Més que un estadi
Hi ha una gran càrrega històrica que marca el passat i el present de l'Olympiastadion: la imatge d'Adolf Hitler inaugurant els Jocs Olímpics del 1936, els Jocs del nazisme, amb 100.000 espectadors aclamant el Führer i un cor de 3.000 membres cantant el Deutschland, Deutschland über alles(‘Alemanya per sobre de tot'). No tot va sortir, però, com havia planificat l'aparell de la propaganda nazi, tres anys després de l'arribada de Hitler al poder. Jesse Owens, un atleta negre dels Estats Units, fill d'un esclau d'Alabama, va humiliar el Tercer Reich amb les seves quatre medalles d'or –100 metres, 200 metres, longitud i relleus 4 x 100 m–, en un estadi on el nazisme pretenia glorificar la superioritat de la raça ària.
Setanta anys després, el juliol del 2006, un Olympiastadion completament remodelat va rebre la final de la copa del món de futbol, amb la cancellera Angela Merkel –declarada fanàtica de l'esport rei– com a amfitriona. La seva presència també tenia un punt d'històric, ja que feia un any que s'havia convertit en la primera dona al poder de la potència europea. Els ulls dels presents, però, no estaven clavats en ella ni hi havia expressions de submissió a la líder. Era una nit màgica, en què tot semblava preparat perquè el protagonista fos Zinedine Zidane, que amb aquella final contra Itàlia s'acomiadava com a perfecta màquina de jugar al futbol. Tampoc van sortir les coses com ell hauria imaginat. La copa del món se'n va anar cap a Itàlia i ell, autor del primer gol de França, en el minut 7, va ser expulsat en la pròrroga per l'àrbitre argentí Horacio Elizondo. Zizou havia tingut una d'aquelles enrabiades que no quadren en el seu perfil de cavaller del futbol i va propinar el famós cop de cap a l'estómac a l'italià Marco Materazzi. Faltaven només nou minuts per al final del partit i el gran Zidane es va quedar remugant enmig del que havia de ser el seu comiat daurat. Perquè la història pot acabar jugant males passades. De vegades, amb un sentit prou encertat de la justícia, com davant de la monstruositat nazi, amb la humiliació d'Owen al Tercer Reich, anys abans d'arrencar l'Holocaust i d'esclatar la Segona Guerra Mundial. I d'altres, a escala personal i futbolística, amb un admirat Zinedine Zidane que va passar de ser l'heroi francès a protagonitzar la imatge tràgica de la derrota.
El gol ‘invisible' de Luis Enrique
L'Olympiastadion d'Adolf Hitler estava perfectament remodelat per al mundial de Merkel. Se li va col·locar una estructura per protegir les grades de la pluja i se'l va convertir en un estadi modern. I aquest és el camp que acollirà aquesta nit la final de la Champions, amb un parell de trets, però, que recorden els seus orígens: les dues torres davant de l'accés principal, orientades a l'est, i les estàtues que l'envolten, obra de qui va ser l'escultor preferit del Führer, Arno Breker. La remodelació de l'antic estadi hitlerià va costar 242 milions d'euros i es va perllongar durant quatre anys. S'hi van mantenir les obres de Breker, però es van esborrar altres vestigis hitlerians per posar-lo a l'altura de la nova Alemanya. Potser si la feinada renovadora s'hagués emprès uns anys abans, sense esperar la copa del món, ara hi haurien fotos més bones del gol que Luis Enrique va marcar el 23 de novembre de 1999, en un partit també de la Champions contra el Hertha de Berlín, un equip que puja i baixa puntualment entre la primera i la segona divisió de la Bundesliga. Era un partit de la segona fase, amb Pep Guardiola en l'onze titular dels blaugrana. Una boira espessíssima va omplir l'estadi durant tot l'enfrontament, que va acabar amb empat (1-1), i que es conserva en la memòria viva futbolística com el partit en què no es va veure res, ni des de les grades ni per televisió. Una coberta i un enllumenat com els que ara té l'Olympiastadion potser haurien apaivagat l'efecte de la boira berlinesa, que aleshores va obligar els presents a imaginar que, efectivament, Luis Enrique va marcar un gol, amb un cop de cap, en el minut 14 de partit.