Merkel, amb superpoders
Herlinde Kasner, de 85 anys i mare de la protagonista del dia, la cancellera, no es va perdre la tercera investidura d'Angela Merkel al Bundestag (cambra baixa del Parlament). El catedràtic Joachim Sauer, de 64 i espòs de la cap del govern alemany, va seguir fidel al seu costum de no presentar-s'hi. La presència de la mare, una dona menuda i discreta, asseguda a la tribuna del públic, i l'absència del marit eren dos punts comuns entre la sessió d'ahir i les dues anteriors eleccions de Merkel com a cancellera alemanya, el 2005 i el 2009.
Els factors estadístics, en canvi, marcaven diferències respecte a aleshores. La primera dona que va accedir a la cancelleria de la República Federal d'Alemanya, vuit anys enrere, contradiu obertament les regles del desgast del poder: va obtenir més suport que mai (un 74,9%), també té més escons que mai on sustentar la majoria (504) i una oposició ara declaradament anèmica (127 diputats).
L'estadística demostra també que se li van escapar un grapat de parlamentaris en direcció al no, l'abstenció o que senzillament no s'hi van presentar, perquè finalment el nombre de vots favorable era de 462 –en comptes dels esmentats 504 que suma la gran coalició–. Però a qui li preocupava això, amb un còmput de 150 vots contraris i 9 abstencions, i una legislatura que s'enceta amb una correlació de forces tan decantada cap als interessos de Merkel?
La gran coalició de la cancellera –la segona que lidera, després de la del seu primer mandat, del 2005 al 2009–, integrada per la seva Unió Cristianodemòcrata (CDU) i la Unió Socialcristiana de Baviera (CSU), més el Partit Socialdemòcrata (SPD) només ha de témer una cosa: que s'estripi a mig camí. Fora d'això, el que puguin dir els 64 diputats de l'Esquerra o el 63 dels Verds, les dues úniques forces de l'oposició, no faran despentinar Merkel.
El tercer mandat de la cancellera –59 anys, crescuda a territori comunista i casada en segones núpcies amb Sauer, el 1998, després d'uns quants anys de convivència– va formalitzar-se ahir sota aquesta aurèola del domini gairebé absolut i l'estigma dels superpoders. És l'única supervivent entre els líders equiparables de la UE a qui no s'ha endut la crisi i, ara que figura que el conjunt de la zona euro comença a remuntar, no es preveuen tampoc sotragades al que ha estat el seu punt fort: la solidesa econòmica d'Alemanya.
Merkel ha demostrat en la confecció de l'equip de govern una fidelitat absoluta a les seves prioritats: el conservador Wolfgang Schäuble, l'home identificat amb l'austeritat, continua a Finances, mentre que el socialdemòcrata Frank-Walter Steinmeier torna a Exteriors, el ministeri que va ocupar en l'anterior període de govern entre la CDU/CSU i l'SPD.
No cal esperar grans canvis d'orientació en aquests dos vessants, els que més interessen els seus socis de la UE, i per evidenciar-ho encara més, el primer viatge de Merkel s'adreçarà cap a París, avui mateix, immediatament després d'haver exposat davant el Bundestag, en la seva primera declaració de govern de la recent estrenada tercera legislatura, els objectius de Berlín de cara a la cimera de la UE.
Del Bundestag a París, a reunir-se amb François Hollande per intentar, un cop més, anar a la trobada dels socis de la UE amb posicions consensuades. I de la capital francesa seguirà Merkel cap a la cimera comunitària, mentre Steinmeier compleix la visita obligada a Varsòvia, el veí de l'est que Berlín se sent obligat a mimar, sobretot en plena crisi política a Ucraïna. Europa i els Estats Units continuaran sent els eixos de la política exterior alemanya, assegurava ahir Steinmeier, en prendre el relleu de qui, quatre anys enrere, havia estat el seu successor, el liberal Guido Westerwelle. El traspàs de competències entre l'un i l'altre tenia un clar to de déjà-vu, però a la inversa, amb un Westerwelle destronat que ni tan sols s'asseurà en els escons de l'oposició per criticar el que fa l'altre, ja que el seu partit va quedar fora del Bundestag en les eleccions de setembre. “Una gran coalició vol dir estancament i perspectives magres per a l'oposició”, comentava en una pausa de la sessió al Bundestag Hans Christian Ströbele, un històric dels Verds acostumat a anar per lliure fins i tot quan el seu partit ha format part del govern –amb el canceller socialdemòcrata Schröder, del 1998 al 2005–. Ströbele, amb més de vint anys com a diputat, és dels que consideren que el seu partit “també ha fallat” en no haver-se atrevit a formar l'única alternativa matemàticament possible a una gran coalició: una aliança entre l'SPD, els Verds i l'Esquerra, el partit fins ara proscrit com a soci pels socialdemòcrates, perquè aglutina la dissidència interna i el postcomunisme de l'Est. “Al 2017, si no s'ha trencat encara la gran coalició, veurem una interessant campanya electoral, amb l'SPD abocat a reconciliar-se amb el que li quedi d'electorat i amb les forces esquerranes”, deia Gregor Gysi, líder de l'Esquerra, convertit en cap de la primera força de l'oposició amb 64 dels 631 diputats. Posats a parlar de rècords, aquest cop a la baixa, mai s'havia vist un cap de l'oposició amb tan pocs escons al darrere.