Evo i el vot fidel bolivià
“És devoció o submissió?”, es demana un observador internacional davant la cua eterna que s'ha format en una de les 29 meses de votació repartides a l'escola Guaqui, a la barriada d'Alto Lima, de la ciutat d'El Alto. A totes les meses hi ha files semblants d'homes i dones aimares, l'ètnia d'Evo Morales, amb les cares cremades pel sol d'aquesta població situada a 4.070 metres sobre el nivell del mar.
A tota la barriada només hi ha cartells electorals d'Evo Morales, en el poder des de 2005 i a qui es pronostica una nova victòria –amb pronòstics del 60 al 65 %– en les presidencials d'ahir diumenge. En aquesta ciutat, la més alta del món i amb barriades sorgides com del no-res en més de trenta anys, el president és Déu. Per als seus ciutadans, hi ha un abans i un després des que el líder cocaler va arribar a la presidència, que no s'expressa amb el fervor més aviat cridaner dels chavistes de Veneçuela –el gran aliat de Morales–, sinó amb el posat submís de l'aimara i les altres ètnies que es barregen al país.
A La Paz, la capital, a 3.800 metres, Evo Morales es queda en semidéu, però també sense rival. L'única incògnita és què passarà a les ciutats de Santa Cruz, Pando i Tarija, terra avall i on s'acumula el poder econòmic, reductes conservadors que ha anat derrotant elecció rere elecció el Moviment al Socialisme (MAS) de Morales. Al teòric directe rival del president, l'empresari Samuel Doria Medina, els sondejos el col·locaven un 40 % per sota del MAS, seguit de l'expresident Jorge Quiroga, encara més avall. A Quiroga, president del 2001 al 2002, Morales el va vèncer amb un 25% d'avantatge el 2005. Doria Medina també va fracassar en les dues anteriors eleccions.
Vot comunitari
“El sistema de repartiment d'escons afavoreix els grans”, denuncia Armando de la Parra, de la plataforma ciutadana Por el voto informado y transparente, segons qui tant la fórmula de distribució d'escons com la pràctica del vot “comunitari” –en què el vot de l'elector se subjecta a la disciplina definida pel cap de la comunitat– converteix en imbatible Morales. Per De La Parra, clarament partidari de l'opositor Quiroga, a això se sumen un cos judicial corrupte, que ha arraconat amb “processos dubtosos” un grapat de càrrecs de les quatre ciutats esmentades, dotades d'unes institucions autònomes que molesten l'oficialisme.
“Tenim un Tribunal Suprem Electoral teòricament imparcial. Teòricament, hi insisteixo”, admet Juan Carlos Pinto, director del Servei Intercultural del Desenvolupament Democràtic, adscrit a l'autoritat electoral boliviana. Aquest exguerriller i company de cel·la en temps de la dictadura de l'ara vicepresident, Álvaro García Linera, reconeix que no tot és pura “guerra bruta” en les denúncies de l'oposició d'acumulació de poder –judicial i polític–. Nega, però, que Morales vulgui perpetuar-se més enllà del que mana la Constitució. La carta magna boliviana no admet més de dos mandats, però el primer del president “no compta”, diu Pinto, ja que va ser abans que s'aprovés l'actual Constitució, del 2009.
L'oposició, feble i dividida, crida, mentre Morales exhibeix un creixement econòmic que supera el 5% anual, una reducció de la pobresa extrema al 18 % –del 28 % que hi havia nou anys abans– i un pragmatisme en la captació d'inversió estrangera, atreta no només per les matèries primeres bolivianes, sinó també per les infraestructures. Al llarg de la carretera d'El Alto al Titicaca, surten com bolets ciutats noves, grans i petites, fetes de cases de totxana sense revestiment i moltes vegades sense finestra. El mateix panorama es veu a Cochabamba i altres ciutats importants del país. “És un creixement de peus de fang”, diu De la Parra, fet de sobreendeutament i fonamentat en les exportacions de gas, sotmès a les fluctuacions de preus.
El votant d'Evo no és només l'indígena silenciós i una mica menys pobre ara que abans, sinó també el petit empresari de llocs com ara La Paz o Cochabamba. Ara com ara, a Bolívia, qui vol treballar troba feina, defensa Alfonso Valverde, un taxista que ha tornat al país, després de vint anys treballant a Espanya. És evident que l'impuls econòmic és la joia de la corona que nodreix el MAS d'electors de diferents capes socials. L'altra joia de la corona és el vot exterior: per primer cop, 272.000 electors de 33 països poden votar als seus consolats. Una xifra encara petita, en relació amb els dos milions de bolivians que hi ha arreu del món. Tot un orgull i un esforç logístic per a aquest país andí que, a més de l'imbatible president, escollia ahir el vicepresident, 36 senadors i 130 diputats.