Die Frauenquote ist doch da

Merkel impondrá a las empresas una cuota femenina de sello socialdemócrata

Gemma Casadevall

Berlín, 26 nov (EFE).- La gran coalición de la canciller alemana, Angela Merkel, ha acordado introducir una cuota de mujeres en la cúpula de las grandes empresas, una ley que lleva el sello de sus socios socialdemócratas, al igual que la implantación del salario mínimo interprofesional en el país. 
"No podemos permitirnos renunciar a la competencia de las mujeres", afirmó hoy la canciller ante el Parlamento (Bundestag) en el debate general de los presupuestos de 2015, después del consenso alcanzado anoche entre los líderes de su coalición. 
Merkel, en su calidad de jefa de la Unión Cristianodemócrata (CDU); su homólogo de la Unión Socialcristiana de Baviera, Horts Seehofer; y el del Partido Socialdemócrata (SPD), Sigmar Gabriel, consensuaron tras horas de discusión la introducción de la cuota femenina en las empresas. 
De acuerdo con esta norma, un 30 % de los miembros de los consejos de vigilancia de las empresas deberán ser mujeres, lo que se estima afectará a más de un centenar de grandes firmas que cotizan en Bolsa y cuyas decisiones son sometidas a esos órganos. 
"Esta ley es un paso importante hacia la igualdad, porque introducirá, además, un cambio cultural en el mundo laboral", defendió la ministra de la Familia y la Mujer, la socialdemócrata Manuela Schwesig. 
Se trata de una victoria personal para la ministra, quien el día anterior tuvo que escuchar que el jefe del grupo parlamentario de la CDU/CSU, Volker Kauder, la tachara de "llorona" por su apasionada defensa de esa medida. 
Dos años atrás, su predecesora en ese departamento, la cristianodemócrata Ursula von der Leyen -ahora ministra de Defensa- encajó una dura derrota al ver rechazada una iniciativa en esa dirección en el congreso de la CDU celebrado en Hannover, donde Merkel se pronunció explícitamente en contra de establecer una cuota por ley. 
Von der Leyen era entonces la ministra estrella de la canciller, quien gobernaba en coalición con el Partido Liberal (FDP), formación que, como un ala de la CDU/CSU, rechazaba la imposición de condiciones a la empresa privada. 
Merkel defendió hoy casi como propia una propuesta que entonces no aceptó, sea porque cambió de opinión ante las cifras aplastantes sobre la baja representación de la mujer en el mundo empresarial alemán, sea por imposición de sus socios. 
La cuota femenina quedó incorporada al pacto de coalición entre la CDU, la CSU y el SPD, suscrito hace aproximadamente un año, lo mismo que la introducción de un salario mínimo interprofesional, principal condición impuesta por los socialdemócratas a cambio de entrar en el Gobierno bajo el liderazgo de Merkel. 
El salario mínimo superó ya el trámite parlamentario y entrará en vigor en 2015, y también ha quedado aprobada una mejora de las pensiones para las madres, dos leyes que en su momento defendió con pasión otra socialdemócrata, la ministra Andrea Nahles. 
La cuota femenina tiene aún un trecho por delante hasta que sea realidad vinculante en el mundo empresarial: el Consejo de Ministros de Merkel abordará el 11 de diciembre la propuesta, que podría estar vigente a partir de 2016. 
Su propósito es imponer sanciones a las empresas cuyos consejos de vigilancia no alcancen el porcentaje propuesto y dejar vacantes los puestos que no respondan al mismo. 
"Estoy segura de que no quedarán puestos vacíos, porque hay suficientes mujeres calificadas para alcanzarlos", aseveró la ministra. 
Tras su victoria de la noche pasada, la ministra afirmó hoy en la radio pública que el apelativo de "llorona" le resbalaba, al tiempo que prometía mantener su proyecto de ley con todo el rigor, por encima de las andanadas que puedan aparecer para "suavizarlo" a lo largo del trámite parlamentario. 
Por lo pronto, el consenso para la introducción de la cuota femenina mereció las críticas de la Federación de Asociaciones de Empresarios (BDA) y también de algunos consorcios que cotizan en el DAX30, dos sectores que en su momento ya expresaron su rechazo al salario mínimo interprofesional. EFE 
gc/nl/ja

Mario el rápido

Actuació imminent del BCE

22/11/14 02:00 - BERLÍN - GEMMA C. SERRA

1

Mario Draghi es va avançar aquest cop a la seva següent intervenció regular, la que seguirà la reunió del consell executiu del Banc Central Europeu (BCE) que tindrà lloc d'aquí a dues setmanes. Ahir, enmig d'un congrés del món banquer a Frankfurt, el president del BCE va donar un cop per sorpresa en anunciar el seu propòsit d'adaptar “el volum, el ritme i la composició de les compres” de deute a la situació econòmica. Era la declaració que semblava que esperaven amb candeletes els mercats financers i que s'interpreta com una mena de certificat renovat del compromís del BCE amb la frase famosa de Mario Draghi a l'estiu del 2012 de “farem tot el que calgui per salvar l'euro”, en els temps més difícils de la crisi de la zona de la moneda única europea.

De fet, els mercats ho van interpretar com l'avantsala de l'anunci oficial de compra de deute sobirà a gran escala per part del BCE, que previsiblement s'aprovarà en la reunió del comitè executiu de la institució del mes que ve. Les borses van reaccionar de manera immediata a aquestes paraules, i les primes de risc i les rendibilitats dels deutes sobirans van reduir-se encara més. El bo espanyol a deu anys amb prou feines oferia una rendibilitat per sobre del 2% ahir a mitja tarda, mentre que l'Íbex va tancar amb una revaloració de més del 3%. El compromís renovat de Draghi s'orienta ara a la inflació a la zona euro, que continua molt per sota dels nivells marcats, és a dir, del 2 %. Vetllar per l'estabilitat dels preus és el mandat prioritari del BCE, va recordar ahir Draghi, i mentre aquesta no sigui la situació real a la zona euro cal pensar a aplicar totes les mesures que “tinguem a l'abast”.

Espiral de caigudes

Amb una inflació que a l'octubre va situar-se en el 0,4% en la zona euro i alguns estats, com l'espanyol, amb un índexs negatius, el BCE no té més remei que augmentar els seus estímuls econòmics per evitar l'entrada en una espiral de caigudes de preus que dificulti una recuperació econòmica que, a més, sembla afeblir-se en els últims trimestres. “Farem el que calgui per apujar tan aviat com sigui possible el nivell de la inflació i els pronòstics d'inflació, com requereix el nostre mandat d'estabilitat de preus”, va insistir ahir Draghi davant els banquers, tot afegint que les mesures ja impulsades per la institució monetària ja estan donant fruits: “Ja tenim evidències que, enmig de l'expectativa de les mesures que aplicarem, els bancs estan abaixant les seves taxes d'interès i augmentant el crèdit.”

