La lluita alemanya
La primera economia europea s'adreça amb unes quantes dècades de retard, però decidida, a una de les reivindicacions més clàssiques de l'òrbita sindical: la implantació d'un salari mínim interprofessional. No per imposicions dels sindicats, en hores baixes a Alemanya com a altres països europeus, sinó perquè així ho ha propiciat l'aritmètica postelectoral: la Unió Cristianodemòcrata (CDU) d'Angela Merkel i els seus agermanats socis bavaresos de la Unió Socialcristiana (CSU) es van quedar sense els seus aliats naturals, el Partit Liberal (FDP), fora del nou Parlament resultant de les eleccions generals del setembre.
Tot apunta a una gran coalició amb el Partit Socialdemòcrata (SPD), d'acord al model amb què va governar la cancellera al seu primer mandat –del 2005 a 2009–. Amb una diferència, però, respecte a aquella: l'hipotètic soci de govern ha imposat com a condició sine qua non per acompanyar de nou Merkel la implantació d'un salari mínim. El límit per sota del qual no s'ha de treballar a Alemanya han de ser els 8,5 euros l'hora, diu l'SPD. És a dir, fins a tres euros més del que ara mateix cobren perruquers i perruqueres, dependents, cambrers, subempleats de call centers i tot allò que envolta l'àmbit difús del sector serveis, a més d'alguns reductes de la construcció.
L'SPD va convertir la batalla dels 8,5 euros l'hora –a tot el país, inclòs l'est o antic territori comunista, on els sous són encara un 15% més baixos que a l'oest, dues dècades llargues després de la reunificació nacional– en la bandera de la seva campanya electoral. Tot i que va quedar molt per sota de la CDU/CSU –41,5 per cent davant del 25,7 per cent– es veu amb forces per imposar-se, vist que Merkel el necessita com a soci en un Parlament on no té aliats naturals, ja que les altres dues formacions amb escons són els Verds i l'Esquerra.
Necessita Alemanya un salari mínim interprofessional? “Nein, Danke!” –“No, gràcies!”– diu la patronal, la gran indústria i els exsocis liberals, ara defenestrats a la posició d'extraparlamentaris. “El salari mínim interprofessional és una eina contranatura en una economia forta, d'efectes destructors en el sanejat mercat laboral alemany”, deia uns dies enrere el ministre d'Economia sortint –i encara en funcions, fins la formació del nou govern–, Philipp Rösler.
L'amenaça de l'economia
Amb una taxa d'atur del 6,5 %, i el més baix índex de desocupació juvenil de tota la UE, la implantació d'aquests teòrics mínims amenaça la creació de nous llocs de feina, apuntava Rösler, president de l'FDP. La implantació d'un sou mínim per llei farà expandir la feina en negre, un verí per a la recaptació fiscal, afegia. Els liberals van frenar durant tota la legislatura passada les propostes de la ministra de Treball, Ursula von der Leyen, de la CDU, per introduir uns mínims salarials (no per a totes les branques, però sí a escala sectorial). Ara només els resta assistir des de la barrera a les negociacions de coalició, mentre Alemanya s'endinsa en el club dels, fins ara, 21 països de la Unió Europea on hi ha aquest mínim salarial establert per llei.
L'arribada de Merkel
Molt ha canviat en el mercat laboral alemany de la primera gran coalició de la cancellera ençà. Merkel va assumir el poder el 2005 amb un rècord històric d'aturats –uns cinc milions–, però ja amb senyals de “brots verds” sanejadors, a causa del programa de retallades socials impulsat pel seu antecessor, el socialdemòcrata Gerhard Schröder. El programa duia el nom d'Agenda 2010, que, a part de costar-li el càrrec a Schröder i una sangria d'electorat a l'SPD que encara cou, va fer baixar la xifra d'aturats fins als actuals 2,8 milions. El preu d'aquests brots verds ha estat la creixent precarietat laboral o el que s'anomena “nova pobresa alemanya”, que uns anys enrere es creia impossible a la primera economia europea.