De Schuby a Berlín
El diumenge 25 de març, a les 11,19 del matí, la vida de Carles Puigdemont va fer un tomb que, pocs mesos enrere, ningú no hauria imaginat. El cotxe en què viatjava, amb Josep Maria Matamala i tres fidels acompanyants més, va ser interceptat per la policia alemanya, en una gasolinera de l’autopista A-7, a l’altura d’un poblet anomenat Schuby, a 35 quilòmetres de la frontera amb Dinamarca. Unes hores després va ingressar a la presó de Neumünster, la més gran del land de Schleswig-Holstein, per decisió d’un jutjat de primera instància i en raó de l’euroordre emesa pel jutge Pablo Llarena.
Puigdemont havia entrat aquell matí a territori alemany, després de deixar divendres al vespre Finlàndia, on havia participat en dos actes públics, dins la seva campanya per internacionalitzar el procés. Va ser a Hèlsinki, aquell divendres, on va conèixer la notícia de l’empresonament de l’aleshores candidat a la presidència, Jordi Turull, i altres companys; també allà va saber que Marta Rovira havia optat per l’exili a Suïssa, i que Llarena havia reactivat l’euroordre contra ell, per rebel·lió i malversació de fons públics.
La idea de Puigdemont era tornar a Brussel·les, on tenia tota la logística i equip d’advocats. En comptes d’això, va haver d’adaptar-se a una situació que ni els ciutadans alemanys acabaven d’entendre: l’empresonament al seu territori del líder d’una opció política legal, amb una majoria parlamentària que li permetia ser investit com a president de la Generalitat, en un estat membre de la Unió Europea (UE) i després d’unes eleccions legitimades per tots els estaments competents. Puigdemont va quedar pendent de la decisió de la justícia alemanya.
El primer dia hàbil després de la Setmana Santa, el dimarts 3 d’abril, la fiscalia del land va emetre un primer comunicat donant suport a la petició de Llarena. Pocs dies després, però, l’Audiencia de Schleswig va desestimar el càrrec de rebel·lió, va demanar informació addicional a Espanya i va decidir deixar Puigdemont en llibertat sota fiança de 75.000 euros.
Entre les últimes imatges de Puigdemont a Hèlsinki, el divendres 23 de març, i la seva reaparició, a la porta de la presó de Neumünster, davant de desenes de càmeres de televisió i de fotògrafs arribades d’arreu del món, havien passat catorze dies. En aquest temps s’havien filtrat a l’exterior algunes notícies seves i missatges d’optimisme, per mitjà de les xarxes socials. També havia rebut una primera visita de la seva esposa, Marcela Topor, d’uns quants amics i companys de lluita o de diputats alemanys, cadascuna de les quals havia estat seguida en directe pels mitjans de comunicació aplegats davant de la presó, sota la neu primer, amb pluja després, o finalment sota un sol lluent.
Dos advocats de prestigi, l’exjutge del Suprem alemany Wolfgang Schomburg i el seu fill Sören, s’havien incorporat en aquest temps a l’equip jurídic de Puigdemont. Amb Schomburg pare va sortir de Neumünster, enmig d’un desplegament mediàtic impressionant, amb paraules d’agraïment a la professionalitat i respecte amb què l’havien tractat, tant el personal com els altres presos. Tot seguit, i davant de les càmeres d’arreu del món, va exigir l’alliberament dels presos polítics tancats a Espanya.
La següent aparició va ser l’endemà mateix, dissabte, en a una conferència de premsa ja a Berlín, on va fixar la seva residència. Va ser encara més multitudinària que la intervenció a la sortida de la presó. Va respondre en anglès, francès, català o castellà a totes les preguntes que li va fer, de nou, mitjans de comunicació d’arreu del món.
A partir d’aquell 7 d’abril, Puigdemont ha rebaixat la intensitat de les seves intervencions. S’ha retrobat amb els companys de partit i amb gent de la colònia catalana de Berlín en sopars, actes públics o semipúblics; ha concedit algunes entrevistes; ha donat alguna conferència; ha rebut els diputats de Junts per Catalunya, membres de la CUP o d’ERC; s’ha trobat amb activistes pro drets humans, com l’artista xinès Ai Weiwei. Se li ha fet alguna fotografia mig d’amagatotis i també hi ha hagut algun mitjà que ha volgut difondre l’adreça de l’aparthotel de Berlín on va fixar la seva residència a la capital alemanya. Hi ha un bon plegat d’imatges públiques i autofotos privades en aquest mes alemany de Puigdemont.