En definitiva, tot sembla indicar que en les pròximes setmanes el BCE iniciarà un programa d'estímul econòmic a gran escala, similar als famosos quantitative easing (QE) dels EUA, el Regne Unit o el Japó. Es tracta, en línies generals, de la compra per part del banc central de tot tipus d'actius –incloent-hi bons sobirans– per augmentar la liquiditat i afavorir el creixement de l'economia.

Les borses europees felicitaven les paraules de Draghi amb fortes pujades, mentre que el president del Bundesbank, Jens Weidmann, les criticava. El BCE, segons va explicar el president del banc regulador alemany, no ha de concentrar els seus esforços en la creació de nous impulsos, ja que la falta de crèdit prové de la feblesa conjuntural de la zona euro. Una qüestió que hauria de resoldre l'estament polític, no el banquer, va considerar Weidmann, d'altra banda eternament incòmode amb el que fa o diu que farà el seu cap al BCE.

Els mals auguris de Weidmann van quedar com la nota d'amargor en una jornada en què la segona bona notícia del dia venia de la Xina, amb la retallada de les taxes d'interès referencials en 40 punts bàsics, fins al 5,6%. L'objectiu és el mateix que el de Draghi, activar l'economia, i el comunicat recollia el compromís del Banc Central Xinès d'aprovar noves mesures en cas que “sigui necessari”. L'últim cop que la Xina va reduir els tipus d'interès va ser el juliol del 2012.

Más marica que un violín

Duato prepara su estreno en la Staatsballet y piensa en el Real 

Gemma Casadevall

Berlín, 15 nov (EFE).- El coreógrafo español Nacho Duato se prepara para presentar sus primeras producciones al frente de la Staatsballet de Berlín, cuyas riendas asumió en agosto, y piensa ya en visitar con sus nuevos bailarines el Teatro Real de Madrid, cuatro años después de dejar la Compañía Nacional de Danza (CND). 
"Mi primera producción aquí será el 13 de febrero, con 'La Bella Durmiente' que hice en el Teatro Mijáilovski de San Petersburgo, en 2011. En marzo pondré 'Multiplicidad. Formas de silencio y vacío' y luego en mayo presento una nueva creación, 'Static Time'", explicó Duato en una entrevista con Efe. 
Los meses transcurridos desde que se puso al frente de la compañía berlinesa han discurrido entre reposiciones y han servido "para darnos tiempo y conocernos, los bailarines a mí y yo a los bailarines. Ahora llegó el momento del salto a la verdad", añadió.

"Static", con música de Rajmaninov, Mozart y Schubert, se estrenará en el Schiller Theater, sede provisional de la Staatsoper que dirige Daniel Barenboim ya que su edificio original, en la avenida Unter den Linden, está en obras. 
Recupera Duato para esta producción a sus dos colaboradores más estrechos y asiduos, los compositores Pedro Alcalde y Sergio Caballero -"No me gusta cambiar de equipo ni andar pellizcando de aquí y de ahí. Por qué hacerlo, cuando trabajo tan bien con ellos. Hemos hecho ya juntos ocho ba llets". 
La composición enlaza la música clásica con la electrónica, sigue el coreógrafo, en una conversación que empieza en su despacho de la Staatsballet y acaba ante el estudio donde ensayan sus bailarines. 
Será su primera coreografía para la compañía berlinesa, que alternará con las mencionadas "Bella durmiente", "Multiplicidad" -estrenada en 1996, en la ciudad alemana de Weimar-, más una coreografía con Yuri Kilian y varias reposiciones, como "Giselle". 
De sus primeros meses en la Staatsballet destaca Duato haber recuperado a la rusa Polina Semiónova, con quien el coreógrafo trabajó en San Petersburgo y que había sido ya primera bailarina en la capital alemana, hasta que dejó la compañía berlinesa en 2012. 
"La tenemos en 14 espectáculos. Espero que en un par de años se mude definitivamente aquí. Está muy bien para una bailarina hacer galas, pero al final eso cansa y está bien que vuelva", argumenta. 
La receta del "asentamiento" que aconseja a sus bailarines no la considera necesaria para sí mismo, ya que dice no haberse "instalado nunca" en ninguna ciudad -"ni siquiera en los 20 años que dirigí la CND lo estuve. Siempre tuve la maleta hecha", afirma. 
Duato mantiene su casa en Madrid -"una casa hermosa, de 1907"- y acaba de regresar de una visita a la capital española: "Estuve tres días, para pasear, ver a los del bar de abajo... No, no mantuve ningún contacto institucional. Ya dije cuando me fui que no trabajaría nunca más con el ministerio de Cultura". 
Su pasado al frente de la CND, con la que rompió en 2010 en medio de una fuerte controversia, aflora una y otra vez en la entrevista. Aunque sostiene que lo que domina de los veinte años en que la dirigió son los "buenos recuerdos", no puede evitar los reproches al Ministerio. 
"Nunca se preocuparon por darme unas instalaciones, un teatro. Me dejaban solo y yo hacía mi trabajo con poquito dinero. Decían que no podía hacer clásico... Y de pronto estuve en el Bolshoi. Tres años he pasado en Rusia, un país donde el ballet no es la cenicienta de las artes...", afirma. 
Duato califica de "genial" que algunos artistas españoles, como Jordi Savall, hayan renunciado a su Premio Nacional y considera su postura consecuente, ante la situación en que, dice, ha quedado la cultura en un país "que se resquebraja entre casos de corrupción". 
Savall "es una autoridad mundial en música antigua. Pero en España no se valora lo que se tiene. Lo han menospreciado como me menospreciaron a mí". 
En Berlín, está al frente de una compañía surgida como fusión de las que pertenecieron adscritas a las tres óperas de la ciudad -Komische Oper, Staatsoper y Deutsche Oper-, que funciona ahora con plena autonomía y que alterna las actuaciones en sus tres "casas" con las galas en el extranjero. 
Con buenos o no tan buenos recuerdos de España, Duato proyecta volver al Teatro Real en octubre de 2015, con la Staatsballet y su "Bella Durmiente". 
"Nunca he dejado de trabajar en España. Cedo mis coreografías a conservatorios y teatros que me las piden. No quiero nada con el Ministerio. Pero si cuaja lo del Real será emocionante", admite. EFE 
gc/mcm 

Se salvó, nos salvamos

 Alemanya se salva per ben poc de l'estancament

La primera economia europea registra un creixement mínim del 0,1 % i esquiva així la recessió tècnica

15/11/14 02:00 - BERLÍN - GEMMA C.SERRA

L'economia de la zona euro va fer un parell de tombs en el tercer trimestre. Mentre el producte interior brut (PIB) del motor clàssic, Alemanya, esquivava per ben poc la recessió, amb un creixement mínim del 0,1% –després de la contracció del 0,1% en el segon trimestre els febles clàssics, com ara Grècia i Espanya, van aixecar el cap i fins i tot França va revifar. Per primer cop en sis anys, Grècia va tornar a créixer, amb un 0,7%. Espanya continua donant signes clars de recuperació, amb un 0,5%. I França ha passat de l'estancament del primer trimestre i la caiguda del PIB en el segon a la zona dels percentatges positius, amb un 0,3% de creixement.

