Els reptes de Merkel III
“Wolfgang Schäuble era i continua sent el ministre de Finances, perquè ell representa l'estabilitat de l'euro”, va dir ahir Angela Merkel, com si volgués deixar clar que ningú no ha d'esperar canvis en el que ha estat la seva línea mestra fins ara: la defensa del que, per a la cancellera, és l'essència de la fortalesa econòmica alemanya. “Desitjo que entre tots fem una bona feina”, hi va afegir, respecte a la reedició de la gran coalició entre la seva Unió Democratacristiana (CDU), l'agermanada Unió Socialcristiana de Baviera (CSU) i el Partit Socialdemòcrata (SPD), la mateixa constel·lació amb què va governar en el seu primer mandat.
Aleshores, era una debutant, si més no a escala europea. Ara, representa un nou domini, fonamentat en la solidesa econòmica. El repte dels socis socialdemòcrates és reconduir cap al camí de la justícia social una Alemanya on conviuen una creixent precarietat laboral amb unes xifres macroeconòmiques que marquen les diferències respecte als socis més febles de la UE. El de Merkel és no deixar que els correctius socialdemòcrates liespatllin les bones notes econòmiques. Tres mesos després d'una victòria electoral que va deixar-la a cinc escons de la majoria absoluta, Merkel va poder presentar-se ahir als mitjans amb tots els dubtes resolts sobre qui seran els membres del govern. Va comparèixer en tercer lloc, després que ho fessin els líders de l'SPD (Sigmar Gabriel, el vicecanceller del nou govern) i la CSU (Horst Seehofer), deixant clar, per si algú ho dubtava, que són tres partits diferents, per molt que s'hagin compromès a governar plegats fins al 2017.
Tots tres partits ratificaran demà el pacte de govern, dimarts hi haurà al Bundestag (cambra baixa) la sessió d'investidura de Merkel i la jura del seu equip ministerial, i dijous, la cancellera viatjarà a la cimera de la UE, després d'uns quants mesos d'agenda europea a foc lent per no espantar l'electorat, en la campanya per a la reelecció i per no trencar la baralla amb els futurs socis, en les negociacions de coalició.
El seu gran repte, a escala interna alemanya, és que la gran coalició aguanti els quatre anys previstos. Es tracta, com se sap, d'un matrimoni de conveniència entre dos blocs que al llarg de tota la història federal alemanya s'han alternat el poder. L'SPD ha de lluitar per recuperar-lo el 2017, des de la trista posició en què va quedar en les darreres generals –un 23,5%, contra el 41,5% de la CDU/CSU–. L'SPD va entrar a la primera gran coalició amb Merkel, el 2005, amb un 34% (un punt per sota, aleshores, dels conservadors) i quatre anys després de compartir govern amb la cancellera havia caigut més de deu punts.
La socialdemocràcia no pot permetre que la popularitat de Merkel continuï creixent a costa del soci de coalició, com els ha passat també en la darrera legislatura als liberals, que del 14,6% del 2009 van anar a parar al 4,8% en les darreres generals.
A Alemanya, s'assegura que, cap a mig mandat, l'SPD i la CDU/CSU començaran a combatre's mútuament pensant en les eleccions del 2017. La CDU/CSU començarà a llançar cables en direcció als Verds, com a futurs socis. I l'SPD, per la seva banda, acostarà posicions no només amb els Verds, els seus aliats dits naturals, sinó també cap a l'Esquerra, un partit que des del darrer congrés socialdemòcrata, al novembre, ja no es descarta com a possible aliat de govern.
Els socis d'executiu lluitaran cadascun pel seu cantó, pronostiquen alguns experts. Això es notarà en la gestió de Merkel, que enceta el seu tercer mandat com a líder indiscutida dins la CDU, però amb molts enemics dins la UE.
