Baviera reforça Merkel i enfonsa els seus socis
Baviera es va comportar com el que és –un land tradicionalista i conservador– i va tornar a la Unió Socialcristiana (CSU), el seu partit de tota la vida, allò que li havia pres el 2008: la majoria absoluta. Una bona notícia, aparentment, per a la cancellera, Angela Merkel, líder del partit matriu, la Unió Cristianodemòcrata (CDU), si no fos perquè va anar acompanyada d'allò que ja s'ensumava: el Partit Liberal (FDP) va quedar en un 3,1%, gairebé dos punts per sota del mínim del 5% necessari per obtenir escons.
Eufòria per al primer ministre bavarès i líder de la CSU, Horst Seehofer –que va obtenir un 48,8%–, i també, curiosament, per al Partit Socialdemòcrata (SPD) del rival de Merkel en la lluita per la cancelleria, Peer Steinbrück, malgrat que va quedar en un 20,6%. Donar per morts els liberals és la notícia que necessitava l'oposició per poder sustentar que la cursa cap a la cancelleria no està sentenciada. Si diumenge vinent els liberals ensopeguen, Merkel s'haurà de buscar un altre soci o, fins i tot, acceptar una derrota que fa mesos semblava impossible.
La cursa per la cancelleria va entrar així en la fase més punyent, com molt bé sap Merkel. La fortalesa dels germans bavaresos no li garanteix ni tan sols la possibilitat de sortir aixecant els braços, un míting rere l'altre, al llarg de tota aquesta setmana –i en té un mínim de tres al dia, fins i tot dissabte vinent, ja que a Alemanya no hi ha jornada de reflexió–. Ella mateixa, persona assenyada com sempre vol demostrar que és, havia advertit repetidament dels perills de precipitar-se a cantar victòria. No és el seu estil i, a més, els pronòstics no són tan favorables com voldria. Manté un avantatge d'entre onze i dotze punts per damunt de l'SPD de Steinbrück. Però si els socis liberals s'enfonsen diumenge, dia 22, això li pot servir de ben poc. Fa dies que creixen els moviments indicatius d'uns primers temptejos en direcció a una gran coalició –alguns mitjans alemanys afirmen fins i tot que Steinbrück ja prepara una estratègia en aquesta direcció.
A escala federal, a Alemanya les victòries i les derrotes no es mesuren per qui aixeca més amunt els braços, ni tan sols la nit electoral i amb els resultats a la mà. Comença aleshores el joc de pòquer de les coalicions, en què moltes vegades guanya qui calla i qui negocia millor que el contrari.
Merkel es va convertir en cancellera el 2005, amb una victòria d'un puntet davant de Gerhard Schröder (35,2% versus 34,2%), que la va conduir a la primera legislatura en gran coalició. Aquella nit electoral, l'aleshores canceller Schröder es va proclamar vencedor entre gestos d'eufòria, senzillament perquè es temia un resultat pitjor. Merkel callava, mentre un agosarat Schröder ficava els peus a la galleda i repetia que ella mai no seria cancellera d'una gran coalició. La història va donar la raó a Merkel. I Schröder va passar a jubilat polític.
La setmana vinent, el seu següent èxit o fracàs davant el seu actual rival socialdemòcrata es determinarà molt probablement pel que faci el seu soci liberal i per la capacitat –o no– de Steinbrück d'esgarrapar algun puntet més i escurçar distàncies.