Set dècades sota control
“És la CDU de [Angela] Merkel un partit conservador?”, es demanava ahir Bild, el diari més llegit d'Europa i segurament el que millor coneix per dins la Unió Cristianodemòcrata Alemanya (CDU), el partit que presideix la cancellera. La pregunta remetia als presumptes senyals d'identitat perduts del partit que va néixer fa 70 anys, amb Konrad Adenauer. Que la formulés el diari més clarament “amic” d'aquesta formació, sobretot en temps del segon gran patriarca, Helmut Kohl, tenia un punt de trampa per al lector, en el setantè aniversari del partit. Un 53% dels alemanys creuen que la CDU ha girat a l'esquerra amb Merkel, continuava el popularíssim Bild. I, a tall de prova, esmentava que l'aniversari se celebrarà a “E-Werk”, el que va ser catedral discotequera del tecnoal Berlín post caiguda del Mur.
Festa a la disco i pèrdua de “substància” dretana, amb una cancellera socialdemocratitzada per influència del seu soci actual a la gran coalició. A Merkel se li reconeix una mena de cintura política capaç d'adaptar-se a gairebé tot –a escala alemanya i europea–. Aquest “gairebé tot” exclou el populisme euroescèptic d'Alternativa per a Alemanya (AfD) com l'esquerra d'arrels postcomunistes, recordava Bild. És a dir, els dos enemics mortals, segons la CDU, del gran projecte europeu que s'ha marcat com a propi el partit. Sigui on sigui la festa –necessàriament sense escarafalls, enmig de la crisi grega–, el cas és que els setanta anys de la CDU són el reflex d'una història atípica, d'un partit que va néixer a l'hora zero alemanya, la caiguda del nazisme, el 1945, i que ha dominat la política nacional i europea com cap
altra. Cinc dels vuit cancellers que ha tingut la República Federal d'Alemanya (RFA) han estat de la CDU, el partit més identificat amb el poder de l'actual primera economia de la Unió Europea.
Tot va començar amb un Adenauer que el 1949 va esdevenir canceller als 73 anys, cinc després d'unificar els diferents corrents regionals en les sigles de la CDU. Es tractava d'aplegar moviments d'arrels catòliques i protestants, en un partit interconfessional on el terme “cristià” va abans del de demòcrata. Es va mantenir com a independent l'encara més dretana Unió Socialcristiana de Baviera (CSU), una mena de germana regional.
Adenauer era, a ulls de les potències aliades que van vèncer el nazisme, l'home ideal per a la nova Alemanya. Procedia d'un càrrec de perfil baix –alcalde de Colònia– i era un polític de passat net, a qui el Tercer Reich havia inhabilitat i enviat a les presons de la Gestapo.
Des d'aquests trets d'aparent feblesa –per edat i per la situació de l'Alemanya de la postguerra–, Adenauer va començar a construir l'Europa que ara es coneix com a fonament de la UE: proatlantista i amb l'eix franco-alemany com a motor, després de guanyar-se la confiança de l'aleshores president francès, Charles de Gaulle.
La CDU fundacional marcava les distàncies tant amb el capitalisme com amb el marxisme. Amb el temps –i l'arribada de Kohl al lideratge del partit, el 1973, i la cancelleria, el 1982– es va anar perdent aquesta distància respecte al capitalisme, per carregar tintes contra el marxisme.
Kohl va sorprendre els qui, encara el 1982, el consideraven un polític provincià i sense carisma, però que ha passat a la història com el canceller que va negociar amb els aliats –inclosa la Unió Soviètica– la reunificació nacional i el naixement d'aquesta nova alemanya forta.
Si tot hagués funcionat com el segon patriarca del partit volia, el següent a la dinastia hauria estat Wolfgang Schäuble, el delfí de Kohl durant anys. Però el 1999, mesos després d'arribar a la cancelleria el socialdemòcrata Gerhard Schröder, l'escàndol de finançament irregular a la CDU a “l'era Kohl” va empastifar Schäuble, que va renunciar a la presidència del partit.
És difícil d'imaginar com seria ara la CDU –i Alemanya i Europa– si en comptes de col·locar-se aleshores al capdavant del partit Merkel, s'hi hagués quedat Schäuble. L'actual ministre de Finances, i l'home de més pes en el govern de Merkel, representava la línia més dretana del partit. Merkel era una incògnita, que va trobar el seu gran moment en publicar un article al Frankfurter Allgemeine Zeitung –dretà com Bild, però seriós– on cridava a “emancipar-se” del patriarca Kohl.
Merkel fa quinze anys que és al capdavant de la CDU –i deu que és cancellera–. Si a Adenauer se l'identifica amb la fundació d'un partit i a Kohl amb el procés unificador alemany i europeu, a Merkel se li atorga el del control absolut. A la CDU, a Alemanya i a Europa.
