Capitulació a Viena
GEMMA C. SERRA - BERLÍN
Dues setmanes després de la victòria de l'ultradretà FPÖ en la primera ronda de les eleccions presidencials d'Àustria, el cap del govern i líder del Partit Socialdemòcrata (SPÖ), Werner Faymann, va presentar ahir la dimissió, en un gest de realisme o resignació política que fa tremolar mig Europa.
El seu partit, formació històrica en les regles de l'alternança del poder a Viena, va caure en les eleccions del 24 d'abril amb un aclaparador 11%. El gran vencedor de la nit havia estat l'ultradretà Norbert Hofer, amb un 35,3%; el segon, i rival del candidat xenòfob en la segona ronda del 22 de maig, és l'ecologista Alexander van der Bellen, que va aconseguir un 21,3 %. Cap de les dues formacions anomenades establertes, l'SPÖ i els populars de l'ÖVP, va passar de l'11%, el que evidencia més que qualsevol anàlisi la nova realitat política al cor d'Europa.
L'erosió dels grans partits sembla imparable i les maniobres de darrera hora de socialdemòcrates o populars per tancar les fronteres als refugiats -principal catapulta electoral per a la ultradreta- no han aconseguit aturar la desfeta. Faymann, amb vuit anys al capdavant de l'SPD, es trobava desbordat per la situació i les pressions. La seva resposta ha estat llançar la tovallola o capitular davant l'empenta de la ultradreta. "Aquest país necessita un canceller que tingui el suport de tot el partit. El govern necessita un nou començament." "Sense aquest suport, no es pot tirar endavant aquesta empresa", va admetre Faymann, en una breu conferència de premsa, després que saltés la notícia de la seva dimissió.
La resta del missatge eren les paraules de rigor per agrair als ciutadans la confiança que van dipositar en ell al seu moment i l'orgull de pertànyer al seu país. El lideratge del partit queda en mans, de manera provisional, de l'alcalde de Viena, Michael Häupl. Qui serà el nou canceller era ahir una pregunta de difícil resposta, enmig de la crisi en què ha quedat la coalició de Viena.
Portes als immigrants
Faymann, de 56 anys, representava la via socialdemòcrata històrica i defensora dels principis del partit. Va assumir el lideratge de l'SPÖ i del govern arran de la destitució d'Alfred Gusenbauer, vuit anys enrere, precisament per les pressions dels barons del partit, que no el consideraven capaç de defensar el perfil socialdemòcrata enfront dels seus socis de govern, els populars.
La crisi migratòria va col·locar Faymann, primer, com a aliat d'Angela Merkel en la recerca de solucions europees. D'aquesta actitud va passar a la contrària -el tancament unilateral de fronteres-, en un gest més enfocat a calmar la política interna que a la fidelitat amb els veïns alemanys. Els canvis d'actitud no l'han beneficiat, pel que sembla, sinó que han reforçat els arguments de la ultradreta xenòfoba. Les pressions dins del partit i al carrer eren extremes.
El passat Primer de Maig es va veure escridassat en la seva intervenció a l'ajuntament de Viena, en la tradicional festa del Dia del Treballador. A la premsa austríaca se succeïen els rumors d'una dimissió imminent.
Ahir, finalment, es va materialitzar per la via d'un comunicat seguit de la compareixença d'un Faymann que, en vint convocatòries electorals com a cap del partit -entre comicis generals, regionals o europees-, ha conegut 18 derrotes. Les raons del desgast de poder vénen de més enrere que la crisi migratòria, raonava el diari Standard.
Els resultats del 24 d'abril van ser la pedra de toc que va convertir en insostenible la situació, vist que per primer cop en la història moderna del país ni l' SPÖ ni l'ÖVP estan en disposició de lluitar per la presidència en la segona volta.
Cal recordar, però, que abans de la por actual a l'FPÖ hi va haver els anys noranta els intents del conjunt de la UE per "aïllar" la formació que aleshores liderava el carismàtic Jörg Haider. L'FPÖ va superar aquelles embranzides i també la mort de Haider, el 2008, quan conduïa de matinada, alcoholitzat, al doble de la velocitat permesa. La ultradreta xenòfoba ha pujat com l'escuma, mentre s'aguditzava el desgast polític del bipartidisme tradicional.