El panorama continua negre a Itàlia, amb un -0,1%, i encara més a Xipre, amb un -0,4%. Però, més que les xifres dels socis que continuen en recessió preocupava en el context europeu el que passaria a Alemanya, la primera economia i el contrapès que pot fer caure la balança cap a un costat o l'altre.
El PIB alemany es va comportar i no va canviar el sentit del creixement positiu majoritari. El conjunt de la zona euro es va haver de conformar amb un percentatge positiu, el 0,2%, segons les dades de l'Eurostat. Però com a mínim no hi va haver motiu per fer volar els pronòstics catastrofistes, com hauria estat en cas d'un segon període negatiu i, per tant, recessió tècnica en el motor de la zona euro.
L'afebliment del creixement alemany ha fet revisar els pronòstics de creixement de tots els experts, inclosos els del govern d'Angela Merkel, que se situen ara al voltant de l'1,4%. Aquesta expansió mínima trimestral serveix per moderar les previsions més negres, en el sentit que s'ha salvat l'expedient positiu alemany i les pors d'una recessió tècnica als països grans, ara que els problemàtics començaven a rutllar bé.
Aquestes pors semblaven ahir superades. El creixement mínim alemany, però, alimentarà previsiblement les veus dels que reclamen a la cancellera una actuació més decidida per impulsar l'economia i les inversions, sobretot ara que els tipus mínims del Banc Central Europeu (BCE) ho permeten.

La gala anual del sabiondeo

Los Sabios regañan a Merkel en clave interna y respaldan su línea en la zona euro

Gemma Casadevall





Berlín, 12 nov (EFE).- El Consejo Asesor de Economistas del Gobierno Alemán,
los llamados "cinco sabios", dio hoy una dura regañina a la canciller Angela Merkel por su política económica interna, aunque respaldó la línea de reformas imprimida en la zona euro al considerarla clave para la superación de la crisis.
Los "sabios" responsabilizan a la gran coalición de la fase de debilidad que afecta a Alemania, critican la implantación del salario mínimo interprofesional y la reducción de la edad de jubilación y apremian a la canciller a mostrar menos afán regulador y más confianza en los mercados.
La política económica de un país debe servir para "impulsar el crecimiento", no para aplicar "sobrerregulaciones" en materia laboral o social, indicó el profesor Christoph Schmidt, jefe del Consejo, en la presentación de su último informe.
El consejo de expertos rebaja ahí el pronóstico de crecimiento para 2014, que sitúa ahora en el 1,2 % frente al 1,9 % estimado seis meses atrás, mientras que augura un 1 % para 2015, por debajo de la última corrección a la baja del Gobierno, establecida en el 1,3 %.
Como puntos fuertes se destaca la solidez del mercado laboral alemán, plasmada en un índice de desempleo que se mantendrá en el 6,7 %, y se valora como positivo el objetivo de consolidación presupuestaria del ministro germano de Finanzas, Wolfgang Schäuble.
"Afrontaremos constructivamente las recomendaciones", dijo la canciller al recibir el informe, de 400 páginas y centrado en la situación de Alemania, con valoraciones también sobre la zona euro.
La ralentización del crecimiento observada en los últimos meses es atribuible a las crisis globales, añadió Merkel en referencia al documento, que destaca la incidencia de los riesgos geopolíticos en el debilitamiento de la economía.
Su Gobierno ha puesto en marcha ya instrumentos para activar la economía, señaló la canciller, como el programa de inversiones de 10.000 millones de euros anunciado días atrás por Schäuble.
La actitud constructiva con que la jefa del Gobierno recibió las recomendaciones forma parte del ritual en las relaciones de todo Ejecutivo federal con los "sabios", máxime en este caso, cuando las principales críticas eran previsibles.
Un año atrás, mientras Merkel negociaba aún su futura coalición de Gobierno, los "sabios" criticaron ya lo que era la condición irrenunciable de los socialdemócratas para formar parte del gabinete: la implantación de un salario mínimo interprofesional.
La medida ha dejado de ser una aspiración socialdemócrata, ha superado el trámite parlamentario y entrará en vigor en 2015, de manera que los ataques de los "sabios" estaban programados.
Mientras Merkel aparentaba espíritu constructivo ante unas críticas dirigidas a lo que fue una imposición de su socio, desde la cúpula socialdemócrata se puso en duda el futuro de los "sabios" como órgano asesor y la consistencia de sus valoraciones.
La canciller sí podía darse por aludida, por lo demás, con las consideraciones positivas del Consejo relativas a la eurozona, ya que en el informe se destaca la buena evolución de países que fueron problemáticos -se cita a España, Irlanda y Portugal- pero que aplicaron las reformas que en medio de la crisis exigía Berlín.
"Los países que hicieron sus deberes están en el buen camino", según el profesor Christoph Schmidt, mientras apuntaba a Italia y Francia como ejemplos de lo contrario.
Los "sabios" emiten un informe conjunto, aunque no todas las valoraciones son compartidas por los cinco expertos que la integran.
Uno de ellos, Peter Bofinger, que suele caracterizarse por no compartir los juicios de los restantes, dirigió esta vez sus críticas al objetivo de Schäuble de lograr el objetivo del "déficit cero" en los presupuestos de 2015.
"Con unos tipos de interés mínimos, como los actuales, insistir en el cero es no querer aprovechar el gran potencial que se nos ofrece para impulsar las inversiones", apuntó el "sabio" díscolo, para quien el paquete de los 10.000 millones de euros anunciado por Schäuble es "insuficiente" e "inconcreto". EFE
gc/nl/acm
(foto)

Un toque de disneylandia

Berlín recorda el seu 9-N

09/11/14 02:00 - BERLÍN - GEMMA C. SERRA

1

“El mur no passava exactament per on ho fan els globus i tot plegat és una mica Disneyland. Però està bé repassar la història amb ulls optimistes, deixar de banda per un dia Ucraïna i els murs que queden per enderrocar”, diu Ursula Winkhaus, de 79 anys, en cadira de rodes i abrigada amb una bufanda que quasi li tapa la cara, malgrat que és un novembre benigne a Berlín. Passeja amb una neboda per la filera feta amb uns 7.000 globus blancs que escenifiquen el traçat del mur i que aquest diumenge, cap a les sis de la tarda, es deixaran anar al cel berlinès, en record de la nit que va caure el mur, el 9 de novembre del 1989.

“Havien de ser 8.000 globus, però es veu que alguns estaven punxats i altres no s'han encès. Coses delMade in Germany”, fa broma la neboda, mentre empeny la cadira de rodes. El recorregut no és fidel ni tampoc no reprodueix el que va ser la traumàtica divisió berlinesa. Recorre alguns llocs emblemàtics de la capital i alguns fragments del mur encara dempeus, com els 1,2 quilòmetres de l'East Side Gallery o el Checkpoint Charlie, l'antic pas entre el sector comunista i el controlat pels Estats Units.

