Lideratge esquerdat
Angela Merkel s’ha tornat a sortir amb la seva. Ha estat reelegida per a un quart mandat i ha deixat enfonsat el seu quart rival socialdemòcrata, Martin Schulz. El primer va ser el canceller Gerhard Schröder, el 2005, i després els va tocar el torn a Frank-Walter Steinmeier, el 2009, i Peer Steinbrück, el 2013.
El seu bloc conservador ha estat de nou el més votat, malgrat la important caiguda de vots; els socialdemòcrates han quedat en un nou rècord històric a la baixa i té la porta oberta a diferents constel·lacions de govern. Lluitar per una altra gran coalició (que, d’entrada, els socialdemòcrates no volen) o una fórmula inèdita per tornar a fer història, com seria un tripartit amb liberals i verds.
Parlar de continuïtat, però, seria enganyar-se. La ultradreta serà per primer cop en el Bundestag (el Parlament federal), el que vol dir que la cambra ja no serà un exponent de debats amb to correcte i final previsible, sinó que, en qualsevol moment, pot esdevenir l’olla de grills que la cancellera ha tingut al davant en els mítings de la campanya electoral. Potser no s’arribi a l’escridassada, però sí a la provocació continua per la via d’un partit, Alternativa per Alemanya (AfD), que aprofitarà la gran caixa de ressonància ara conquerida, amb els seus diputats, a més del finançament públic amplificat que li correspon per cadascun d’aquests escons. De força present en tretze cambres regionals —del total de setze estats federats que té Alemanya—, l’AfD passa al Bundestag. Deixa de jugar a la lliga regional, en què ja es feia sentir amb prou volum, per saltar a la Bundesliga. I tindrà accés, també, com la resta dels grups parlamentaris, a totes les comissions parlamentàries, inclosa la de secrets oficials. Informació privilegiada, a mans d’un partit que no creu en els estaments democràtics de la República Federal d’Alemanya (RFA).
Merkel haurà d’encaixar els retrets dels qui, dins el seu bloc conservador, l’acusen d’haver afavorit el creixement de la ultradreta en un país que semblava blindat contra aquestes formacions. No només per haver obert les fronteres als refugiats, sinó, sobretot, per la seva línia poc conservadora, que ha deixat prou espai lliure cap a la dreta. “A la dreta de la Unió no hi ha d’haver espai polític per cap força democràticament legitimada”, havia dit, en els anys setanta, Franz-Josef Strauss, patriarca de la Unió Socialcristiana de Baviera (CSU), el partit que més que com a aliat polític s’ha comportat com un soci incòmode en la darrera legislatura de Merkel.
Potser els 1,3 milions de refugiats que han arribat a Alemanya des del 2015 no han estat l’únic pou de descontentament de què ha begut l’AfD. El dotze anys en el govern de Merkel han estat els de la doctrina de l’austeritat, endurida a partir del 2008 amb la crisis a la zona euro. No només són els socis europeus qui la pateixen. També els alemanys. És el país de les xifres macroeconòmiques espectaculars, però també de la precarietat laboral ascendent, amb les conseqüències previsibles en les jubilacions del futur i en la infantesa d’avui.
Merkel no pot autocomplaure’s en la paraula continuïtat. És una líder global a qui fora d’Alemanya ningú no aixeca la veu. Però té massa problemes a casa i una olla de grills en potència, ara dins del Bundestag.