Els rics alemanys també ploren
Que per al govern alemany l'evasió fiscal no és un “delicte de cavallers”, com s'acostumava a dir a Alemanya fins a uns anys enrere, va quedar clar amb l'arribada d'Angela Merkel al poder –el 2005– i es va començar a accentuar amb força quan Wolfgang Schäuble es va posar al capdavant del Ministeri de Finances, en l'anterior legislatura. D'entrada, amb la compra repetida de CD amb desenes de milers de dades de comptes amagats a Suïssa i Liechtenstein, fos per part del seu departament o dels seus homòlegs dels länder. Eren operacions controvertides, que implicaven pagar sumes milionàries de l'erari públic a delinqüents o lladres de dades bancàries, però que van arribar a generar només en un any –el 2010– 25.000 autodenúncies de ciutadans amb dipòsits en paradisos fiscals.
En paral·lel a aquestes accions, Schäuble va impulsar acords bilaterals amb aquests dos paradisos fiscals tradicionals europeus, destinats a retallar si més no el que va representar durant dècades la seva raó de ser com a tals, el secret bancari.
La compra de dades bancàries robades va ser motiu de polèmica persistent en l'anterior govern de Merkel. Els seus socis d'aleshores, els liberals, representaven els interessos del món financer i empresarial, al·lèrgic a aquestes transparències. I l'acord bilaterals amb Suïssa va quedar igualment bloquejat en successius tràmits parlamentaris. Però Schäuble ha continuat endavant amb la doble estratègia, apuntalat en els milers de milions recaptats dels “penedits” que recorrien a l'autodenúncia i les sancions als qui van ser descoberts. El més famós va ser el de l'expresident del Deutsche Post, Klaus Zumwinkel, condemnat el 2009 a dos anys de presó condicional i un milió d'euros per uns dipòsits a Liechtenstein.
Pena exemplar
La condemna, aquesta setmana passada, a Uli Hoeness, l'home més poderós del club de futbol més ric d'Alemanya, el Bayern de Munic, ha reobert la caixa dels trons sobre els múltiples forats pels quals s'escapoleixen les grans fortunes en un país on no s'aplica impost sobre el patrimoni. Hoeness va ser condemnat dijous a tres anys i sis mesos de presó en un judici exemplar de només quatre dies de durada, per un frau fiscal estimat en més de 28 milions d'euros.
Una sentència contundent, amb què Alemanya ha demostrat que no li tremola el pols davant dels poderosos. En comptes de donar peu a una allau de felicitacions, de l'estament polític al judicial o a la inversa, la cancellera expressava el seu “respecte” a Uli Hoeness –que ha acatat la condemna en comptes de presentar-hi recurs–, mentre Schäuble anunciava mesures encara més severes contra personatges com aquest.
La fórmula vigent de l'anomenada “autodenúncia”, malgrat els seus èxits, no és prou dura, admet ara Schäuble. Implica carregar amb una multa del 5% o el 6 %, que se suma al que haurà de pagar retroactivament el penedit per la xifra defraudada.
Els pecadors que s'acullin en el futur a aquesta possibilitat de redempció hauran de partir de la base que els sortirà més car, advertia aquest cap de setmana el ministre de Finances, mentre els diaris del país dedicaven dobles pàgines a explicar amb pèls i senyals com és la presó que espera l'expresident del Bayern –a Landberg–, de quin color portarà l'uniforme Hoeness –pantalons blaus i camisa verda– i a quina hora el despertaran –les 5.50 h.
Enduriment
Al marge del cas Hoeness, Schäuble considera que l'experiència acumulada per la fórmula dels “penediments fiscals” obliga igualment a endurir les sancions als autodenunciats. En els plans del ministre, es tracta no només d'apujar les multes als infractors, sinó també de reduir el període fins a la prescripció del delicte, és a dir, revisar més enllà dels últims cinc anys.
Amb els socialdemòcrates com a socis i els liberals convertits en formació extraparlamentària, ja que van quedar per sota del mínim del 5% necessari per obtenir escons en les generals del 2013, Schäuble pot comptar fins i tot amb el suport de l'oposició esquerrana i verda a qualsevol mesura que signifiqui augmentar la pressió als multimilionaris.