“El que per nosaltres era la franja de la mort és ara un reclam turístic, farcit de salsitxeries i amb uns grafits que van pintar una colla d'artistes occidentals quan ja havia caigut el mur. En temps de la dictadura, només hi havia pintades des del cantó occidental, no de l'oriental”, continua la veterana, mentre avança cap a l'escenari de la Porta de Brandenburg, on avui es recordarà una nit històrica que, per a la seva neboda, de 45 anys, va funcionar en sentit contrari al de la majoria. “Vivia a prop de la KuDamm [a l'oest]. Havia passat a l'est, amb un visat de visitant per anar a un aniversari. De cop, quan me'n tornava cap a casa pensant que feia tard per passar pel control, em vaig trobar un munt de gent que anava cap a la Bornholmer Strasse”, explica la Ruth, la neboda. La gran nit històrica en què va caure el mur va ser per a ella la de la “petita història”, en què del neguit per com passaria la frontera va veure's creuant tranquil·lament pel primer control que va aixecar la tanca enmig de milers de ciutadans de l'est que sí que havien sentit les notícies i sabien que, per primer cop en 28 anys, podien creuar a l'oest sense visat.

La neboda vivia a prop de la KuDamm; la tieta amb qui passeja entre els globus era al sector est. “No, no venia al meu aniversari, sinó al d'un amic seu; per al meu no s'hauria pres la molèstia”, somriu la veterana.

Ciutadans de l'est i de l'oest, però sobretot turistes equipats amb mapes, passejaven, ahir, entre els globus. A la Porta de Brandenburg, es feien els assajos del que serà, avui, l'acte central, amb pocs discursos i moltes actuacions musicals –Daniel Barenboim i la Novena de Beethoven, més Peter Gabriel i Heroes, enmig de grups de tota mena, essencialment alemanys–. La cancellera, Angela Merkel, haurà parlat una mica abans, en altres actes recordatoris de la jornada històrica. A la Porta de Brandenburg no s'han convidat líders internacionals. Fa cinc anys, en el vintè aniversari, sí que hi van ser presents els aleshores líders francès, Nicolas Sarkozy, britànic, Gordon Brown, rus, Dmitri Medvedev, i la secretària d'Estat nord-americana, Hillary Clinton. Aquest cop, més que discursos parlant de l'adéu al món partit en dos blocs hi ha advertències sobre el conflicte ucraïnès.

“El món s'aboca a una nova guerra freda”, deia, ahir, Mihkaïl Gorbatxov, el líder soviètic que va negociar la reunificació alemanya amb el canceller Helmut Kohl. Ni l'un ni l'altre són a la llista de convidats de la Porta de Brandenburg. Tots dos van ser protagonistes i artífexs d'aquell procés històric. Tots dos critiquen aquests dies, per separat i en actes de caràcter privat, la falta de tacte d'Occident envers Moscou.

Final feliz a la sobredosis efemérica

Silenci, flors, emoció i festa al 9-N berlinès

Merkel diu que la desaparició de la tanca entre les dues Alemanyes és un signe d'esperança per als pobles oprimits

Enlairament de milers de globus blancs

10/11/14 02:00 - BERLÍN - GEMMA C. SERRA

a

12

Ahir va ser un dia intens a Berlín, amb espai per a moltes expressions. El silenci, en record dels ciutadans de l'Est que van perdre la vida intentant passar el mur els 28 anys que va durar la divisió entre el sector est i l'oest. Roses a les escletxes del fragment de la franja que es conserva a la Bernauer Strasse, símbol de la traumàtica partició de Berlín, d'Alemanya i el món. També emoció, recordant el miracle de la nit del 9 de novembre del 1989, la del retrobament nacional enmig de la inesperada apertura de les tanques policials entre l'est i l'oest. I una gran festa a la Porta de Brandenburg.

Hi va haver moments per recordar que el 9 de novembre no només és l'aniversari “del dia més feliç de la nostra història”, com va dir la cancellera alemanya, Angela Merkel. També ho és d'un dels capítols més foscos del nazisme: la Nit dels Vidres Trencats, el 1938, en què les sinagogues de tot el país van cremar i milers de jueus van ser detinguts, com un senyal dels plans d'extermini d'Adolf Hitler.

Es va reconèixer el mèrit i coratge de Mikhaïl Gorbatxov, el més aplaudit dels convidats a l'acte de l'Estat de la Konzerthaus. Sense la voluntat política de l'aleshores president soviètic, la nit màgica hauria pogut acabar en tragèdia, va recordar l'alcalde de Berlín, el socialdemòcrata Klaus Wowereit, en el seu últim gran acte, després de 14 anys en el càrrec, que deixarà el mes que ve. L'altre gran homenatjat en la sessió solemne al Konzerthaus hauria estat l'excanceller Helmut Kohl, l'home que va conduir el procés de reunificació que va seguir a la caiguda del Mur, amb Gorbatxov i la resta dels líders de les grans potències. Però Kohl, de 84 anys i en cadira de rodes (a més d'enrabiat amb la classe política actual), no hi era “per raons de salut”, va dir Wowereit.

“La caiguda del Mur és un signe d'esperança per als pobles oprimits”, havia afirmat, una mica abans, a la Bernauer Strasse, la cancellera Merkel. La dona crescuda a l'Est que porta les regnes de l'Alemanya poderosa d'avui, no formava part de la dissidència que va pressionar al carrer fins a fer caure el Mur. Era, aleshores, una científica de 35 anys que no pensava en política. Però, d'alguna manera, el fet que 25 anys després d'aquell 1989 la primera potència europea estigui liderada per aquesta dona de l'Est i el president Joachim Gauck –ell sí, dissident en temps de la República Democràtica Alemanya (RDA)– es veu com un senyal que no tot s'ha fet malament en el procés de reunificació.

Hi va haver moltes advertències contra la guerra freda, que no s'ha superat i que fins i tot ha revifat, així com al·lusions al cisma amb Moscou arran de la crisi ucraïnesa. Però també crides a no trencar el diàleg amb la Rússia de Vladímir Putin. Una postura compartida tant per la conservadora Merkel com pel president del Parlament Europeu, el socialdemòcrata Martin Schulz.

Mentre els líders reflexionaven en veu alta als diferents punts on es van desenvolupar els actes, el carrer era una festa desafiant, en un dia fred i gris. El Checkpoint Charlie –antic pas fronterer i ara una mena de parc temàtic entre records i tota mena de parades de menjar– era ple de gom a gom. I a la Porta de Brandenburg milers esperaven, entre músiques de tota mena, que a les sis de la tarda hi arribessin la cúpula política i s'enlairessin els 6.900 globus blancs, amb missatges i desitjos escrits incorporats, repartits en una filera de 15 quilòmetres pel traçat més cèntric del que va ser el mur.

