Condemnen l'home que va portar els comptes de l'extermini a Auschwitz
Es pot ser el responsable de comissar béns, diners i equipatge de centenars de milers de deportats a Auschwitz, sense ser còmplice del que passava al més mortífer camp d'extermini nazi? Es pot considerar que no val la pena enviar a la presó un home de 94 anys, que entra al tribunal amb caminador i que probablement no sobreviurà a cap condemna?
El jutge Frank Kompisch, de l'Audiència de Lüneburg, al nord d'Alemanya, no va dubtar a declarar Oskar Gröning culpable de complicitat en les morts dels 300.000 jueus que, en uns quants mesos del 1944, van arribar deportats a Auschwitz i immediatament van morir a les cambres de gas, perquè no eren aptes per a ser emprats com treballadors forçosos per a la indústria “amiga” del nazisme.
Es va cloure així, amb una sentència merament simbòlica –la fiscalia ha d'avaluar ara si està en condicions d'ingressar a la presó–, un judici de menys de quatre mesos de durada que ha servit, si més no, per ensorrar teories negacionistes.
Gröning, l'home que va ingressar el 1941 a les SS voluntàriament, amb 20 anys, i va entrar a servir a Auschwitz dos anys després, no s'ha estat des que va arrencar el procés de demanar perdó a les seves víctimes. Ha detallat davant el grup dels supervivents o familiars en què consistia el seu treball i com funcionava la maquinària de la mort. I ha reviscut des dels experiments humans a què Josef Mengele sotmetia els seus presos fins a les operacions de selecció davant l'anomenada rampa de la mort.
“Vostè volia pertànyer a la tropa de les SS. Vostè va participar i va ser còmplice d'aquella maquinària”, li va dir, en argumentar la seva sentència, el jutge Kompisch. “Auschwitz va ser concebut íntegrament com a maquinària d'extermini. Qualsevol que hi contribuïa en formava part”, hi va afegir.
El penediment de Gröning o el seu esperit cooperador davant la justícia, 70 anys després de la fi del nazisme, no el van salvar de ser declarat culpable. La probabilitat que, per edat o malaltia, acabi no ingressant a la presó posa sobre la taula la pregunta de per què se'l processava ara i no vint, trenta o seixanta anys enrere.
Gröning no va fugir després de la derrota del Tercer Reich. Va passar una temporada en un camp d'internament britànic i després va refer la seva vida, com tants altres, en el seu cas de nou com a comptable, en una fàbrica alemanya. L'any 1977 se li va obrir sumari, però a mitjan vuitanta el seu cas es va tancar. Uns anys enrere fins i tot va parlar obertament de la seva feina a Auschwitz davant la BBC.
L'aixeta dels processaments per complicitat en els crims de guerra nazis la va obrir, el 2011, el judici contra l'ucraïnès John Demjanjuk. Va ser un judici molt diferent, marcat pel silenci obstinat d'aquest processat, que va concloure amb una altra condemna simbòlica –cinc anys– i la mort del processat, poc després, en un asil.
El cas de l'ucraïnès que de la situació de presoner dels nazis va passar a la de guarda voluntari d'altres confinats al camp de Sobibor va crear jurisprudència. A partir de la seva condemna ja es podien obrir amb perspectiva d'èxit judicis per complicitat, no per implicació directa, en les morts de l'Holocaust.
Ahir, tant la comunitat jueva d'Alemanya com el centre Simon Wiesenthal de Jerusalem elogiaven la sentència, no només pel seu caire de testimoni contra el negacionisme, sinó també per fidelitat al fonament de la justícia segons el qual l'assassinat no prescriu.