La infatigable Merkel
“Estic disposada a tornar al meu partit i al meu país tot allò que m'han donat”, va dir Angela Merkel en anunciar el que més o menys tothom donava per fet, que presentarà candidatura a un quart mandat, en la que preveu que serà “la campanya electoral més difícil”. Hi haurà atacs des de la dreta –“com mai no els hem vist fins ara”, va dir– i una polarització també desconeguda al seu país, va continuar. I a més haurà d'impedir la formació d'un bloc entre socialdemòcrates, esquerra i verds capaç d'un relleu en el poder.
Merkel, en la cancelleria des del 2005 i al capdavant de la Unió Cristianodemòcrata (CDU) des del 2000, va formalitzar així una candidatura després d'“infinites reflexions” i va deixar entendre que, finalment, l'havia fet decantar pel sí la convicció que es viuen “temps difícils i incerts”, tant dins d'Alemanya com a escala internacional.
Merkel haurà complert els 63 anys quan se celebrin les eleccions, el mes de setembre. Però considera que la salut l'acompanya i que també tindrà el suport tancat del partit. En el congrés de la seva formació, el mes que ve, es presentarà a la reelecció com a presidenta, càrrec que, per ella, està directament vinculat a la candidatura electoral.
Si durant mesos s'havia plantejat que Merkel podia renunciar a intentar-ho, enmig de les tensions persistents amb seus socis bavaresos, de cop l'elecció de Trump a la Casa Blanca l'ha rellançada com a únic antídot possible contra l'empenta dels populismes dretans. L'enemic prioritari per a les generals no és la socialdemocràcia, sinó la xenòfoba Alternativa per Alemanya (AfD) i també els corrents populistes que s'han generat dins la CDU i, encara més, dins la Unió Socialcristiana de Baviera (CSU). Merkel ha demostrat una fermesa que ha sorprès fins i tot els qui la coneixen fa temps, en no recular davant les pressions dels bavaresos, que li han exigit endurir les lleis migratòries i tancar portes als refugiats.
Ni l'amenaça de la CSU de trencar les normes internes entre les dues formacions agermanades i presentar un candidat propi no l'han apartat de la seva línia. Senzillament s'ha esperat al moment propici, amb la sang freda que la caracteritza, fins que la situació internacional l'ha convertida en factor d'estabilitat en un món convuls i una Europa assetjada pels populismes dretans.
Hi ha un llarg camí fins a les generals –i un seguit d'eleccions regionals entremig–, en què es mesurarà l'impuls de l'AfD. És una força emergent, amb escons en nou dels setze lander del país, que vol saltar del no res parlamentari a la posició de tercera formació al Bundestag (cambra baixa federal).
A Merkel li correspondrà plantar cara a aquesta dreta radical alemanya, mentre que en paral·lel Holanda i França poden donar els següents ensurts en les eleccions respectives, amb les pròpies ultradretes com a forces punyents.
Política de refugiats
El comportament de Merkel pot variar una mica, segons els resultats en aquests països –especialment a França, pel que fa al Front Nacional de Marine Le Pen–. Seran, però, canvis més aviat superficials, com ho han estat els que ha donat a la seva política d'acollida de refugiats. Ha endurit algunes lleis, en cerca de la pau amb la CSU, però no va accedir a la principal exigència d'aquests de limitar a 200.000 el nombre d'acollits –en comptes dels 1,1 milions que han entrat a Alemanya des de principi del 2015.
De moment s'ho pot permetre. Per molt que es parli de desgastament de poder, la CDU/CSU té encara en els sondeigs dotze punts d'avantatge respecte als socialdemòcrates. Merkel es mostra incombustible i, de moment, imbatible.
El torn de la socialdemocràcia
No hi ha alternativa a Merkel entre els conservadors ni tampoc no es coneix qui gosarà, des de la socialdemocràcia, enfrontar-s'hi. La cancellera ha derrotat ja tres rivals de la segona força del país: el canceller Gerhard Schröder, el 2005: el ministre d'Afers Estrangers, Frank-Walter Steinmeier, el 2009, i l'extitular de Finances, Peer Steinbrück, el 2013. Ara li tocaria el torn al líder del Partit Socialdemòcrata (SPD), el seu ministre d'Economia, Sigmar Gabriel, si és que aquest ho decideix. Però els sondejos el col·loquen molt per sota, pel que fa a popularitat, respecte a Merkel. Una altra possibilitat podria ser el president del Parlament Europeu, Martin Schulz, amb més bona imatge, dins i fora del país. Gabriel té dret a reclamar la designació, però Schulz pot sortir-ne més ben parat. L'SPD va obtenir el 2009 els pitjors resultats de la seva història amb Steinmeier, soci de coalició, tant aleshores com ara. Gabriel podria seguir per aquest camí. I la socialdemocràcia, a dotze punts per sota dels conservadors, segons els sondejos, no pot jugar.