El genocidi aliè
GEMMA C. SERRA - BERLÍN
A ningú no hauria de semblar-li malament que Alemanya, país acostumat a admetre les culpes –i pagar- pels seus genocidis–, reconegués, ni que sigui amb 101 anys de retard, la seva coresponsabilitat en el que van patir els armenis sota l'imperi Otomà. El problema és que fer-ho implica dir les coses pel seu nom. I que Turquia, país hereu d'aquell imperi i, per tant, responsable directe de la mort d'1,5 milions d'armenis i altres minories cristianes, s'ha limitat fins ara a lamentar-ho, però rebutja taxativament que s'apliqui a aquells fets el terme genocidi. I, damunt, a l'Alemanya d'Angela Merkel se li acut fer aquest reconeixement de culpa en el moment més inoportú per a la cancellera democratacristiana.
La determinació del Bundestag (la cambra baixa del Parlament) d'aprovar avui una resolució de caràcter eminentment simbòlic, en sessió plenària, amb aquesta admissió de coresponsabilitat, fonamentada en el fet que Alemanya era aleshores aliada dels otomans, ha tensat encara més la corda en les relacions Ankara-Berlín. El president turc, Recep Tayyip Erdogan, no va estar-se dimarts de trucar a Merkel per advertir-li de les greus conseqüències –polítiques, econòmiques i fins i tot militars– que pot tenir l'aprovació del text alemany.
“No és just que no se'n pugui dir genocidi, d'un genocidi, només perquè el cap d'estat d'un altre país es pugui enfadar”, deia, en declaracions al diari Bild, el president d'Armènia, Serj Sargsian, que demanava als diputats de la gran coalició de Merkel que no es deixin intimidar per Erdogan.
El líder turc fa setmanes que evidencia la seva disposició a portar al límit la posició de força de què disposa ara, com a “salvavides” de la cancellera en la recerca de solucions a l'arribada massiva de refugiats cap a Europa.
Sigui amb actes més aviat de cara a la galeria pròpia –com la presentació d'una demanda contra un humorista alemany per injúries–, sigui amb pràctiques internes molt més greus, com les pressions sobre els mitjans de comunicació turcs o l'ofensiva contra els parlamentaris kurds.
L'acord Turquia-UE, que preveu la deportació a territori turc de refugiats arribats il·legalment a Grècia, havia nascut sota el segell d'imposició de Merkel als socis comunitaris. Són cada cop més les veus que en qüestionen la viabilitat. Tant per les contrapartides econòmiques –fins a 6.000 milions d'euros– com les polítiques –lliurament de visats als ciutadans turcs– que s'han promès a Turquia. Tot plegat té perfils d'extorsió contínua d'Erdogan a Merkel.
“La cancellera volia una solució com fos a la pressió continuada per l'arribada de refugiats a Alemanya. Ara paga els errors de càlcul, passats i actuals”, deia Cem Özdemir, líder dels Verds i impulsor de la resolució sobre el genocidi armeni.
El fet que hagi estat precisament ell, el membre més destacat de la comunitat d'origen turc a Alemanya, a més de musulmà, qui l'hagi tirat endavant és només una de les paradoxes que envolten aquest polèmic text.
“Nosaltres no hem triat aquest moment. Ha estat la mateixa Merkel i el seu ministre d'Afers Estrangers [Frank-Walter], Steinmeier, els que han fet que sigui així, sens dubte involuntàriament”, hi afegia Özdemir, en una trobada amb corresponsals estrangers. El text de la resolució hauria estat a punt un any enrere, coincidint amb el centenari de l'inici de les expulsions dels armenis, l'abril del 1915.
En aquell moment el president del país, l'independent Joachim Gauck, va fer el pas històric de reconèixer la coresponsabilitat alemanya en aquelles matances i va emprar ja el terme maleït per Turquia: genocidi. És clar que això va molestar Ankara. Però en aquell moment les protestes van ser fàcilment digeribles per a una Alemanya que no pensava que acabaria sent tan dependent d'Erdogan.
“La nostra resolució va quedar aparcada. No hi havia voluntat de tirar-la endavant”, afirmava Özdemir. En comptes de deixar-la en un calaix, el líder verd va trucar a la porta de les dues grans esglésies: la catòlica i l'evangèlica, totes dues, és clar, amb influència sobre la Unió Cristianodemòcrata (CDU) que presideix Merkel i la seva agermanada Unió Social Cristiana (CSU) de Baviera. La resolució incòmoda d'un any enrere va esdevenir imparable.
Els diputats de la CDU/CSU, com els del Partit Socialdemòcrata de Steinmeier, han acabat assumint-la com a pròpia, fruit del consens amb els caps dels grups parlamentaris corresponents. Es calcula que disposarà d'un suport més que majoritari de la cambra baixa.
Merkel i Steinmeier s'estalviaran l'escena, assenyalava ahir el setmanari Der Spiegel en l'edició digital. En la sessió plenària no hi haurà ni Steinmeier ni Merkel, tots dos per impediments d'agenda, segons l'explicació oficial. L'absència de Steinmeier és justificada perquè serà de viatge oficial a l'Argentina. La de la cancellera sembla menys creïble: li coincideix amb un altre acte, prèviament concertat, segons la seva portaveu, Christiane Wirtz.
