lunes, 20 de enero de 2020

Pocas nueces


Merkel arrenca un pla per aturar la guerra a Líbia



Líbia és lluny encara de la pau, i la tro­bada entre els líders de dotze països invo­lu­crats en la seva guerra no va acon­se­guir fer seure ple­gats Kha­lifa Haf­tar, el mili­tar que té asset­jada Trípoli, i el cap de govern d’Acord Naci­o­nal, Fayez al-Sar­raj, el pri­mer minis­tre reco­ne­gut per l’ONU. Però sí que va arren­car als líders pre­sents, inclo­sos el pre­si­dent rus, Vladímir Putin, i el turc, Recep Tayyip Erdo­gan, el com­promís de no con­ti­nuar ali­men­tant aquesta guerra. Rússia, jun­ta­ment amb França, actua en el con­flicte d’aliat mili­tar de Haf­tar, l’home fort del país, que con­trola un 70% del seu ter­ri­tori. Tur­quia, com Itàlia, ho és d’Al-Sar­raj, el líder reco­ne­gut i gai­rebé impo­sat per l’ONU, però pràcti­ca­ment arra­co­nat pel maris­cal.

Res­pec­tar l’embar­ga­ment d’armes decre­tat per l’ONU era un dels com­pro­mi­sos que Angela Merkel volia acon­se­guir dels seus con­vi­dats a la con­ferència de Berlín. El docu­ment final ho pre­veu, de la mateixa manera que hi consta el com­promís d’un alto el foc per­ma­nent. Però la mateixa can­ce­llera va adme­tre que els dos repre­sen­tants libis no havien com­par­tit espai ni havien par­ti­ci­pat direc­ta­ment en la con­ferència, sinó que l’havien seguida en sales dife­rents.

La pau és llu­nyana, a Berlín només ha “començat un procés”, va dir la can­ce­llera al final de les ses­si­ons, amb molts dels seus con­vi­dats ja rumb cap a casa. Unes hores abans, s’havia assis­tit a una des­fi­lada impres­si­o­nant de cot­xes ofi­ci­als i salu­ta­ci­ons de líders mun­di­als a Merkel: el rus Putin, el francès Emma­nuel Macron, el turc Erdo­gan, l’italià Giu­seppe Conte, el britànic Boris John­son i l’egipci Abdel Fat­tah al-Sisi van res­pon­dre a la con­vo­catòria. Ofi­ci­al­ment, l’amfi­trió era Guter­res. Però la senyora de la casa era Merkel.

Hi havia dotze països con­vi­dats, la majo­ria repre­sen­tats pels seus líders, o pel segon, com Mike Pom­peo, secre­tari d’Estat dels EUA. La UE hi va enviar l’alt repre­sen­tant d’Afers Estran­gers, Josep Bor­rell, i la pre­si­denta de la Comissió Euro­pea, Ursula von der Leyen. Hi eren pre­sents també la Unió Afri­cana i la Lliga Àrab. No van aparèixer ni en la des­fi­lada ni en la foto de família Haf­tar ni Al-Sar­raj. Però el fet que també fos­sin a Berlín es con­si­de­rava un èxit de la diplomàcia ale­ma­nya.

El poder de con­vo­catòria de Merkel és inne­ga­ble. Però també ho és que cap dels líders pre­sents o dels països repre­sen­tats en la con­ferència –entre els quals, la Xina– vol que­dar fora del repar­ti­ment del pastís. Líbia és, per a França –ali­ada de Haf­tar– i per a Itàlia –que dona suport a Al-Sar­raj–, un desert polític i un tre­sor petro­lier. Però fins i tot aquests interes­sos con­fron­tats comen­cen a enten­dre que la guerra civil que viu el país des del 2014 no és ter­reny pro­pici per al negoci.

Des de la mort de Moam­mar al-Gad­dafi, el 2011, no hi ha un poder efec­tiu, sinó que s’hi han mul­ti­pli­cat les milícies, “senyors de la guerra” i mer­ce­na­ris pagats per poders estran­gers. Només des que va començar l’ofen­siva actual de Haf­tar, l’abril de l’any pas­sat, hi ha hagut 1.500 morts. El caos afa­vo­reix l’acció de les màfies que tra­fi­quen amb els refu­gi­ats. Ara com ara, és impen­sa­ble un acord com el subs­crit el 2016 entre la UE i Tur­quia, a canvi de que­dar-se al seu ter­ri­tori la migració que es llança a la Medi­terrània.