 2009, però poc creïble a escala internacional, el veterà poca-solta de Brüderle i el líder sense carisma, Rösler. Per a la generació anterior, però, l'FDP és un partit històric, que ha governat sota cancellers conservadors (Konrad Adenauer, Ludwig Eckhard, Helmut Kohl i, finalment, Merkel) però també socialdemòcrates (Willy Brandt). “Ha estat el partit que va marcar la política exterior alemanya”, admet Cem Özdemir, líder d'Els Verds, el partit que va prendre a l'FDP la denominació de “soci petit”, amb l'últim canceller socialdemòcrata, Gerhard Schröder.
Formació històrica
“L'FDP no és només el partit de polítics que ara ens semblen petits o de l'electorat oportunista que somia conduir un Porsche. També ha estat el partit de Hans Dieter Genscher o d'Otto von Lamsdorf (dos ministres històrics, un d'Afers Estrangers i l'altre d'Economia)”, afegeix l'expert Güllner.
Merkel insisteix que no s'han de regalar vots a aquest soci amb problemes, per molt que els liberals mantinguin que volen que la cancellera sigui reelegida i ells convertir-se en socis en el govern. Potser ara que els liberals estan afeblits, són menys molestos per a Merkel que al principi de la legislatura. Però també els té prou apamats.