El judici exemplar a Hoeness arrencava, efectivament, d'una autodenúncia. Va ser presentada un any enrere per Hoeness, amb la intenció de veure's afavorit pels atenuants previstos per als penedits. El que semblava que havia de ser un cas fàcil es va embolicar des del principi. Primer, perquè el “deute” admès d'inici per Hoeness –3,5 milions– va augmentar als 18 ja en la primera vista oral. Dos dies després, una inspectora fiscal la tornava a pujar fins als 27,2 milions i finalment el judici es va tancar amb més de 28. Aquesta escalada deixava en no res el terme “autodenúncia”, ja que aquesta fórmula preveu com a condició posar a disposició de la justícia l'equivalent al que seria una declaració d'Hisenda detallada. Res de fer una “confessió” parcial i amagar un frau deu vegades més gran del que s'ha admès, com pretenia Hoeness. La seva autodenúncia era, en definitiva, tot el contrari a una confessió sincera de qui es presenta com a penedit.
L'evasió fiscal com a patologia
Què fa que un multimilionari ben tractat per la vida se la jugui a tot o res en negocis especulatius que el poden fer anar a la presó? La pregunta del ciutadà corrent en casos com el d'Uli Hoeness té un possible diagnòstic mèdic en aquest penúltim capítol de la història dels fraus: l'expresident de Bayern de Munic pateix d'una addicció al joc, aplicada als negocis. Aquesta ha estat l'explicació d'urgència a Alemanya respecte a Hoeness.
L'home que ho tenia tot se l'ha jugada precisament per l'addicció a l'adrenalina del joc. Es va ficar de peus a la galleda en especulacions d'altíssim risc, a través d'un compte a Suïssa del banc Vontobel, del qual la hisenda alemanya no tenia coneixement, i amb un abast operatiu que s'escapava del seu control. Així és com s'explica que Hoeness pogués no saber realment el que tenia o el que perdia.
Uli Hoeness, el fill d'un carnisser d'Ulm (al sud d'Alemanya), representava allò que per a molts dels seus compatriotes era l'èxit absolut a la vida. Com a futbolista en actiu ho va guanyar tot –copa d'Europa amb el Bayern, campió del món amb la selecció alemanya, el 1974–. Quan una lesió el va obligar a penjar les botes va entrar en l'equip directiu del club, el 1979, i al cap de 3 anys va ser l'únic supervivent d'un accident amb el seu avió privat. Se l'identifica amb l'èxit financer i esportiu del club més poderós de la Bundesliga, amb Franz Beckenbauer com a president honorífic i l'altra joia del futbol alemany, Karl-Heinz Rummenigge, al capdavant de la junta. Va ser una generació prodigiosa d'exfutbolistes i homes de negocis.
Tot aquest quadre forma part del quadre patològic del ludòpata, incloent-hi, potser, la convivència de l'exfutbolista engreixat per efecte del pas del temps amb l'impecable kaiser Beckenbauer, que continua tan fibrat com quan van guanyar junts –en el seu cas com a capità de la selecció– el Mundial de 1974. Coses de la genètica.
“Treure beneficis sòlids del mercat de divises no és possible per a un no professional. Això ens apropa a la sospita que el compte de Vontobel d'Uli Hoeness es feia servir per a altres negocis”, deia ahir el diariTages Anzeiger de Zuric. Darrere aquest cas aparent d'addicció ludòpata hi ha la trama de negocis del Bayern, explica el diari suís, que fins i tot hi veu possibles paral·lelismes amb el FC Barcelona de Sandro Rosell i el fitxatge de Neymar.
“Game over” (“s'ha acabat el joc”), per la seva banda, és el títol de portada d'aquesta setmana de Der Spiegel, amb la foto de Hoeness en format de fitxa policial.
El cas de Hoeness no ha estat el primer ni l'últim que sacseja els multimilionaris de l'esport alemany. El precedent directe és el de Peter Graf, pare de Steffi Graf, condemnat el 1997 a més de tres anys de presó per frau fiscal relacionat amb els èxits al tennis de la seva filla. D'altres, com Beckenbauer, s'estalvien el problema fixant la residència a Àustria. O a Suïssa mateix, com l'excampió del món de Fórmula 1, Michael Schumacher, o Boris Becker, company generacional de Graf
.
.