Europa reclama canvis de Berlín
Les crítiques al Diktat alemany són cada cop més audibles. L'últim exemple, les de la Comissió –per part del comissari d'Afers Monetaris, Olli Rehn– i del Parlament Europeu –provinents del president, el socialdemòcrata alemany Martin Schulz– al preacord assolit la setmana passada en matèria de decisions en la unió bancària. Després d'un llarg estira-i-arronsa, va imposar-se, un cop més, l'opinió de Berlín, partidari que les decisions recaiguin en últim terme en els líders de la UE: no en el Parlament, la Comissió i el Consell d'Europa de forma compartida, sinó en les cimeres comunitàries entre els líders. En definitiva, el que imposi Merkel com a dirigent de la primera economia i el primer contribuent de la UE. Schulz i Rehn expressaven les crítiques des del setmanari Der Spiegel. No són aïllades; són l'expressió de les reclamacions dels socis de la UE, que volen una Alemanya menys disposada a dir adéu a l'immobilisme del duet Merkel-Schäuble. Un primer pas podria ser la incorporació com a secretari d'Estat a Treball del socialdemòcrata Jörg Asmussen, fins ara membre del Banc Central Europeu, amb reputació de veudiscordant davant el Diktat.
Una gran coalició d'eterns i reciclats
Els perfils més mediàtics de la nova gran coalició d'Angela Merkel són el de la nova ministra de Defensa, Ursula von der Leyen –una esveltíssima mare de set fills de 55 anys a qui, de tant en tant, tocarà viatjar a l'Afganistan– i la nova secretària d'Estat d'Immigració, Aylan Özoguz, d'ascendència turca. La primera era ministra de Treball i Afers Socials en l'anterior govern i se l'ha vista com a possible successora de Merkel al front de la Unió Democratacristiana (CDU). La segona, del Partit Socialdemòcrata (SPD), representa la incorporació d'una representant del més gran col·lectiu d'arrels immigrants del país –uns 3,5 milions de turcs–, encara que sense grau de ministra.
Fora d'aquestes i altres peculiaritats biogràfiques, la segona gran coalició de Merkel es caracteritza pel manteniment de Wolfgang Schäuble en el lloc clau pel que fa a les decisions que més afecten la Unió Europea (UE). L'home fort de l'anterior govern de la cancellera continua com a ministre de Finances, mentre que per a Afers Estrangers esrecupera Frank-Walter Steinmeier, que va ocupar aquest càrrec en l'anterior gran coalició (2005-2009) i també el rival derrotat per la seva excap en les eleccions del 2009.
Aquests seran els dos puntals més visibles per a tot el que afecti les relacions d'Alemanya amb els seus veïns, mentre que el lloc de vicecanceller queda per al líder de l'SPD, Sigmar Gabriel.
Merkel ha volgut recompensar el qui ha estat el principal defensor de la gran coalició entre l'SPD, fins aconseguir que les bases es pronunciessin a favor de reeditar aquesta constel·lació amb un 75,9%. Gabriel, que en el primer mandat de Merkel va ser titular de Medi Ambient, passa a superministre d'Economia i Energia. L'altra gran defensora de la gran coalició davant les bases de l'SPD, Andrea Nahles, serà ministra de Treball i, per tant, encarregada de tirar endavant la implantació del salari mínim interprofessional, la condició sine qua non dels socialdemòcrates per entrar en el govern.
Merkel ha buscat un equilibri numèric: a la CDU li han pertocat cinc ministeris –Finances, Defensa, Interior, Sanitat i Educació–, a més de la cancelleria, a l'SPD n'hi corresponen sis –Afers Estrangers; Economia i Energia; Treball i Afers Socials; Justícia; Família, Jovent, Dona i Tercera Edat, i, finalment, Medi Ambient– i a la Unió Socialcristiana de Baviera (CSU) se li'n reserven tres –Obres Públiques i Infraestructura Digital; Alimentació i Agricultura, a més de Cooperació i Ajut al Desenvolupament.
Algun ministre ja conegut ha canviat de lloc, com ara el bavarès Hans Peter Friedrich, que passa a Agricultura després d'unes quantes relliscades a Interior.
D'altres desapareixen, com ara Ronald Pofalla, cap del departament de Cancelleria, que d'inseparable home de Merkel havia passat a personatge incòmode, enmig d'unes quantes ensopegades relacionades amb els escàndols del ciberespionatge dels Estats Units. Pofalla no va saber donar mai respostes convincents a aquest afer i va tractar de fer les coses fàcils a Washington quan es va saber que s'havia espiat el telèfon mòbil de Merkel. Pofalla es dedicarà, diu, a fundar una família i viure de l'economia privada. És el gran castigat, enmig del repartiment de regals i recol·locacions.