Merkel, de malson a remei
La cancellera resisteix enmig d'un panorama d'aliats defenestrats
Les generals alemanyes se celebraran al setembre i es dóna per fet que la dreta radical d'Alternativa per Alemanya (AfD) entrarà al Parlament federal (Bundestag), cosa que fins ara la ultradreta no ha aconseguit mai. Els sondejos li pronostiquen un 1%, un percentatge que sembla assumible, comparat amb l'embranzida dels seus homòlegs francesos, holandesos i austríacs, tenint en compte que està descartada com a soci potencial de govern per a la resta dels partits. Però és que cap altra ultradreta fa tanta por com l'alemanya, ja sigui pel pes de la seva història o pel fet de ser el país més influent de la UE.
Merkel, al poder des del 2005, ha estat pressionada en els dos últims anys per les seves files conservadores perquè fes un gir clar cap a la dreta. L'arribada al país, des de principis del 2015, d'1,3 milions de refugiats ha erosionat una cancellera que semblava immune al desgast. Fins ara ha reaccionat amb sang freda. Una característica seva que, enmig de la crisi de la zona euro, va portar el sud d'Europa a la desesperació. Però que, amb la crisi migratòria, l'ha revalorada com a contrapès dels populismes dretans.
Merkel és la líder supervivent en un context d'aliats caiguts. La llista de socis als quals sobreviurà és llarga, fins i tot si es limita als socis europeus més clàssics: els francesos Nicolas Sarkozy i François Hollande; els britànics Tony Blair, Gordon Brown i David Cameron, i els italians Silvio Berlusconi, Romano Prodi, Mario Monti, Enrico Letta i Matteo Renzi.
Que el sistema immunològic de Merkel s'enfonsi pot dependre del que passi en les presidencials franceses de la primavera que ve. Hollande plega i el candidat socialista més probable és l'exprimer ministre Manuel Valls, representant de l'ala menys esquerrana del partit. Tot fa pensar que la ronda definitiva no serà entre un socialista i un conservador, sinó entre la dreta i la ultradreta, és a dir, entre François Fillon i Marine Le Pen, del Front National.
Una victòria de Le Pen seria una estocada per a l'eix francoalemany en una UE esquerdada pel Brexit i l'empenta ultra. A Itàlia, tant la xenòfoba Lliga Nord com el populista Moviment 5 Estrelles reclamen eleccions, després de la dimissió de Renzi per la derrota en el referèndum sobre la reforma constitucional. A Àustria, la ultradretana FPÖ també vol eleccions aviat. Que les presidencials es disputessin entre el seu candidat, Norbert Hofer, i un veterà d'Els Verds, Alexander van der Bellen, reflecteix l'enfonsament dels dos grans partits tradicionals, conservadors i socialdemòcrates. La presidència va ser per a Van der Bellen. Però el poder efectiu a Viena, la cancelleria, podria quedar en mans de la ultradreta.