Merkel i la crisi “dels altres”
Aparentment, Angela Merkel va deixar de governar a mitjan 2013 per concentrar-se en la seva campanya per a la reelecció i, un cop aconseguida, va estar capficada en la formació d'un nou govern. No podia arriscar-se a fer cap mal pas, ja que havia de convèncer de formar una gran coalició amb els socialdemòcrates, escaldats per les conseqüències de la caiguda d'electorat en l'anterior gran coalició –de 2005 a 2009–.
Mesos i mesos amb una Merkel a mig gas i, de cop, la tornada a l'escola: la cimera de la UE, amb la cancellera pletòrica i el seu home fort, inamovible, Wolfgang Schäuble, a Finances. És veritat que Merkel havia deixat els temes europeus aparcats, però això no inclou Schäuble.
“El procés de formació dels mecanismes de supervisió bancària continuen. Aquestes coses no es tracten a escala de líders, sinó de tècnics i de ministres. No pateixin: al desembre, els líders s'ho trobaran tot apamat, gairebé lligat”, advertia, a mitjan novembre, Martin Kotthaus, el portaveu de Finances, a la pregunta de com podia rutllar Europa amb un govern “en funcions” alemany i sense saber quina seria la constel·lació del següent executiu. Aleshores es plantejava encara l'alternativa dels Verds, si fallava la gran coalició. A Kotthaus se li feia aquesta pregunta cada cop que hi havia alguna reunió “tècnica” a Brussel·les.
Schäuble no podrà comptar ara amb l'experimentat portaveu –que passa a Exteriors– que, un cop més, va tenir raó. Si més no en la qüestió que aleshores tenia més actualitat: la unió bancària, els mecanismes de supervisió única sobre els grans bancs de la zona euro i de liquidació de les entitats en fallida. Mentre Merkel negociava la propera legislatura, l'inamovible Schäuble ha continuat amunt i avall, fins a lligar el mecanisme de liquidació –o resolució– única a mida del que volia la cancellera i per damunt de les opinions de la Comissió i el Parlament europeus, que queden degradats a observadors.
Graus de responsabilitat
Un procediment “en cascada”, com s'ha expressat en alemany, que vol dir que la responsabilitat sobre aquests bancs és en primer terme dels accionistes i propietaris, després de les autoritats nacionals i més endavant, però ja en la recta final, dels fons únic que s'anirà creant en els propers deu anys i del qual tindran la clau, principalment, els estats membres. Molt poc diner, a primera vista, atès que la primera onada de crisi bancària va generar pèrdues per 1,6 bilions d'euros. Aquestes recances no interessen Merkel, sinó el fet que podia tornar a casa amb els deures fets i la missió acomplerta de poder assegurar que les fallides de la banca no aniran a compte de la butxaca del contribuent o, el que és el mateix, d'Alemanya, com a país que més aporta a la bossa europea.
Missió acomplerta, però a mitges. El mecanisme de liquidació va quedar dissenyat a gust de Berlín, però en canvi la cancellera va ensopegar amb el no generalitzat al seu concepte de govern econòmic comú. Merkel ja no en té prou amb haver deixat el segell alemany en aquests anys de combat davant la crisi –l'austeritat, la paraula sinònim de tenalla a les economies més afeblides–. Vol un govern econòmic comú sobre les polítiques fiscals, laborals i socials de la zona euro vist que en aquests països del sud, a més de desgavells bancaris, n'hi ha d'altres.
“La crisi és dels altres”, titulava fa uns dies el setmanari Der Spiegel en un article al·lusiu als bons pronòstics per a la economia alemanya, que malgrat totes les queixes de Merkel sobre el presumpte impacte de la crisi dels països més afeblits –o mal gestionats– continua tan immune com la cancellera als patiments “dels altres”. Si més no, a escala de la macroeconomia.