Avui comença a comptar el seu segon mes a Alemanya, a l’espera de la decisió de la justícia del petit land de Schleswig-Holstein, per a un cas, el del 130è president de la Generalitat, que ha internacionalitzat de manera fulminant el procés català.
Puigdemont havia entrat aquell matí a territori alemany, després de deixar divendres al vespre Finlàndia, on havia participat en dos actes públics, dins la seva campanya per internacionalitzar el procés. Va ser a Hèlsinki, aquell divendres, on va conèixer la notícia de l’empresonament de l’aleshores candidat a la presidència, Jordi Turull, i altres companys; també allà va saber que Marta Rovira havia optat per l’exili a Suïssa, i que Llarena havia reactivat l’euroordre contra ell, per rebel·lió i malversació de fons públics.
La idea de Puigdemont era tornar a Brussel·les, on tenia tota la logística i equip d’advocats. En comptes d’això, va haver d’adaptar-se a una situació que ni els ciutadans alemanys acabaven d’entendre: l’empresonament al seu territori del líder d’una opció política legal, amb una majoria parlamentària que li permetia ser investit com a president de la Generalitat, en un estat membre de la Unió Europea (UE) i després d’unes eleccions legitimades per tots els estaments competents. Puigdemont va quedar pendent de la decisió de la justícia alemanya.
El primer dia hàbil després de la Setmana Santa, el dimarts 3 d’abril, la fiscalia del land va emetre un primer comunicat donant suport a la petició de Llarena. Pocs dies després, però, l’Audiencia de Schleswig va desestimar el càrrec de rebel·lió, va demanar informació addicional a Espanya i va decidir deixar Puigdemont en llibertat sota fiança de 75.000 euros.
Entre les últimes imatges de Puigdemont a Hèlsinki, el divendres 23 de març, i la seva reaparició, a la porta de la presó de Neumünster, davant de desenes de càmeres de televisió i de fotògrafs arribades d’arreu del món, havien passat catorze dies. En aquest temps s’havien filtrat a l’exterior algunes notícies seves i missatges d’optimisme, per mitjà de les xarxes socials. També havia rebut una primera visita de la seva esposa, Marcela Topor, d’uns quants amics i companys de lluita o de diputats alemanys, cadascuna de les quals havia estat seguida en directe pels mitjans de comunicació aplegats davant de la presó, sota la neu primer, amb pluja després, o finalment sota un sol lluent.
Dos advocats de prestigi, l’exjutge del Suprem alemany Wolfgang Schomburg i el seu fill Sören, s’havien incorporat en aquest temps a l’equip jurídic de Puigdemont. Amb Schomburg pare va sortir de Neumünster, enmig d’un desplegament mediàtic impressionant, amb paraules d’agraïment a la professionalitat i respecte amb què l’havien tractat, tant el personal com els altres presos. Tot seguit, i davant de les càmeres d’arreu del món, va exigir l’alliberament dels presos polítics tancats a Espanya.
La següent aparició va ser l’endemà mateix, dissabte, en a una conferència de premsa ja a Berlín, on va fixar la seva residència. Va ser encara més multitudinària que la intervenció a la sortida de la presó. Va respondre en anglès, francès, català o castellà a totes les preguntes que li va fer, de nou, mitjans de comunicació d’arreu del món.
A partir d’aquell 7 d’abril, Puigdemont ha rebaixat la intensitat de les seves intervencions. S’ha retrobat amb els companys de partit i amb gent de la colònia catalana de Berlín en sopars, actes públics o semipúblics; ha concedit algunes entrevistes; ha donat alguna conferència; ha rebut els diputats de Junts per Catalunya, membres de la CUP o d’ERC; s’ha trobat amb activistes pro drets humans, com l’artista xinès Ai Weiwei. Se li ha fet alguna fotografia mig d’amagatotis i també hi ha hagut algun mitjà que ha volgut difondre l’adreça de l’aparthotel de Berlín on va fixar la seva residència a la capital alemanya. Hi ha un bon plegat d’imatges públiques i autofotos privades en aquest mes alemany de Puigdemont.
Avui comença a comptar el seu segon mes a Alemanya, a l’espera de la decisió de la justícia del petit land de Schleswig-Holstein, per a un cas, el del 130è president de la Generalitat, que ha internacionalitzat de manera fulminant el procés català.