A ningú no hauria de semblar-li malament que Alemanya, país acostumat a admetre les culpes –i pagar- pels seus genocidis–, reconegués, ni que sigui amb 101 anys de retard, la seva coresponsabilitat en el que van patir els armenis sota l'imperi Otomà. El problema és que fer-ho implica dir les coses pel seu nom. I que Turquia, país hereu d'aquell imperi i, per tant, responsable directe de la mort d'1,5 milions d'armenis i altres minories cristianes, s'ha limitat fins ara a lamentar-ho, però rebutja taxativament que s'apliqui a aquells fets el terme genocidi. I, damunt, a l'Alemanya d'Angela Merkel se li acut fer aquest reconeixement de culpa en el moment més inoportú per a la cancellera democratacristiana.
La determinació del Bundestag (la cambra baixa del Parlament) d'aprovar avui una resolució de caràcter eminentment simbòlic, en sessió plenària, amb aquesta admissió de coresponsabilitat, fonamentada en el fet que Alemanya era aleshores aliada dels otomans, ha tensat encara més la corda en les relacions Ankara-Berlín. El president turc, Recep Tayyip Erdogan, no va estar-se dimarts de trucar a Merkel per advertir-li de les greus conseqüències –polítiques, econòmiques i fins i tot militars– que pot tenir l'aprovació del text alemany.
“No és just que no se'n pugui dir genocidi, d'un genocidi, només perquè el cap d'estat d'un altre país es pugui enfadar”, deia, en declaracions al diari Bild, el president d'Armènia, Serj Sargsian, que demanava als diputats de la gran coalició de Merkel que no es deixin intimidar per Erdogan.
El líder turc fa setmanes que evidencia la seva disposició a portar al límit la posició de força de què disposa ara, com a “salvavides” de la cancellera en la recerca de solucions a l'arribada massiva de refugiats cap a Europa.
Sigui amb actes més aviat de cara a la galeria pròpia –com la presentació d'una demanda contra un humorista alemany per injúries–, sigui amb pràctiques internes molt més greus, com les pressions sobre els mitjans de comunicació turcs o l'ofensiva contra els parlamentaris kurds.
L'acord Turquia-UE, que preveu la deportació a territori turc de refugiats arribats il·legalment a Grècia, havia nascut sota el segell d'imposició de Merkel als socis comunitaris. Són cada cop més les veus que en qüestionen la viabilitat. Tant per les contrapartides econòmiques –fins a 6.000 milions d'euros– com les polítiques –lliurament de visats als ciutadans turcs– que s'han promès a Turquia. Tot plegat té perfils d'extorsió contínua d'Erdogan a Merkel.
“La cancellera volia una solució com fos a la pressió continuada per l'arribada de refugiats a Alemanya. Ara paga els errors de càlcul, passats i actuals”, deia Cem Özdemir, líder dels Verds i impulsor de la resolució sobre el genocidi armeni.
El fet que hagi estat precisament ell, el membre més destacat de la comunitat d'origen turc a Alemanya, a més de musulmà, qui l'hagi tirat endavant és només una de les paradoxes que envolten aquest polèmic text.
“Nosaltres no hem triat aquest moment. Ha estat la mateixa Merkel i el seu ministre d'Afers Estrangers [Frank-Walter], Steinmeier, els que han fet que sigui així, sens dubte involuntàriament”, hi afegia Özdemir, en una trobada amb corresponsals estrangers. El text de la resolució hauria estat a punt un any enrere, coincidint amb el centenari de l'inici de les expulsions dels armenis, l'abril del 1915.
En aquell moment el president del país, l'independent Joachim Gauck, va fer el pas històric de reconèixer la coresponsabilitat alemanya en aquelles matances i va emprar ja el terme maleït per Turquia: genocidi. És clar que això va molestar Ankara. Però en aquell moment les protestes van ser fàcilment digeribles per a una Alemanya que no pensava que acabaria sent tan dependent d'Erdogan.
“La nostra resolució va quedar aparcada. No hi havia voluntat de tirar-la endavant”, afirmava Özdemir. En comptes de deixar-la en un calaix, el líder verd va trucar a la porta de les dues grans esglésies: la catòlica i l'evangèlica, totes dues, és clar, amb influència sobre la Unió Cristianodemòcrata (CDU) que presideix Merkel i la seva agermanada Unió Social Cristiana (CSU) de Baviera. La resolució incòmoda d'un any enrere va esdevenir imparable.
Els diputats de la CDU/CSU, com els del Partit Socialdemòcrata de Steinmeier, han acabat assumint-la com a pròpia, fruit del consens amb els caps dels grups parlamentaris corresponents. Es calcula que disposarà d'un suport més que majoritari de la cambra baixa.
Merkel i Steinmeier s'estalviaran l'escena, assenyalava ahir el setmanari Der Spiegel en l'edició digital. En la sessió plenària no hi haurà ni Steinmeier ni Merkel, tots dos per impediments d'agenda, segons l'explicació oficial. L'absència de Steinmeier és justificada perquè serà de viatge oficial a l'Argentina. La de la cancellera sembla menys creïble: li coincideix amb un altre acte, prèviament concertat, segons la seva portaveu, Christiane Wirtz.