A l'hora marcada, els retrats de les víctimes del Mur es van reflectir davant la Porta, Peter Gabriel va interpretar Heroes i els globus es van envolar. N'havien de ser 8.000, però uns van petar i altres van desaparèixer. Potser no era una escenografia perfecta, però tenia un to real, com el dels alemanys i els seus líders, capaços de transmetre emocions, si més no, en l'aniversari de la nit més feliç de la seva història recent, mentre Barenboim interpretava la Novena de Beethoven.

Darrera actualització ( Dilluns, 10 de novembre del 2014 02:00 )

El 9N catalán se acopló al berlinés

L'estaca' i cues per votar enmig del 9-N berlinès

10/11/14 00:00 - GEMMA C. SERRA

Catalans, ahir a la Gendarmenmarkt de Berlín Foto: MARINA F. / TWITTER.

1

Canals relacionats

• Canal: Catalunya vol viure en llibertat

L'estaca va sonar ahir al cor de Berlín, enmig de les celebracions del 25è aniversari de la caiguda del Mur i com a expressió d'una altra voluntat col·lectiva d'enderrocar dictats polítics aliens, com va ser la revolta pacífica que va posar fi a la divisió de Berlín.

Eren prop de les dotze del migdia, davant del Konzerthaus de la Gendarmenmarkt berlinesa, on unes hores més tard havia de tenir lloc l'acte d'estat de l'aniversari berlinès, amb la cancellera, Angela Merkel; el president del país, Joachim Gauck, i la resta de la plana major de la política alemanya, més algun convidat il·lustre –com ara Martin Schulz, president del Parlament Europeu–. Un centenar i escaig de catalans residents a Berlín, i alguns que estaven de pas per visitar la capital alemanya, es van concentrar a uns 100 metres de la façana de l'auditori, amb banderes independentistes o no, per recordar que a Catalunya també es volia que aquest 9-N fos un diumenge “històric”.

La combativa cançó de Lluís Llach va ser una de les accions reivindicatives de la concentració, en què es van desplegar pancartes, en alemany i en català, que reclamaven el dret a decidir. “Katalonien neuer Staat Europa [‘Catalunya, un nou estat d'Europa']”, es llegia en una pancarta, mentre els concentrats repetien les seves consignes, tant en català com en l'idioma local.

“D'aquí anirem tots a votar”, comentava en Pol, un noi barceloní de 23 anys, de pas per Berlín coincidint amb aquest cap de setmana històric –des de la perspectiva alemanya i, potser, des de la catalana–. La policia berlinesa observava a certa distància la concentració davant l'auditori de la Gendarmenmarkt, una de les places més boniques de la capital alemanya, en l'antic sector comunista. Ahir hi havia un dispositiu de seguretat especial, atès que a les 16 hores havia de començar l'acte institucional.

A quarts de tres, el grup dels manifestants, ja amb les pancartes plegades, va començar a circular Charlotten Strasse avall, un dels carrers que surten de la plaça. A dues illes i mitja, hi ha la delegació de la Generalitat per a Àustria i Alemanya, un dels llocs habilitats per dipositar el vot exterior en aquest 9-N català. En aquells moments, allà hi havia una cua de catalans al carrer –gairebé tan nombrosa com la manifestació– que esperaven el seu torn per formar part del procés participatiu.

“Portem les paperetes de casa. Quan vam comprar els bitllets per passar el cap de setmana a Berlín, no ens van adonar que coincidia amb la data de la consulta catalana”, explicava en Miquel, un noi de 20 anys, acompanyat de la seva noia, Joana, de 26, tots dos de visita turística a Berlín.

“Poden votar els catalans registrats com a residents a Alemanya, però també els ciutadans de pas que demostrin amb el carnet d'identitat que viuen a Catalunya”, explicava una representant de la delegació de la Generalitat. La representació del govern català, a la segona planta de l'edifici de Charlotten Strasse, número 18, estava completament desbordada per l'allau de gent. La cua baixava els dos pisos i continuava fins al carrer, mentre anaven arribant per votar altres catalans berlinesos de debò amb les seves bicicletes.

Una noia de Badalona que just ahir complia 25 anys –els mateixos que fa de la caiguda del Mur– era a la cua amb tota la família, arribada per passar uns dies a Berlín, per celebrar el “doble aniversari” amb uns parents amb residència fixa a la capital alemanya.

A les onze del matí, dues hores després d'obrir, ja hi havien votat 170 persones. A quarts de set del vespre, el nombre de participants s'elevava a 970. A partir de mitja tarda, va començar a baixar l'allau de catalans arribats per votar. La delegació de la Generalitat és a una illa del famós Checkpoint Charlie, l'antic pas fronterer entre el sector comunista i el dels Estats Units. És un imant turístic per a la ciutat, on hi ha el Museu del Mur –privat–, el més visitat de la capital alemanya.

Per allà hi passava ahir la filera de globus blancs instal·lats per recordar la nit més feliç de la capital alemanya. “Tenim paperetes per a 3.000 votants”, explicaven a la delegació catalana. Ni els més optimistes haurien sospitat que en farien servir una tercera part. A punt de tancar-se la votació catalana, se sentien les notes de l'Himne a l'alegria, la novena simfonia de Beethoven, interpretada per la Staatskapelle de Daniel Barenboim a la Porta de Brandeburg, el punt més emotiu de l'històric 9-N berlinès.

Ostalgias

Qué fue de la RDA tras la caída del muro y qué alimentó la "Ostalgie"

Gemma Casadevall

Berlín, 9 nov (EFE).- La apertura del muro de Berlín, el 9 de noviembre de 1989, precipitó la reunificación entre dos Alemanias que -mal que bien- habían convivido desde 1949, un proceso que se consumó en menos de un año con la liquidación de la República Democrática Alemana (RDA).
El régimen germano-oriental llegaba a la caída del muro hecho añicos, además de presionado desde el Moscú de la Perestroika, y las semanas que siguieron a esa noche mágica en la historia reciente de Alemania acabaron de desencajar sus piezas.
En los meses precedentes había crecido hasta lo insostenible el peso de las protestas en toda la RDA y las fugas de miles ciudadanos a través de los países vecinos, al tiempo que el aparato comunista se tambaleaba de relevo en relevo.
El 7 de octubre, el 40 aniversario de la RDA, el último jefe del Estado y del partido de la ortodoxia germano-oriental, Erich Honecker, había tenido que ver cómo "su" pueblo aclamaba como un héroe a Mijaíl Gorbachov, de visita en Berlín.
Once días después se retiraba y tomaba el mando Egon Krenz, un delfín con tintes reformistas, quien se convirtió en secretario general del Partido Socialista Unificado (SED) el 7 de noviembre -dos días antes de la caída del muro- y que no se sostuvo al frente de la RDA ni dos meses, ya que el 6 de diciembre dimitió. 

