Més autocrítica que eufòria
GEMMA C. SERRA - BERLÍN
“Els alemanys no seríem alemanys si ens deixéssim endur per l’eufòria, sense caure en la reflexió”, deia, aquests dies, Gregor Gysi, líder del postcomunisme a l’est. El seu partit, l’Esquerra, va haver de lluitar després de la reunificació contra l’arraconament polític. Trenta anys després, és una força arrelada al Parlament. “La República Democràtica Alemanya (RDA) no era un estat injust, per molt que practiqués la injustícia”, va afirmar davant el Bundestag (Parlament alemany). El terme “estat injust” correspon a l’Alemanya nazi, va continuar, per recordar que així ho va establir Fritz Bauer, el fiscal que als anys seixanta va instruir els primers judicis davant tribunals alemanys contra el nazisme.
Gysi va ser un dels oradors del 4 de novembre del 1989 en la manifestació multitudinària de l’Alexanderplatz, juntament amb intel·lectuals i membres de l’aparell de l’RDA que pretenien encara reformar-la. Ningú no s’imaginava que, cinc dies després, cauria el Mur. Les marxes contra el règim s’havien escampat per tot el país i per les fronteres d’Hongria fugien a diari ciutadans de l’RDA. I Erich Honecker, l’immobilista cap d’Estat de l’Alemanya comunista a qui el president soviètic Mikhaïl Gorbatxov havia advertit dels perills d’anar contra el curs de la història, havia estat substituït pel reformista Egon Krenz, unes setmanes abans.
“Ni jo ni ningú no ens imaginàvem que el Mur cauria d’un dia per a l’altre”, ha admès, també aquests dies, la cancellera Angela Merkel, de qui és prou coneguda l’anècdota segons què, el mateix dia 9, no va estar entre els milers de berlinesos de l’est que van córrer cap al pas fronterer més proper. Ella era aleshores una científica de 35 anys, divorciada del primer marit –Ulrich Merkel, el company d’estudis de qui conserva el cognom– i unida sentimentalment a un altre científic, Joachim Sauer, el seu actual espòs. En comptes de córrer a abraçar-se al policia que va aixecar la barrera de la Bornholmer Strasse va anar a la seva sauna setmanal. Unes quantes hores després, ha explicat, va passar a l’altre cantó, es va prendre unes cerveses entre desconeguts i va tornar cap a casa. L’endemà havia de matinar.
Ni Merkel ni Gysi, els dos polítics crescuts a l’est més coneguts d’Alemanya, no són representatius dels ciutadans actuals d’aquella meitat del país. Merkel, la noieta de l’est, com l’anomenava el seu padrí polític, Helmut Kohl, va entrar en política poc després de la caiguda del Mur. El 2005, va esdevenir la primera dona i nascuda a l’est que arribava a la cancelleria. Però ho va fer com a líder de la Unió Cristianodemòcrata (CDU), el partit dels patriarques occidentals Konrad Adenauer i Helmut Kohl. Gysi ha salvat de l’arraconament l’Esquerra, un partit que, en tots aquests anys, ha aconseguit liderar un únic govern regional a l’est –Turíngia– i que la CDU descarta encara com a soci.
Els ciutadans de l’est estan infrarepresentats en el món polític, científic, universitari i judicial –un 15 % del total, segons estadístiques recents.
Els sis estats federats de l’est han continuat el procés de despoblació que ja patien en temps de l’RDA i tenen actualment 13,6 milions d’habitants, el nivell més baix des del 1905. Només la ciutat estat de Berlín ha guanyat en població, principalment per la decisió, del 1991, de traslladar-hi la capitalitat de la República Federal d’Alemanya (RFA), que des del 1949 havia quedat a Bonn.
Els sous i les jubilacions han tendit a equipar-se respecte als nivells de l’oest, però encara estan un 10 % per sota d’aquestes. L’atur, que durant anys va doblar la mitjana nacional, s’ha anat rebaixant. Kohl havia promès, el 1990, que del marasme deixat per l’RDA es passaria a “paisatges florits” amb la reunificació.
Trenta anys després, i malgrat que s’han reduït les diferències, l’únic que floreix a l’est amb força és la ultradreta. Alternativa per Alemanya (AfD) aconsegueix en aquesta meitat del país percentatges del 28 % –davant el 12,6 % de la mitjana nacional. Guanyen electors de totes bandes. La franja d’edat en què més arrela és la dels votants entre 18 i 30 anys. Els més reticents a donar-los el vot són els ciutadans per damunt dels 60 anys. I les dones, de totes les edats.
