Leipzig, 30 anys d’una revolta
Angela Merkel ha retut homenatge aquests dies al coratge dels milers de ciutadans que, el 1989, van desafiar el règim de l’Alemanya de l’est per reclamar al carrer eleccions lliures i democràtiques. Va recordar, també, les víctimes d’aquell règim comunista. Tant els morts en l’intent de creuar el mur de Berlín com les desenes de milers de perseguits com a enemics del règim comunista.
“Queda molt per fer”, va admetre, malgrat els esforços desenvolupats en aquests 30 anys a la recerca de l’equiparació entre l’est –l’antic territori comunista on la cancellera Merkel va créixer– i l’oest –l’Alemanya occidental on governava Helmut Kohl, el patriarca del seu partit conservador.
Una majoria dels ciutadans de l’est se senten “ciutadans de segona classe”, va continuar Merkel, en l’acte commemoratiu de l’entrada en vigor del Tractat d’Unitat, el 3 d’octubre del 1990. No va passar ni un any entre la caiguda del mur, el 9 de novembre del 1989, i el dia que es va extingir la República Democràtica d’Alemanya (RDA) i el seu territori va quedar incorporat a la República Federal d’Alemanya (RFA), enmig de negociacions a moltes bandes entre Kohl i les diverses potències que s’havien repartit el país després de la derrota del nazisme, el 1945.
Abans de la caiguda del mur, la nit màgica en què de cop es podia passar de l’est a l’oest sense por, va tenir lloc l’anomenada “revolució pacífica”. Cada dilluns es concentraven a l’església luterana de Sant Nicolau de Leipzig. A principis de setembre, eren un parell de centenars. El 9 d’octubre n’eren ja 70.000.
“Era gent de tota condició. Els que aspiraven a viure com a l’oest, els que volien eleccions netes, els que volien la fi de la RDA i els que volien reformar-la”, explica Gitte Perl, mestra jubilada de Leipzig, que aquests dies exerceix de guia a “la ruta de la revolució pacífica”. Leipzig, a Saxònia, era aleshores una ciutat privilegiada dins la RDA. A 190 quilòmetres de Berlín, i amb reputació de ciutat més liberal que la resta de l’Alemanya comunista, rebia ja aleshores visitants estrangers –no només de l’òrbita del teló d’acer– com a seu de fires internacionals.
A l’església de Sant Nicolau tenien lloc cada dilluns, des de principis del 1980, les anomenades “oracions per la pau”. La Stasi, la policia política de la RDA, les vigilava, com vigilava qualsevol moviment públic o privat. Però fins al setembre del 1989 no es van considerar un punt calent per a la dissidència. Les eleccions municipals del mes de març, que el Partit Socialista Unificat (SED), el partit del règim, pretenia haver guanyat amb un 98% dels vots, van encendre la flama. La RDA s’enfonsava en l’immobilisme representat pel cap d’estat, Erich Honecker, mentre que a Moscou Mikhaïl Gorbatxov impulsava la seva perestroika, la reforma interna que alguns volien per a la República Democràtica d’Alemanya.
El 9 de novembre va sortir de Sant Nicolau la manifestació no oficial més gran de la història de la RDA. “Molts teníem por. La Stasi vigilava, i participar-hi podia significar, com a mínim, perdre la feina”, explica la senyora Perl. Hi havia qui recordava com es va sufocar, el 1953, la revolta treballadora de Berlín, amb centenars de morts i desenes de milers de detinguts. D’altres confiaven que no gosarien treure els tancs al carrer. La RDA feia aigües; una setmana abans, el ministre d’Afers Estrangers de la RFA, Hans Dietrich Genscher, s’havia presentat a l’ambaixada de Praga per anunciar als milers d’alemanys de l’est refugiats allà que podien viatjar a territori occidental. El règim comunista va deixar circular el seu tren. També va deixar passar les manifestacions de Leipzig.
“Nosaltres som el poble”
El 4 de novembre, el crit nascut a Leipzig de “Wir sind das Volk” (“Nosaltres som el poble”) va arribar a Berlín. A l’Alexanderplatz es van aplegar centenars de milers de persones per reclamar un canvi democràtic. A la tribuna hi havia escriptors com ara Christa Wolf; el cap dels serveis secrets, Markus Wolf, i el líder del postcomunista PDS, Gregor Gysi, ara diputat al Bundestag (Parlament federal). El propòsit de la majoria dels oradors era reformar “des de dins” la RDA. El clam ciutadà no es conformava amb petites reformes. Volien ser com els alemanys de l’oest. El 9 de novembre, Günter Schabowsky, membre del politburó i un dels oradors de l’Alexanderplatz, va llegir davant la premsa internacional la nova regulació de viatges que implicava la fi del règim fronterer. El mur havia caigut.
“Molts d’aquells que reclamaven la fi de la RDA troben ara a faltar una certa regulació. Aleshores no faltaven metges ni mestres a les zones rurals. Quan acabaves la carrera, t’assignaven on havies de treballar els primers anys. Algunes coses funcionaven, sí”, admet la senyora Perl.