La revista econòmica Manager pronostica un creixement del 2,8% aquest 2014 per a la primera economia de la zona euro. És cert que vuit milions d'alemanys –gairebé un 20% de la població laboralment activa– treballa a sous baixos o molt baixos, però Merkel ha aconseguit contagiar als seus compatriotes la idea que “Alemanya va bé“, vist que un 82% dels alemanys comparteix aquesta opinió, segons el setmanari.
Merkel ha esdevingut, a escala internacional, el prototip de cancellera que imposa la tenalla de l'austeritat i, al mateix temps, no aporta cap visió per a Europa, segons l'ha retratada The economist. Representa un poder hegemònic amb un únic horitzó: els interessos nacionals alemanys.
Si més no, de moment, a Merkel li han aturat els socis el concepte del govern econòmic comú. La idea ha quedat aparcada fins a la tardor del 2014, amb la idea que es vagi desenvolupant en els dos anys següents.
A Alemanya, aquesta derrota parcial es veu com una invitació que Schäuble treballi des de l'ombra, a escala de tècnics, per desembolicar al final el paquet de regal a mida de la cancellera. Es tracta de treballar amb discreció, si més no fins a les eleccions europees, al maig. Hi ha molta por a al creixement de l'euroescepticisme i Berlín opta per una cancellera discreta.
La consulta i altres reptes
La consulta catalana ha impactat poc, fins ara, en els grans mitjans alemanys i, quan ho ha fet, ha estat des del prisma econòmic i els seus efectes dins la Unió Europea (UE). Podrien els catalans i els escocesos ser un factor de risc per a l'economia alemanya o la del conjunt de la zona euro? Aquesta és la pregunta que es feia el setmanari Der Spiegel, que situa les consultes sobiranistes en el context de reptes per a l'any acabat d'encetar. Si l'independentisme obté bons resultats, argumenta el setmanari –que aparentment dóna per fet que la consulta catalana se celebrarà, a la tardor– serà un senyal per a les voluntats separatistes de tot Europa, continua.
És tot just un paràgraf, el que dedica Der Spiegel a la qüestió, en el context dels reptes globals o regionals per a Alemanya i que podrien afectar els bons pronòstics per al 2014 de la primera economia europea. És clar, però, que abans d'arribar a aquesta situació n'hi haurà d'altres de molt més globals, com ara el relleu al capdavant de la Reserva Federal a favor de Janet Yellen, enmig de l'adéu progressiu a les polítiques d'estímul que fan tremolar els mercats mundials, amb les conseqüències imprevisibles que acostumen a comportar les situacions d'incertesa.
Més directament, des del cor de la zona euro, s'esperen amb l'arribada de la primavera els nous tests de solvència continuats que el Banc Central Europeu (BCE) imposarà al conjunt de les entitats financeres de la zona euro, dins dels mecanismes articulats per a la futura supervisió bancària comuna. Europa tindrà, després, la gran revàlida, en forma d'eleccions al Parlament Europeu, que aquest cop no es preveu que siguin més aviat ensopides com fins ara, sinó marcades per la confrontació, amb el populisme que arrela a la zona que es creia políticament correcta i vacunada contra els extremismes.
A escala alemanya, es temen els efectes de la campanya electoral de Martin Schulz, el president del Parlament Europeu. Schulz sembla decidit a anar a la seva i criticar tot el que calgui d'Angela Merkel, sense tenir en compte que ara la cancellera governa amb el Partit Socialdemòcrata, al qual pertany. Fins a quin punt això afectarà la feina de la gran coalició de Berlín és un interrogant que es resoldrà en els pròxims mesos. De moment, a Alemanya ja es parla d'una confrontació entre Schulz i Schäuble, vistes les enfurismades crítiques del president de l'eurocambra contra la línia defensada pel ministre de Finances de Merkel.
A la revàlida a l'euroescepticisme del maig vinent, la seguirà el següent repte a escala europea, de nou protagonitzat pel Banc Central Europeu (BCE): a l'octubre, la institució de Mario Draghi assumirà finalment la supervisió de la banca de la zona euro. Una successió de situacions de perill, des de l'àmbit polític fins al financer, davant la qual només queda desitjar a tothom sort i un bon any 2014.