El canciller Helmut Kohl había pisado el acelerador de un proceso reunificador que negociaba directamente con Moscú y las otras potencias vencedoras de la II Guerra Mundial -Francia, Reino Unido y EEUU- además de con sus socios de la UE. La RDA era un convidado de piedra, con un último jefe del Gobierno, Hans Modrow, aún surgido del aparato y de mandato efímero.
El 18 de marzo de 1990 se celebraron las primeras elecciones libres en la RDA, que ganó una alianza liderada por la Unión Cristianodemócrata (CDU) de Kohl y colocó al frente del gobierno germano-oriental a su correligionario Lothar de Maizière.
Con este formato se entró en la última fase negociadora, que derivó en la entrada en vigor de la unión monetaria y económica de las dos Alemanias, el 1 de julio de 1990, a modo de primera piedra de la reunificación política. 

El 23 de agosto, la Cámara del Pueblo aprobó la incorporación de la RDA en la República Federal (RFA) y el 3 de octubre se suscribía el Tratado de Unidad entre ambos Estados, con las firmas del ministro del Interior de Kohl, Wolfgang Schäuble, y  De Maizière representando al país que moría.
Un país dejó de existir con esa firma. Varios de sus antiguos jerarcas -como Honecker y Krenz- respondieron luego ante la justicia por las muertes en la frontera interalemana.
El juicio contra Honecker fue sobreseído por razones de salud y murió exiliado en Chile; Krenz agotó los recursos contra lo que llamó "justicia de vencedores" y fue a prisión. Y a Modrow se le condenó por fraude electoral en las municipales de mayo de 1989.
Los procesos por las muertes del muro alcanzaron a más de 50 exmandos de la RDA, en distintos grados de jerarquía, mientras que carreras de algunos políticos quedaron manchadas por su colaboración pasada con la Stasi.
Miles de ciudadanos, catedráticos o funcionarios perdieron sus puestos por haber sido confidentes -voluntarios o forzados- de la temida policía secreta del régimen.
Ni el destino de los exjerarcas ni una presunta añoranza de la dictadura determinaron el surgimiento de la llamada "Ostalgie" -juego de palabras para nostalgia y "Ost", este en alemán-.
Más bien la empujaron los intentos de arrinconamiento a que se sometió a los poscomunistas tras la reunificación, que se plasman aún en ataques a La Izquierda, la primera fuerza de la oposición, a la que se sigue etiquetando de "heredera del régimen".
Fue, asimismo, expresión de la frustración de parte de los ciudadanos del este, que en lugar del paisaje "floreciente" que les prometió Kohl, en 1990, vieron cómo se disparaba el desempleo hasta doblar al de sus nuevos compatriotas del oeste.
Por "Ostalgie" se entendió la sensación de que la apisonadora reunificadora barrió lo que fueron las señas de identidad de los 16 millones de ciudadanos de un país políticamente extinguido.
Cedió, en la medida que amainaron los desniveles económicos entre el este y el oeste, aunque subsiste en locales berlineses de "estética RDA" para turistas y noctámbulos. EFE
gc/egw/ig

El vaso medio lleno, medio vacío

Amb l'esforç de tots

La reunificació alemanya va implicar un esforç econòmic estimat aproximadament en uns dos bilions d'euros

Tots els contribuents alemanys, tant de l'est com de l'oest, aporten l'impost de solidaritat

L'ajuda financera a l'antic territori comunista ha sortit del ciutadà, dels pressupostos i també de la UE

08/11/14 02:00 - BERLÍN - GEMMA C. SERRA

Helmut Kohl quan era canceller alemany en un acte per la reunificació Foto: AP.

1

Les xifres de l'atures van disparar des dels primers anys de la reunificació de les dues alemanyes

“Amb l'esforç de tots aconseguirem ben aviat que Mecklemburg-Antepomerània, Saxònia-Anhalt, Brandenburg, Saxònia i Turíngia siguin paisatges florits on valgui la pena viure i treballar”, deia Helmut Kohl, l'anomenat canceller de la reunificació, en el seu discurs de l'1 de juliol del 1990, dia en què es va segellar la unitat monetària i econòmica entre la República Federal d'Alemanya (RFA) i la República Democràtica Alemanya (RDA), els dos estats que havien conviscut a contracor, des del 1949 fins aleshores. Feia vuit mesos que havia caigut el mur, es negociava el Tractat d'Unitat (que es va signar el 3 d'octubre d'aquell 1990) i, òbviament, Kohl es referia a la prosperitat que prometia a aquells cinc estats que encara eren territori de la RDA.

La frase de l'excanceller ha estat una de les més repetides, sovint en to de retret, en el llarg camí d'esforços i desnivells que ha recorregut Alemanya des d'aquella tardor de 1989 fins a més o menys equilibrar els nivells econòmics, públics i privats, de l'est i de l'oest. En els primers anys de la reunificació, la frase era reproduïda com un bufetada pràcticament cada mes, quan sortien les xifres de l'atur. L'estadística copsava que a l'est s'havia passat de la teòrica ocupació plena comunista a uns percentatges que doblaven amb escreix els de l'oest i que en algunes regions prenien dimensions “mediterrànies”.

Dos bilions d'euros calculava un estudi recent de la Universitat Lliure de Berlín –dels aliats occidentals, en temps de la divisió– que ha costat la reunificació. En aquesta xifra s'inclouen els programes estructurals empresos pels governs successius de la RFA per activar un mig país que abans de la caiguda del mur ja feia aigües –políticament i encara més econòmicament–. També les transferències directes del fons federal i les aportacions procedents dels fons europeus a les regions de l'est. Cada mes, a cada ciutadà, inclosos els de l'est, se li han descomptat del seu sou i altres ingressos una taxa dita de solidaritat –evidentment, obligada– que el 1991 era del 7,5 % i que ara se situa en el 5,5%.

Que la unificació monetària precedís la política evidencia el pes d'aquest factor damunt el procés que va comportar l'extinció de la RDA. Hi ha qui recorda –com el mateix Wolfgang Schäuble, ministre de l'Interior el 1990 i ara titular de Finances– que les injeccions financeres cap a l'est van començar molt abans, en forma de l'anomenat “diner de benvinguda” que rebien tots els ciutadans de l'est quan passaven a l'oest, fins a l'extinció de la RDA.

Entre el 1970 i el 1989, cada visitant de l'est rebia 30 marcs occidentals d'aleshores (aproximadament 15 euros d'ara) en concepte de “benvinguda” si passava a l'oest, amb un màxim de dos vegades per any. El mateix Kohl es va encarregar d'apujar el preu de la salutació a 100 marcs per persona i any, el 1988. Es calcula que en aquell any previ a la caiguda del mur es van pagar per aquest concepte 261 milions de marcs a la RFA.

Amb la desaparició pràctica de la frontera interalemanya i l'allau de ciutadans de l'est que passaven a l'oest, els dies següents al 9 de novembre, s'estima que la benvinguda multitudinària va costar 779 milions de marcs. En acabar l'any 1990 la factura pujava ja a 1.800 milions de marcs. La unió monetària de les dues alemanyes es va fer al preu “polític” de la paritat 1:1, per als 100 primers marcs orientals que cada ciutadà de l'est canviava en el mercat de divises oficial. I del 1:5 a partir d'aquesta quantitat.

