Siempre nos quedará el eje

Merkel i Macron perpetuen l’eix francoalemany en temps de feblesa a la UE

Macron i Merkel s’abracen en arribar a Aquisgrà per firmar el tractat EFE.

GEMMA C. SERRA - BERLÍN

“Són temps espe­ci­als per a Europa, que per pri­mer cop afronta un aban­do­na­ment –el britànic– i neces­sita donar res­pos­tes als popu­lis­mes i als naci­o­na­lis­mes”, deia la can­ce­llera Angela Merkel des de la sala de la coro­nació d’Aquisgrà, esce­nari habi­tual de les entre­gues del premi Car­le­many a per­so­na­li­tats o ins­ti­tu­ci­ons des­ta­ca­des en l’euro­pe­isme. “Obrim un nou capítol en les nos­tres rela­ci­ons, neces­sari davant situ­a­ci­ons dolo­ro­ses com el Bre­xit del Regne Unit”, hi va afe­gir el pre­si­dent Emma­nuel Macron, minuts abans d’estam­par la seva firma al Trac­tat d’Aquisgrà, des­ti­nat a revi­ta­lit­zar l’eix fran­co­a­le­many, el motor tra­di­ci­o­nal d’una UE més afe­blida que mai.


A Macron, que onze mesos enrere va rebre en aquell mateix saló el premi Car­le­many, ales­ho­res com a repre­sen­tant d’una nova i teòrica­ment dina­mit­za­dora classe política euro­pea, l’havien acom­pa­nyat en l’entrada a l’ajun­ta­ment d’aquesta ciu­tat, fron­te­rera amb Holanda i Bèlgica, els xiu­lets a distància d’un cen­te­nar d’armi­lles gro­gues. A Merkel se la veia rela­xada, com acos­tuma a estar des que va orga­nit­zar una reti­rada pro­gres­siva del poder al seu gust, amb la con­ti­nu­a­dora Anne­gret Kramp-Kar­ren­ba­uer com a líder del seu par­tit con­ser­va­dor i deter­mi­nada a aca­bar el seu quart man­dat com a can­ce­llera.


El Trac­tat d’Aquisgrà vol ser una actu­a­lit­zació del que l’any 1963 van sig­nar l’ales­ho­res can­ce­ller Kon­rad Ade­na­uer i el pre­si­dent francès Char­les de Gau­lle. Havien pas­sat 18 anys des de la fi de la II Guerra Mun­dial i els dos líders van sege­llar així la recon­ci­li­ació entre dos estats veïns que feia segles que ensan­go­na­ven Europa com a ene­mics.


Al gene­ral francès li va cos­tar cinc anys convèncer l’ale­many que un eix fort fran­co­a­le­many no anava en con­tra de la vocació transatlàntica d’Ade­na­uer. El can­ce­ller ale­many, que havia estat inha­bi­li­tat política­ment en temps del Ter­cer Reich nazi, temia que massa sin­to­nia bila­te­ral amb París no agradés a Was­hing­ton. De Gau­lle havia acon­se­guit vèncer les seves pors cinc mesos abans, en un dis­curs davant estu­di­ants en favor de la recon­ci­li­ació entre veïns.

L’Europa actual no és la de De Gau­lle i Ade­na­uer. És la del Bre­xit, la de les pro­tes­tes con­tra Macron i la d’una can­ce­llera vete­rana que s’ha posat data de cadu­ci­tat. L’ani­ver­sari del Trac­tat de l’Elisi, el 22 de gener del 1963, era la data mar­cada per revi­ta­lit­zar l’eix París-Berlín.

Trac­tat de coo­pe­ració i inte­gració entre Ale­ma­nya i França és el títol del docu­ment fir­mat a Aquisgrà, que referma l’amis­tat entre els dos ali­ats com a “fona­men­tal per a una UE unida, efi­ci­ent, sobi­rana i forta”, deter­mi­nada a tei­xir una xarxa sense pre­ce­dents en les rela­ci­ons bila­te­rals. Una xarxa que va de l’àmbit polític a l’econòmic, pas­sant per la lluita con­tra el canvi climàtic i pels lli­gams cul­tu­rals entre dos estats amb llengües dife­rents –cap de les dues són domi­nants a escala inter­na­ci­o­nal– que apos­ten pel mul­ti­la­te­ra­lisme i que volen pro­moure una con­vergència “fis­cal, econòmica i social”.