Entre recessió i superpoder
Que el poder estigui en mans de dones no hauria de ser notícia, escrivia aquesta setmana Süddeutsche Zeitung (SZ). No deixa de ser destacable, però, l’actual coincidència de la cancellera alemanya, Angela Merkel; la seva compatriota Ursula von der Leyen, presidenta de la Comissió Europea (CE), i la francesa Christine Lagarde, al capdavant del Banc Central Europeu (BCE). Tres posicions de lideratge en el bloc comunitari. Totes tres ocupades per dones de més de 60 anys, amb una llarga trajectòria al darrere, remarcava Cerstin Gammelin en un article en aquest diari de referència alemany.
Merkel domina a Berlín des de fa més de catorze anys, Von der Leyen acaba d’aterrar a Brussel·les després d’haver estat la ministra més veterana de la cancellera i Lagarde ha agafat el relleu del lacònic Mario Draghi després d’haver dirigit el Fons Monetari Internacional (FMI).
Cap d’elles representa una revolució generacional. No se les pot qualificar de feministes. Totes tres, però, hauran contribuït que potser algun dia deixi de ser notícia que una dona arribi al poder.
Merkel enceta el 2020 en un moment paradoxal per a Alemanya. És la potència dominant de la UE, el país amb més població –82 milions d’habitants– i més pes econòmic i industrial. El 2019 va esquivar pels pèls la recessió. Va aconseguir un creixement del PIB del 0,1% en el tercer trimestre després de l’encongiment registrat els tres meses anteriors. No hi ha garanties que no es reprodueixi l’ensurt el 2020. Les exportacions, el seu motor tradicional, han perdut força, tot i que continuen creixent les vendes a l’exterior d’armament –una qüestió polèmica, vist que l’augment prové de clientela de fora de l’OTAN.
El ciutadà es queixa que la política monetària del BCE ha expropiat els estalviadors privats, castigats pels interessos mínims. Però aquesta falta d’estímuls a l’estalvi afavoreix el consum, que compensa la pèrdua de dinamisme exportador.
Semestre del ‘Brexit’
L’Alemanya de Merkel ja no pot impulsar sola el creixement del bloc. I el desgast polític de la cancellera fa que qualsevol crisi de la seva coalició entre conservadors i socialdemòcrates encengui les alarmes d’un final precipitat de la legislatura.
Si el seu quart mandat acaba abans d’hora –i li queden dos anys per completar-lo–, s’haurà acabat l’era Merkel, ja que no pensa lluitar per la reelecció.
En aquestes condicions, Alemanya assumirà al juny el semestre de presidència de la UE. És a dir, els sis mesos que han de segellar el Brexit, segons els plans del primer ministre britànic, Boris Johnson. Von der Leyen posava en dubte aquests dies que s’aconsegueixi pactar tot allò que no hi ha hagut manera de lligar fins ara. La mateixa Von der Leyen va recordar, en el darrer congrés de la Unió Cristianodemòcrata (CDU), que Merkel és la negociadora més dura que ha conegut mai. Però també la més capacitada per aconseguir un consens allà on sembla que no n’hi ha. Von der Leyen es va acomiadar amb aquest discurs de la vicepresidència de la CDU per concentrar-se en la seva feina a Brussel·les. Merkel ja s’havia retirat de la presidència del seu partit un any enrere, en traspassar-ne el lideratge a Annegret Kramp-Karrenbauer.
Merkel no hauria arribat mai a ser cap de la CDU si no fos que quan ho va fer, el 2000, el partit estava en una posició miserable, a l’oposició i enfonsat en un escàndol de finançament irregular amb el patriarca Helmut Kohl. Els homes forts de la CDU no volien cremar-se els dits. Aquella dona, una doctora en físiques crescuda a l’Alemanya comunista, sí que va saber aprofitar el moment, recordava l’autora de l’article.
Von der Leyen tampoc no hauria arribat a presidenta de la CE si no fos que cap dels dos principals candidats a les europees –el conservador Manfred Weber i el socialdemòcrata Frans Timmermans– no van aconseguir-ho. El seu nom va sortir com del no-res. I Merkel perpetua a través d’ella el seu domini, en un moment clau per al futur europeu.
La francesa Christine Lagarde no és exactament del cercle de la cancellera. La seva política monetària probablement també esgotarà la paciència i els estalvis del ciutadà alemany. Però entre ella i Merkel hi ha una relació de respecte mutu o complicitat que no existia amb l’italià Mario Draghi.