Aquesta factura, però, queda en anecdòtica davant la dimensió del que va costar després convertir el territori de la RDA en alguna cosa semblant al paisatge florit promès per Kohl. En aquell 1990, la capacitat productiva a la RDA era aproximadament un terç de la que tenia la RFA i el producte interior brut (PIB) per càpita dels seus ciutadans no arribava ni a la meitat del corresponent als seus nous compatriotes de l'oest.

Les xifres de l'atur es van disparar des dels primers anys de la reunificació, mentre s'accelerava el procés de desmantellament de les antigues empreses estatals de la RDA, la majoria inviables per molt que se n'intentés la privatització. El 1991, l'índex d'aturats a l'est era del 10,2 %, davant el 6,2 % de l'oest. El 2005 s'arribava ja al 20,6% –amb percentatges per damunt del 30% a les regions més deprimides econòmicament–, mentre que a la resta del país se situava en l'11%.

Aquests desnivells han tendit a apaivagar-se en els últims anys, enmig de la baixada de l'atur en tot el país derivada de les reformes estructurals empreses per l'antecessor d'Angela Merkel, el socialdemòcrata Gerhard Schröder. Ara mateix, l'atur afecta un 9,1 % dels ciutadans de l'est, davant el 5,8 % dels de l'oest. També han tendit a apaivagar-se els desnivells entre sous i jubilacions dels ciutadans d'un i l'altre cantó. Segons xifres del Departament Federal d'Estadística, el 2013 els ingressos a l'est se situaven en el 83% respecte a l'oest.

I ha anat desapareixent també la ostalgie, com s'anomenava la nostàlgia de l'est, fruit de la frustració pels desequilibris econòmics i la pèrdua d'identitat o trets referencials que va seguir a la desaparició de la RDA.

Cinco años después

Un 9N berlinés muy ciudadano y sin lideres internacionales

Gemma Casadevall

Berlín, 8 nov (EFE).- El 25 aniversario de la caída del muro de Berlín será el domingo una fiesta eminentemente ciudadana, acorde con el espíritu de la revolución pacífica de 1989 y sin presencia de líderes internacionales, reflejo de las nuevas escisiones globales provocadas por la crisis de Ucrania.
El formato de las conmemoraciones de este domingo sigue el esquema de su precedente inmediato, cinco años atrás, que discurrió entre la Bornholmer Strasse -el primer control fronterizo que alzó su valla a los ciudadanos del este-, la Bernauer Strasse -la calle que simboliza la partición ciudadana- y la Puerta de Brandeburgo.
Por estos lugares, más el auditorio de la Gendarmenmarkt, discurrirán los actos de este aniversario e incluso repetirá presencia uno de sus protagonistas, el director argentino-israelí Daniel Barenboim, cuya Staatskapelle interpretará la Novena Sinfonía de Beethoven desde ese emblemático monumento.
A diferencia de las festividades de 2009, no estarán sobre el escenario acompañando a la canciller Angela Merkel los líderes de las cuatro potencias que, tras la Segunda Guerra Mundial, dividieron Alemania y Berlín -Estados Unidos, Reino Unido, Francia y la URSS-.
Cinco años atrás, sí arroparon a la canciller el entonces premier británico, Gordon Brown, el presidente francés, Nicolas Sarkozy, y el ruso Dmitri Medvédev, mientras que por parte de EE.UU. acudió la secretaria de Estado, Hillary Clinton.



Merkel compartirá ahora espacio y discursos institucionales con el presidente del país, Joachim Gauck, crecido en la extinta República Democrática Alemana (RDA) como la propia canciller, así como el alcalde de la ciudad, Klaus Wowereit.
La intención es que sea una fiesta más ciudadana que institucional, explicó en un encuentro con medios internacionales el portavoz del Gobierno, Steffen Seibert.
Merkel pronunciará el primer discurso del día en la Bernauer Strasse, donde inaugurará una exposición permanente centrada en la vida diaria detrás del muro que durante 28 años partió Berlín, mientras que ante la Puerta de Brandeburgo se esperan intervenciones más breves.
Ante el emblemático monumento tendrá lugar la parte festiva de la jornada, con actuaciones de grupos alemanes, principalmente, así como de Peter Gabriel, que interpretará el mítico "Heroes".
Sobre las 18.00 GMT se soltarán al cielo berlinés los cerca de 7.000 globos blancos, distribuidos desde este viernes a lo largo de 15 kilómetros de lo que fue el trazado del muro, tras lo que Barenboim se pondrá al frente de su orquesta.
También en ese apartado se sigue el esquema marcado en 2011, cuyo plato fuerte fue el "derribo" de un dominó hecho de piezas gigantes, sobre el trazado de la antigua división y pintadas por artistas, escolares y estudiantes.
El concepto y la escenografía son semejantes, como lo es el espíritu de plasmar la alegría por el nuevo Berlín, la nueva Alemania y la nueva Europa surgidos de un muro que echó abajo la presión del pueblo, más la voluntad política de los antiguos aliados.
Cinco años atrás, en el aniversario de la caída del muro se mezclaron muchos pronunciamientos dando por sellada la Guerra Fría.
Lo cierto es que ahora resultaría complejo subir al escenario al presidente ruso, Vladímir Putin, rodeado por los líderes occidentales con mensajes similares, en medio del conflicto ucraniano.
Los mandatarios actuales no acudirán a Berlín y sus predecesores que negociaron la reunificación alemana tampoco tendrán el papel que tuvieron en 2009.
Cinco años atrás, el excanciller Helmut Kohl, el último líder soviético, Mijaiíl Gorbachov, y el expresidente de EE.UU. George Bush (padre) recordaron juntos en Berlín, unos días antes del aniversario, lo que fue una obra de arte de la diplomacia, como se suele denominar a la reunificación.
Gorbachov participa estos días en actos paralelos, invitado al foro "Cinema for Peace" entre otras iniciativas privadas, y será recibido por Merkel el lunes.
Kohl atraviesa una de sus fases de distanciamiento con la Unión Cristianodemócrata (CDU) que presidió durante 25 años y se ha dedicado estas semanas a acusar a Occidente de falta de tacto hacia Moscú, al tiempo que atribuía la caída del muro no a la acción ciudadana, sino a la debilidad de la URSS de Gorbachov. EFE

Metamorfosis

25 anys després

Berlín avança en la seva metamorfosi, a Alemanya hi governa una dona de l'Est i la UE ha passat de 15 a 28 membres

Al mapa de l'Europa que es creia perfecta li han sortit dos nyaps i un munt de retrets sobre els seus “autors materials”: la precarietat laboral i la crisi ucraïnesa

07/11/14 02:00 - BERLÍN - GEMMA C. SERRA

Berlín ha passat de ciutat màrtir de la Guerra Freda a capital del país de referència d'Europa. A Alemanya hi governa una dona crescuda a territori comunista, Angela Merkel, mentre que la presidència del país l'ocupa un home de l'Est, l'independent Joachim Gauck. I l'Europa dels 15 membres s'ha ampliat a 28, principalment amb la incorporació de països que havien estat a l'altre cantó del Teló d'Acer.

