La derrota del nazisme
La plana major de la política alemanya recorda els 75 anys de la capitulació del Tercer Reich com un alliberament
El 8 de maig de 1945 va ser “la fi de la dictadura nazi”, de les “nits de bombardejos i morts” i d’uns “crims sense precedents”, va dir ahir el president alemany, Frank-Walter Steinmeier, acompanyat de la cancellera Angela Merkel i el president del Parlament, Wolfgang Schäuble. En lloc de l’acte multitudinari previst, a la Porta de Brandenburg, el 75è aniversari va tenir un format solemne i silenciós a l’anomenada Neue Wache de Berlín, el monument a totes les víctimes del nazisme i les dictadures. La pandèmia de coronavirus va obligar a canviar-ne el format, enmig de les restriccions dels contactes socials.
El missatge, però, es va sentir fort i clar. Des de fa setmanes pengen a la capital alemanya els cartells d’una exposició virtual sobre els 75 anys de la capitulació del Tercer Reich. “Tot va començar amb una elecció”, recorda el cartell, al·lusiu a l’arribada al poder d’Adolf Hitler, el 1933. El seu partit nacionalsocialista havia tret un 33% en les eleccions celebrades unes mesos abans. Una coalició de formacions conservadores va donar-li la majoria. Hitler, a qui alguns d’aquells líders consideraven que podien manipular, va ser proclamat canceller del Reich. En qüestió de mesos va posar fi, pas a pas, al parlamentarisme, va enviar els adversaris polítics a la presó o a l’exili i va activar el seu programa d’extermini. El 1939 va arrencar la Segona Guerra Mundial, mentre en paral·lel enviava als camps d’extermini nazis jueus, gitanos, homosexuals i tots aquells que considerava “sers inferiors”.
El 8 de maig de 1945 va acabar per a Europa una guerra que, arreu del món, va deixar seixanta milions de morts. Hitler s’havia suïcidat una setmana enrere al seu búnquer. El país va quedar repartit entre les potències aliades.
“Aprofitem el silenci per recordar totes les víctimes del nazisme, pensem en la significació del 8 de maig”, va dir Steinmeier, en el discurs transmès per televisió. Alemanya va trigar molt de temps a reconèixer aquella derrota com un “alliberament”. El primer alt representant que va gosar pronunciar aquest terme va ser Richard von Weizsäcker, el 1985. Era un terme difícil d’assumir. Abans de suïcidar-se, Hitler havia ordenat als seus compatriotes resistir “fins a l’última gota” de la seva sang. Alemanya estava devastada pels bombardejos; l’entrada dels soldats aliats va anar acompanyada de violacions massives de dones, segons han reconstruït historiadors actuals.
“Va ser un camí llarg i dolorós”, va admetre Steinmeier. Això no significa, però, que l’Alemanya d’avui pugui oblidar la seva responsabilitat històrica. “La memòria no és cap vergonya; sí que ho és, però, el negacionisme”, va dir el president, en una clara referència a la ultradreta actual, que rebutja encara el terme “alliberament” per al dia en què es recorda una derrota.