Amb l'esforç de tots
La reunificació alemanya va implicar un esforç econòmic estimat aproximadament en uns dos bilions d'euros
Tots els contribuents alemanys, tant de l'est com de l'oest, aporten l'impost de solidaritat
L'ajuda financera a l'antic territori comunista ha sortit del ciutadà, dels pressupostos i també de la UE
Les xifres de l'atures van disparar des dels primers anys de la reunificació de les dues alemanyes
“Amb l'esforç de tots aconseguirem ben aviat que Mecklemburg-Antepomerània, Saxònia-Anhalt, Brandenburg, Saxònia i Turíngia siguin paisatges florits on valgui la pena viure i treballar”, deia Helmut Kohl, l'anomenat canceller de la reunificació, en el seu discurs de l'1 de juliol del 1990, dia en què es va segellar la unitat monetària i econòmica entre la República Federal d'Alemanya (RFA) i la República Democràtica Alemanya (RDA), els dos estats que havien conviscut a contracor, des del 1949 fins aleshores. Feia vuit mesos que havia caigut el mur, es negociava el Tractat d'Unitat (que es va signar el 3 d'octubre d'aquell 1990) i, òbviament, Kohl es referia a la prosperitat que prometia a aquells cinc estats que encara eren territori de la RDA.
La frase de l'excanceller ha estat una de les més repetides, sovint en to de retret, en el llarg camí d'esforços i desnivells que ha recorregut Alemanya des d'aquella tardor de 1989 fins a més o menys equilibrar els nivells econòmics, públics i privats, de l'est i de l'oest. En els primers anys de la reunificació, la frase era reproduïda com un bufetada pràcticament cada mes, quan sortien les xifres de l'atur. L'estadística copsava que a l'est s'havia passat de la teòrica ocupació plena comunista a uns percentatges que doblaven amb escreix els de l'oest i que en algunes regions prenien dimensions “mediterrànies”.
Dos bilions d'euros calculava un estudi recent de la Universitat Lliure de Berlín –dels aliats occidentals, en temps de la divisió– que ha costat la reunificació. En aquesta xifra s'inclouen els programes estructurals empresos pels governs successius de la RFA per activar un mig país que abans de la caiguda del mur ja feia aigües –políticament i encara més econòmicament–. També les transferències directes del fons federal i les aportacions procedents dels fons europeus a les regions de l'est. Cada mes, a cada ciutadà, inclosos els de l'est, se li han descomptat del seu sou i altres ingressos una taxa dita de solidaritat –evidentment, obligada– que el 1991 era del 7,5 % i que ara se situa en el 5,5%.
Que la unificació monetària precedís la política evidencia el pes d'aquest factor damunt el procés que va comportar l'extinció de la RDA. Hi ha qui recorda –com el mateix Wolfgang Schäuble, ministre de l'Interior el 1990 i ara titular de Finances– que les injeccions financeres cap a l'est van començar molt abans, en forma de l'anomenat “diner de benvinguda” que rebien tots els ciutadans de l'est quan passaven a l'oest, fins a l'extinció de la RDA.
Entre el 1970 i el 1989, cada visitant de l'est rebia 30 marcs occidentals d'aleshores (aproximadament 15 euros d'ara) en concepte de “benvinguda” si passava a l'oest, amb un màxim de dos vegades per any. El mateix Kohl es va encarregar d'apujar el preu de la salutació a 100 marcs per persona i any, el 1988. Es calcula que en aquell any previ a la caiguda del mur es van pagar per aquest concepte 261 milions de marcs a la RFA.
Amb la desaparició pràctica de la frontera interalemanya i l'allau de ciutadans de l'est que passaven a l'oest, els dies següents al 9 de novembre, s'estima que la benvinguda multitudinària va costar 779 milions de marcs. En acabar l'any 1990 la factura pujava ja a 1.800 milions de marcs. La unió monetària de les dues alemanyes es va fer al preu “polític” de la paritat 1:1, per als 100 primers marcs orientals que cada ciutadà de l'est canviava en el mercat de divises oficial. I del 1:5 a partir d'aquesta quantitat.
Aquesta factura, però, queda en anecdòtica davant la dimensió del que va costar després convertir el territori de la RDA en alguna cosa semblant al paisatge florit promès per Kohl. En aquell 1990, la capacitat productiva a la RDA era aproximadament un terç de la que tenia la RFA i el producte interior brut (PIB) per càpita dels seus ciutadans no arribava ni a la meitat del corresponent als seus nous compatriotes de l'oest.
Les xifres de l'atur es van disparar des dels primers anys de la reunificació, mentre s'accelerava el procés de desmantellament de les antigues empreses estatals de la RDA, la majoria inviables per molt que se n'intentés la privatització. El 1991, l'índex d'aturats a l'est era del 10,2 %, davant el 6,2 % de l'oest. El 2005 s'arribava ja al 20,6% –amb percentatges per damunt del 30% a les regions més deprimides econòmicament–, mentre que a la resta del país se situava en l'11%.
Aquests desnivells han tendit a apaivagar-se en els últims anys, enmig de la baixada de l'atur en tot el país derivada de les reformes estructurals empreses per l'antecessor d'Angela Merkel, el socialdemòcrata Gerhard Schröder. Ara mateix, l'atur afecta un 9,1 % dels ciutadans de l'est, davant el 5,8 % dels de l'oest. També han tendit a apaivagar-se els desnivells entre sous i jubilacions dels ciutadans d'un i l'altre cantó. Segons xifres del Departament Federal d'Estadística, el 2013 els ingressos a l'est se situaven en el 83% respecte a l'oest.
I ha anat desapareixent també la ostalgie, com s'anomenava la nostàlgia de l'est, fruit de la frustració pels desequilibris econòmics i la pèrdua d'identitat o trets referencials que va seguir a la desaparició de la RDA.