Merkel obté dels EUA una proclama de lleialtat a l'OTAN
GEMMA C. SERRA - MUNIC
Una proclamació de lleialtat a l'OTAN, per part de Washington, i un pacte amb Moscou per a una nova treva a l'est d'Ucraïna: aquests van ser els dos èxits més vistosos per a l'amfitrió, Alemanya, en la conferència de seguretat de Munic (MSC), presidida aquest cop per la cancellera Angela Merkel. En la reunió, cita tradicional per a les elits polítiques, tot i que plantejat com a fòrum informal, va aprofitar-se per fer seure a negociar els ministres d'Exteriors de Rússia i Ucraïna, amb Alemanya i França com a mitjancers –l'anomenat grup de Normandia–, d'on va sortir l'acord per a un nou alto el foc per a l'est ucraïnès, en un nou intent per estabilitzar la situació en un conflicte enquistat. L'èxit, doncs, era compartit entre les dues branques de la gran coalició alemanya.
D'una banda, la conservadora Merkel, pel que fa a l'eix transatlàntic; de l'altra, el seu nou ministre d'Exteriors, el socialdemòcrata Sigmar Gabriel, que no fa ni quinze dies que és al càrrec i ja té un discret triomf diplomàtic en el llarg conflicte ucraïnès. Sobre Munic va planar poderosament l'ombra del president dels Estats Units, Donald Trump, “el gran elefant absent”, com va titular un comentari publicat al Süddeutsche Zeitung, el diari de referència a Alemanya, que s'edita a la capital bavaresa. Merkel ha assumit el paper de figura que busca equilibris, enmig dels panorames apocalíptics globals. En la cita de l'MSC va haver de “conformar-se”, però, amb els segons dels líders que representen els tons amenaçadors, procedents respectivament de Washington i Moscou. És a dir, el vicepresident Mike Pence, un polític prou més experimentat que el convulsiu Trump; i el ministre d'Exteriors rus, Serguei Lavrov, molt més diplomàtic que el seu president Vladímir Putin.
Pence es va mostrar lleial a l'OTAN, l'Aliança Atlàntica que Trump ha titllat sense embuts d'obsoleta. I Lavrov va deixar clar que, per a Moscou, el bloc defensiu transatlàntic és cosa dels temps de la guerra freda. Rere l'aparent discòrdia entre Trump i els aliats clàssics transatlàntics hi ha, sobretot, una qüestió de diners.
Des de Washington, i ja en temps de Barack Obama, s'insisteix a reclamar dels socis europeus més “compromís” o, dit planerament, més despesa en defensa. Merkel ha expressat la seva comprensió amb la nova administració de la Casa Blanca per aquesta reclamació però sense comprometre's a dir quant pot pujar la contribució alemanya a aquest apartat i, a més, considerant que com a despeses en aquest apartat s'ha d'incloure les derivades de l'acollida de refugiats. Al capdavall, diu, són conflictes bèl·lics derivats d'intervencions de vegades fracassades el que obliga a fugir del seu país.
Alemanya gasta actualment un 1,2% del seu pressupost en defensa, per sota del 2% que vol Washington dels seus aliats. Alemanya està així en el punt intermedi entre el 3,6% que hi destina els EUA, el país punter, i el 0,9 del Canadà, el que menys gasta del club de l'OTAN. És possible que a Trump no li semblin tan “obsolets” els companys d'aliança que s'animin a apujar el pressupost de defensa a l'objectiu del 2%, el percentatge que va concretar com a desitjable Obama en la seva darrera cimera de l'OTAN com a president, celebrada a Varsòvia.
Una proclamació de lleialtat a l'OTAN, per part de Washington, i un pacte amb Moscou per a una nova treva a l'est d'Ucraïna: aquests van ser els dos èxits més vistosos per a l'amfitrió, Alemanya, en la conferència de seguretat de Munic (MSC), presidida aquest cop per la cancellera Angela Merkel. En la reunió, cita tradicional per a les elits polítiques, tot i que plantejat com a fòrum informal, va aprofitar-se per fer seure a negociar els ministres d'Exteriors de Rússia i Ucraïna, amb Alemanya i França com a mitjancers –l'anomenat grup de Normandia–, d'on va sortir l'acord per a un nou alto el foc per a l'est ucraïnès, en un nou intent per estabilitzar la situació en un conflicte enquistat. L'èxit, doncs, era compartit entre les dues branques de la gran coalició alemanya.
D'una banda, la conservadora Merkel, pel que fa a l'eix transatlàntic; de l'altra, el seu nou ministre d'Exteriors, el socialdemòcrata Sigmar Gabriel, que no fa ni quinze dies que és al càrrec i ja té un discret triomf diplomàtic en el llarg conflicte ucraïnès. Sobre Munic va planar poderosament l'ombra del president dels Estats Units, Donald Trump, “el gran elefant absent”, com va titular un comentari publicat al Süddeutsche Zeitung, el diari de referència a Alemanya, que s'edita a la capital bavaresa. Merkel ha assumit el paper de figura que busca equilibris, enmig dels panorames apocalíptics globals. En la cita de l'MSC va haver de “conformar-se”, però, amb els segons dels líders que representen els tons amenaçadors, procedents respectivament de Washington i Moscou. És a dir, el vicepresident Mike Pence, un polític prou més experimentat que el convulsiu Trump; i el ministre d'Exteriors rus, Serguei Lavrov, molt més diplomàtic que el seu president Vladímir Putin.
Pence es va mostrar lleial a l'OTAN, l'Aliança Atlàntica que Trump ha titllat sense embuts d'obsoleta. I Lavrov va deixar clar que, per a Moscou, el bloc defensiu transatlàntic és cosa dels temps de la guerra freda. Rere l'aparent discòrdia entre Trump i els aliats clàssics transatlàntics hi ha, sobretot, una qüestió de diners.
Des de Washington, i ja en temps de Barack Obama, s'insisteix a reclamar dels socis europeus més “compromís” o, dit planerament, més despesa en defensa. Merkel ha expressat la seva comprensió amb la nova administració de la Casa Blanca per aquesta reclamació però sense comprometre's a dir quant pot pujar la contribució alemanya a aquest apartat i, a més, considerant que com a despeses en aquest apartat s'ha d'incloure les derivades de l'acollida de refugiats. Al capdavall, diu, són conflictes bèl·lics derivats d'intervencions de vegades fracassades el que obliga a fugir del seu país.
Alemanya gasta actualment un 1,2% del seu pressupost en defensa, per sota del 2% que vol Washington dels seus aliats. Alemanya està així en el punt intermedi entre el 3,6% que hi destina els EUA, el país punter, i el 0,9 del Canadà, el que menys gasta del club de l'OTAN. És possible que a Trump no li semblin tan “obsolets” els companys d'aliança que s'animin a apujar el pressupost de defensa a l'objectiu del 2%, el percentatge que va concretar com a desitjable Obama en la seva darrera cimera de l'OTAN com a president, celebrada a Varsòvia.