“Els alemanys no seríem alemanys si ens deixéssim endur per l’eufòria, sense caure en la reflexió”, deia, aquests dies, Gregor Gysi, líder del postcomunisme a l’est. El seu partit, l’Esquerra, va haver de lluitar després de la reunificació contra l’arraconament polític. Trenta anys després, és una força arrelada al Parlament. “La República Democràtica Alemanya (RDA) no era un estat injust, per molt que practiqués la injustícia”, va afirmar davant el Bundestag (Parlament alemany). El terme “estat injust” correspon a l’Alemanya nazi, va continuar, per recordar que així ho va establir Fritz Bauer, el fiscal que als anys seixanta va instruir els primers judicis davant tribunals alemanys contra el nazisme.
Gysi va ser un dels oradors del 4 de novembre del 1989 en la manifestació multitudinària de l’Alexanderplatz, juntament amb intel·lectuals i membres de l’aparell de l’RDA que pretenien encara reformar-la. Ningú no s’imaginava que, cinc dies després, cauria el Mur. Les marxes contra el règim s’havien escampat per tot el país i per les fronteres d’Hongria fugien a diari ciutadans de l’RDA. I Erich Honecker, l’immobilista cap d’Estat de l’Alemanya comunista a qui el president soviètic Mikhaïl Gorbatxov havia advertit dels perills d’anar contra el curs de la història, havia estat substituït pel reformista Egon Krenz, unes setmanes abans.
“Ni jo ni ningú no ens imaginàvem que el Mur cauria d’un dia per a l’altre”, ha admès, també aquests dies, la cancellera Angela Merkel, de qui és prou coneguda l’anècdota segons què, el mateix dia 9, no va estar entre els milers de berlinesos de l’est que van córrer cap al pas fronterer més proper. Ella era aleshores una científica de 35 anys, divorciada del primer marit –Ulrich Merkel, el company d’estudis de qui conserva el cognom– i unida sentimentalment a un altre científic, Joachim Sauer, el seu actual espòs. En comptes de córrer a abraçar-se al policia que va aixecar la barrera de la Bornholmer Strasse va anar a la seva sauna setmanal. Unes quantes hores després, ha explicat, va passar a l’altre cantó, es va prendre unes cerveses entre desconeguts i va tornar cap a casa. L’endemà havia de matinar.
Ni Merkel ni Gysi, els dos polítics crescuts a l’est més coneguts d’Alemanya, no són representatius dels ciutadans actuals d’aquella meitat del país. Merkel, la noieta de l’est, com l’anomenava el seu padrí polític, Helmut Kohl, va entrar en política poc després de la caiguda del Mur. El 2005, va esdevenir la primera dona i nascuda a l’est que arribava a la cancelleria. Però ho va fer com a líder de la Unió Cristianodemòcrata (CDU), el partit dels patriarques occidentals Konrad Adenauer i Helmut Kohl. Gysi ha salvat de l’arraconament l’Esquerra, un partit que, en tots aquests anys, ha aconseguit liderar un únic govern regional a l’est –Turíngia– i que la CDU descarta encara com a soci.
Els ciutadans de l’est estan infrarepresentats en el món polític, científic, universitari i judicial –un 15 % del total, segons estadístiques recents.
Els sis estats federats de l’est han continuat el procés de despoblació que ja patien en temps de l’RDA i tenen actualment 13,6 milions d’habitants, el nivell més baix des del 1905. Només la ciutat estat de Berlín ha guanyat en població, principalment per la decisió, del 1991, de traslladar-hi la capitalitat de la República Federal d’Alemanya (RFA), que des del 1949 havia quedat a Bonn.
Els sous i les jubilacions han tendit a equipar-se respecte als nivells de l’oest, però encara estan un 10 % per sota d’aquestes. L’atur, que durant anys va doblar la mitjana nacional, s’ha anat rebaixant. Kohl havia promès, el 1990, que del marasme deixat per l’RDA es passaria a “paisatges florits” amb la reunificació.
Trenta anys després, i malgrat que s’han reduït les diferències, l’únic que floreix a l’est amb força és la ultradreta. Alternativa per Alemanya (AfD) aconsegueix en aquesta meitat del país percentatges del 28 % –davant el 12,6 % de la mitjana nacional. Guanyen electors de totes bandes. La franja d’edat en què més arrela és la dels votants entre 18 i 30 anys. Els més reticents a donar-los el vot són els ciutadans per damunt dels 60 anys. I les dones, de totes les edats.