GEMMA C. SERRA - BERLÍN
“Mama, els homes també poden ser cancellers?” és l’acudit freqüent que, en diferents variants, s’ha sentit en la campanya electoral alemanya. Angela Merkel és al poder des del 2005. Una part de la població jove no coneix cap altre cap de govern. La cancellera és l’octava persona que ocupa el càrrec i va ser la primera dona que va arribar-hi. Que el seu principal rival sigui el socialdemòcrata Martin Schulz, que els sondejos col·loquen fins a 14 punts, dona força a l’acudit. De moment, no es percep un canvi en el lideratge de la primera potència europea. I, damunt, les altres dues figures dominants en la campanya, encara que sigui com a representants de partits sense possibilitats d’arribar mai a la cancelleria, també són dues dones: la ultradretana Alice Weidel, cap de llista d’Alternativa per Alemanya (AfD), i la líder de l’Esquerra Sahra Wagenknecht, totes dues en disputa pel tercer lloc en el Parlament, després del bloc conservador de Merkel i els socialdemòcrates de Schulz.
Són dotze anys en el poder, sense un recanvi més o menys perceptible a curt termini. Dues crisis globals, la de l’euro i la dels refugiats, no l’han ensorrada. La primera va esclatar quan feia només dos anys i escaig que era en el càrrec i tot just començava a dir la seva en l’òrbita de líders com ara el president dels Estats Units George W. Bush o del rus, Vladímir Putin. El primer fa temps que ja és història; el segon encara hi és, igual com l’altre gran enemic polític actual de la cancellera, el president de Turquia, Recep Tayyip Erdogan.
Merkel va respondre a la crisi de l’euro amb el dogma de l’austeritat, una línia que ha portat a la desesperació els països del sud més castigats per un terratrèmol creditici que va esclatar als EUA. Va mantenir aquesta línia tant en la primera legislatura (del 2005 al 2009), en gran coalició amb els socialdemòcrates i amb un ministre de Finances també d’aquest partit, Peer Steinbrück. En la segona legislatura (del 2009 al 2013), va endurir encara més el concepte, aleshores amb els liberals com a socis i amb el seu home fort dins la Unió Cristianodemòcrata (CDU), Wolfgang Schäuble, com a ministre de Finances. Res no va allunyar-la tampoc del dogma en el tercer mandat, de nou, en gran coalició, però aquesta vegada amb Schäuble al capdavant del ministeri.
Les xifres macroeconòmiques són el millor argument al seu favor: tret del 2009, l’any més dur de la crisi de l’euro, en què el PIB alemany es va encongir un 5,5%, el creixement ha estat la norma, amb perspectives de col·locar-se en un 1,7% el 2018. L’atur ha baixat dels 5 milions de persones sense feina amb què se’l va trobar Merkel, el 2005, als 2,54 milions d’aturats actuals, el que vol dir un percentatge del 5,6%. L’ocupació va arribar, l’any passat, a la xifra rècord de 43 milions de ciutadans treballant –en una població de 82 milions de persones. Un munt de xifres positives sota què bull una precarització laboral i un empobriment creixent, però que serveixen Merkel per predicar amb la solidesa econòmica com a bandera.
La crisi de l’euro va portar a Alemanya uns 950.000 immigrants comunitaris, entre el 2009 i el 2011. Europa va respondre a aquesta crisi amb dos rescats a Grècia (i se’n negocia el tercer), un a Irlanda, un altre a Portugal i a Xipre, a més del corresponent a la banca espanyola. El principal contribuent n’ha estat Alemanya, com a primera potència econòmica del bloc i, com reconeix Merkel, primer beneficiat pel mercat europeu.
La legislatura que ara acaba ha estat dominada per l’arribada a Alemanya dels 1,3 milions de sol·licitants d’asil empesos per la gran crisi migratòria, també global. Merkel ha hagut d’encaixar les crítiques més dures de les seves files conservadores, especialment de la Unió Socialcristiana de Baviera (CSU), el land per on han entrat la majoria d’aquests refugiats. Han estat dos anys llargs de tensions contínues, des que el setembre del 2015 Merkel va obrir les fronteres del seu país.
La cancellera va variar, després, el rumb d’aquella primera “cultura de la benvinguda”, enmig de fortes pressions. Ha endurit la política d’asil i mirat d’accelerar les expulsions dels sol·licitants rebutjats, inclosos els considerats perillosos. Uns 750.000 d’aquests refugiats han vist acceptada la seva petició; l’aproximadament mig milió restant haurà de deixar el país.
A Angela Merkel se la coneix entre els seus compatriotes com la “Mutti”, o mama. Una dona sense fills propis, que sembla haver adoptat tot un país i que imposa certes disciplines, però també protegeix la gran família de mals pitjors. Aquesta perspectiva s’ha ampliat ara a la d’“Omi”, o iaia. Per als alemanys més joves, inclosos els primers votants, la cancellera, de 63 anys, té un cert posat d’àvia una mica antiquada, però, al mateix temps, addicta al telèfon mòbil, com ells mateixos. Independentment de si es reconeixen o no com a seguidors de la CDU de Merkel, en la confrontació directa amb el seu rival Martin Schulz, un 57% d’aquests primers votants –uns tres milions d’electors que tenen entre 18 i 21 anys– la prefereixen a ella que a l’aspirant socialdemòcrata, segons una enquesta recent de l’institut demoscòpic Forsa.