“Tindríem al davant el mapa d'una Europa perfecta, si no fos pel conflicte d'Ucraïna”, explicava el director de la Fundació el Mur de Berlín, Axel Klausmeier, a punt d'inaugurar aquest diumenge l'exposició ampliada del centre de documentació que hi ha a la Bernauer Strasse, el carrer on la divisió alemanya va reflectir-se de manera més sagnant. Va ser el carrer d'algunes de les fugides més espectaculars i dramàtiques, ja que parts dels seus edificis van quedar partits per la divisió urbana el 13 d'agost del 1961, el diumenge en què Berlín es va llevar travessat pel mur. “Un entrava per la porta des de l'est i si saltava per la finestra anava a parar a l'oest. O a la presó”, continua Klausmeier.

Les històries entorn aquest carrer o altres fórmules de fugida per les qual uns 5.000 ciutadans de l'Est van aconseguir burlar la Franja de la Mort –uns altres 135 van morir a trets de la policia comunista i uns 50.000 van acabar a la presó– omplen aquests dies els reportatges de premsa local i internacional. Són casos semblants als que es documenten en els 400 metres quadrats d'exposició de la Bernauer Strasse, un dels llocs al Berlín d'avui on recordar la nit en què va caure el mur, el 9 de novembre del 1989. En els 25 anys passats des d'aquella nit Berlín ha viscut una metamorfosi més que espectacular. La cara menys bonica d'aquesta transformació –o el seu preu– és l'especulació immobiliària. De ser una capital “barata” ha passat a “normalitzar-se” cap a amunt, sense arribar als nivells de París o Londres, però sí amb efectes dolorosos per al ciutadà, perquè ha coincidit amb la creixent precarització laboral i social.

Que Alemanya tingui al seu front dos polítics crescuts en territori de la desapareguda República Democràtica Alemanya (RDA) és, sens dubte, evidència que no tot es deu haver fet tan malament en el procés de reunificació. Cal no oblidar, però, que ni Merkel ni Gauck representen la classe política del país que ja no existeix: la cancellera va fer carrera a l'ombra de Helmut Kohl, el canceller conservador i patriarca de la Unió Cristianodemòcrata (CDU) que va liderar la reunificació; i Gauck, tot i ser independent, va formar part de la dissidència contra la RDA. Vint-i-cinc anys després de la caiguda del mur, el postcomunisme continua estigmatitzat per a la classe que es diu políticament correcta.

El fet que L'Esquerra, el partit que aglutina els reformistes de la RDA més els exsocialdemòcrates, es prepari per liderar el govern d'un “Land” –Turíngia– es “difícil d'acceptar”, va admetre Gauck, que es va saltar així el precepte de la neutralitat inherent al seu càrrec.

El got està mig ple o mig buit? L'expedient sembla mostrar més cares que creus. Però justament sobre aquest 25 aniversari ha sorgit una ombra impossible d'ignorar: Ucraïna. El conflicte ha vingut a recordar que no tot està segellat en la Guerra Freda que va partir el món en dos blocs.

Kohl, el patriarca de la CDU de Merkel, veu perillar el seu llegat. No estava prevista cap intervenció seva en aquest aniversari. Però ni els 84 anys, ni el fet de tenir molt mermades les facultats per parlar li han impedit expressar-se, per criticar la postura occidental davant Rússia. El món no entén la rellevància i la sensibilitat de Moscou, va dir en la presentació del seu últim llibre. Des de la preocupació per Europa és el títol més que eloqüent del llibre del patriarca

.

Schäuble y Draghi, dos seres en uno

Alemanya coincideix ara amb el BCE en la necessitat d'activar els incentius

07/11/14 02:00 - BERLÍN - GEMMA C.SERRA

Mario Draghi, president del BCE, durant la roda de premsa celebrada ahir a Frankfurt, a Alemanya Foto: K. PFAFFENBACH / REUTERS.

1

De cop, el govern d'Angela Merkel i el Banc Central Europeu (BCE) van trobar ahir un llenguatge comú: el dels incentius. Després de mesos de negar-se a activar la maquinària de les inversions com reclamaven els socis de la Unió Europea (UE) al Fons Monetari Internacional (FMI), el ministre de Finances de la cancellera alemanya va anunciar de sobte un pla d'inversions de 10.000 milions d'euros. Va ser en una conferència de premsa programada per parlar de la recaptació fiscal alemanya, aproximadament una hora després que Mario Draghi, el president del BCE, fes la tradicional compareixença mensual després de la reunió del seu consell executiu.

L'entitat de l'italià va mantenir, com s'esperava, els tipus d'interès en el mínim històric del 0,05 %. La notícia, però, no es va situar aquest cop en l'instrument essencial del BCE, sinó en les paraules de Draghi, que van apuntar a una compra de deute sobirà en gran volum.

La inflació té la paraula

“El consell executiu manté de forma unànime el seu compromís de recórrer a mesures no convencionals addicionals, en concordança amb el seu mandat”, va afirmar Draghi. El president del BCE no va concretar més, però a Frankfurt es van interpretar les seves paraules com un preanunci de compra sobirana si empitjoren les perspectives d'inflació, el gran baròmetre que ha de decantar la decisió cap a l'adopció de noves i contundents mesures.

Que el BCE està determinat a activar--les ho va deixar clar Draghi quan va informar que s'havien donat ja les instruccions precises al personal de la casa i a altres estaments de la zona euro, per assegurar-se que s'estaria preparat en cas que fos necessari implementar mesures extraordinàries.

Tanmateix, les declaracions de Draghi van quedar, de sobte, eclipsades per l'anunci de Schäuble, l'home fort del govern de Merkel i defensor, com la cancellera, de la política d'austeritat. El pla d'inversions extraordinari és una reacció a l'estancament econòmic que ja afecta la primera economia europea i que ha obligat l'equip de Merkel a revisar a la baixa els pronòstics de creixement. Ara, a més, s'hi ha sumat una correcció també negativa, la de la recaptació fiscal: fins al 2018, el govern preveu una caiguda de la recaptació de 21.000 milions d'euros, va admetre Schäuble.

Els marges de Berlín

Els 10.000 milions per a inversions no engreixaran l'endeutament alemany, segons va prometre ahir Schäuble. Els tipus d'interès sota mínims del BCE afavoreixen aquest pas, perquè Alemanya està pagant molt poc pel seu endeutament. A això s'hi afegeix que, malgrat la caiguda que s'espera en la recaptació, es preveu que aquesta es mantingui en nivells rècord: 640.000 milions per a aquest any i fins als 760.000 milions el 2019. Schäuble es veu amb marge suficient d'acció per posar en circulació els 10.000 milions addicionals i, al mateix temps, no desviar-se. El ministre de Finances s'avançava així a allò que ell mateix havia anunciat com a iniciativa francoalemanya el mes passat, i que s'havia de concretar al desembre