Alemanya mostra les seves malalties
El país s'omple aquest cap de setmana de petites cerimònies de comiat a les víctimes. El land del Rin del Nord-Westfàlia –amb capital a Düsseldorf– i el land veí de Renània-Palatinat eren ahir un mosaic de petites cerimònies de dol en memòria dels 150 morts en el vol 4U 9525. El gran acte d'estat, amb la cancellera Angela Merkel, tindrà lloc el 17 d'abril a Colònia, d'acord amb el costum alemany de donar-se temps –setmanes o fins i tot algun mes– abans d'acomiadar els seus morts. En aquest dia de dol nacional, en cadascuna d'aquestes petites cerimònies, ja sigui al poblet on hi ha l'escola dels setze adolescents alemanys que tornaven d'un intercanvi a Llinars del Vallès (Haltern am See) o en un altre no gaire més gran com Montabaur (el de la família del copilot), hi conflueixen l'aflicció i la recerca de respostes.
“[La tragèdia] depassa la nostra capacitat de comprensió”, deia Merkel fa uns dies. I això es plasma en titulars com aquest i amb reportatges a les pàgines interiors que ressegueixen els últims minuts fatídics del vol de Germanwings, el trencaclosques mental d'Andreas Lubitz i la davallada de tota una companyia aèria com Lufthansa, que, com moltes marques estendard del Made in Germany, fa temps que ha descobert les seves febleses.
Enmig de les moltes reflexions que aquests dies se succeeixen a Alemanya, hi ha també el redescobriment d'aquesta malaltia anomenada depressió, que molts pateixen obertament i d'altres intenten amagar, perquè, com en el cas d'un pilot, està castigada socialment i laboralment amb l'exclusió. Fa uns anys, els termes depressió i suïcidi ja van sacsejar el país teutó amb la mort del porter de la selecció alemanya Robert Enke. El 10 de novembre del 2009, aquest home jove, un gegant nascut per aturar gols, es va tirar a la via del tren perquè no podia continuar amagant durant més temps la seva tragèdia personal, enmig de les pressions d'un entorn futbolístic que no accepta les febleses. Ara, la combinació d'aquests dos termes ha cobrat una dimensió monstruosa, no només perquè ha destrossat 150 famílies i ha enfonsat en un mar de llàgrimes els països respectius, sinó perquè, com demostren aquests dies cronologies i anàlisis, el suïcidi d'un pilot amb el seu avió ni tan sols és un fet aïllat.
El copilot Lubitz tenia una malaltia psíquica. I no era un cas únic en aquest gremi professional, explicava l'Spiegel. La pressió a què estan sotmesos aquests professionals és enorme i sovint es troben en un ambient laboral dominat per la por. El president de Lufthansa, Carsten Spohr, insistia a declarar-lo “cas extrem únic”, però ell mateix ha de saber, com a expilot, que no ho és tant, argumentava aquest setmanari. És un col·lectiu professional altament elitista en què confessar depressions, addiccions o febleses és pecat mortal. Els aspirants a ser-ho aprenen a amagar-ho en els tests a què se'ls sotmet i els metges de les companyies aèries no sempre són capaços de detectar-ho.