“Sóc prudentment optimista pel que fa al meu successor i al que serà la seva transició, del comportament de campanya al comportament presidencial”, va dir ahir Barack Obama davant Angela Merkel, la seva “més estreta aliada”, com va insistir a qualificar-la, i la persona a qui dipositaria el seu vot, en cas de ser alemany i en cas que la cancellera decidís presentar-se a la reelecció, en les generals del 2017. El president dels Estats Units va repetir així el missatge que el va portar primer a Grècia i després a Berlín, en el seu comiat europeu.
És un clar intent de desactivar les pors –potser exagerades– que provoca Donald Trump i, alhora, d'advertir el seu successor que ni tan sols el president del país més poderós del món pot ser el que vulgui, ja que el càrrec comporta ser “seriós” i “responsable”.
“Seria ingenu pensar que hi podria haver un canvi a curt termini a Síria”, va admetre. La implicació de Rússia a favor de Baixar al-Assad ho impedeix. Molt més clara en aquest sentit va ser Merkel, en donar per fet que no hi pot haver una aliança amb el president sirià i que, a més, la majoria dels refugiats que han deixat el seu país no ho han fet foragitats per Estat Islàmic (EI), sinó pel règim sirià.
Obama i Merkel van comparèixer més agermanats que mai davant els mitjans. Van proclamar la seva fe en les relacions transatlàntiques –“els EUA són els nostres més importants aliats, fora d'Europa”, va dir Merkel–, malgrat reconèixer que les relacions no sempre havien estat perfectes.
La nit abans havien compartit un sopar privat de tres hores a l'hotel on s'allotja el president i, abans de la roda de premsa, van allargar la reunió gairebé dues hores, una més del que estava previst. Semblava –pels elogis continuats d'Obama a la cancellera, fos la crisi dels refugiats o el seu compromís amb la lluita contra el terrorisme islàmic– com si pretengués deixar-li a ella l'herència del món millor que ell va prometre, però que no ha aconseguit. El president més mediàtic de la història dels EUA marxa i deixa la superpotència atòmica en mans d'un imprevisible Trump, i això taca qualsevol balanç.
Reunió amb Rajoy
Al comiat bilateral d'ahir, el seguirà l'última cimera d'Obama, també a Berlín, amb la resta dels “aliats privilegiats” europeus. Hi seran un president francès, François Hollande, en retirada; una líder britànica, Theresa May, encarregada de tirar endavant elBrexit; l'italià Matteo Renzi, que es prepara per a un referèndum que potser perdrà, i Mariano Rajoy, al capdavant d'un govern en minoria, sense garantia de continuïtat. En aquest context, Merkel és obligatòriament la millor aliada.
De l'eufòria amb el candidat demòcrata a la fredor actual
G.C.S
Un dia de novembre plujós a la Porta de Brandenburg, amb tanques de seguretat i tanquetes policials entorn de l'hotel Adlon, on s'allotja Obama. Res a veure amb les imatges dels 200.000 berlinesos que el 24 de juliol del 2008 van sortir al carrer a sentir el “Yes, we can” de l'aleshores candidat a la Casa Blanca.
Els estrategs havien dissenyat la darrera visita d'Obama a Europa convençuts que seria un passeig, amb Clinton electa. Que guanyés Trump ha fet que la missió d'Obama sigui ara tranquil·litzar els europeus. Aquesta és l'explicació més o menys generalitzada a la fredor en el comiat d'ahir al president sortint. En realitat, les relacions amb Merkel no van començar bé: la cancellera va impedir que l'aleshores candidat demòcrata parlés a la Porta de Brandenburg, perquè era un acte electoralista hostil al Partit Republicà, agermanat amb la CDU de Merkel. Els analistes destaquen que, potser, allò realment històric va ser que Obama arrossegués una gentada il·lusionada –joves d'un país estranger– per l'esperança de canvi que representava. No el que després ha fet –o li han deixat fer– a la Casa Blanca.