Trenta anys d’unitat complexa
Angela Merkel, la dona crescuda a l’Alemanya comunista, ara líder de referència en un món traumatitzat per la pandèmia; un país on encara són presents les diferències entre l’est i l’oest, trenta anys després de reunificar-se: aquestes eren les dues perspectives que coincidien ahir, en el 30è aniversari del dia que la República Democràtica Alemanya (RDA) va desaparèixer, per integrar-se el seu territori a la República Federal d’Alemanya (RFA) occidental. Naixia així l’Alemanya actual, amb 83 milions d’habitants, el país de més pes dins la Unió Europea (UE).
Ho va celebrar amb una cerimònia sense convidats internacionals i amb la plana major de la política alemanya asseguda en un auditori de Potsdam, als afores de Berlín. Com a qualsevol acte en espais tancats, hi havia més seients buits que ocupats, per raons del distanciament social.
“Ens hauria agradat celebrar aquest dia d’una altra manera”, deia el president del país, Frank-Walter Steinmeier. No només es referia als imperatius del distanciament, sinó a tot allò que encara queda per fer en un procés d’unificació que va arrencar de la revolució pacífica a l’est, fins a enderrocar el mur de Berlín.
El Tractat d’Unitat va entrar en vigor el 3 d’octubre del 1990, quan no feia ni un any de la nit heroica berlinesa del 9 de novembre del 1989. L’aleshores canceller Helmut Kohl va afanyar-se a negociar amb les potències aliades que s’havien repartit el país després de derrotar el nazisme –Unió Soviètica, Regne Unit, França i els Estats Units–. Va engegar un procés de reunificació exprés, incloent-hi un govern de transició a la RDA. Merkel, doctora en ciències físiques, tot just s’estrenava en política, dins la Unió Cristianodemòcrata (CDU) de Kohl.
El procés exprés va oblidar-se del factor de la identitat de l’est. A l’eufòria de la caiguda del mur i la festa multitudinària del 3 d’octubre del 1990 va seguir la realitat del desmantellament econòmic: l’est va passar de l’ocupació plena comunista a nivells d’atur que doblaven els de l’oest. El despoblament –mal endèmic en aquella meitat del país des d’abans de la Segona Guerra Mundial– va accentuar-se. En deu anys, l’est va perdre tres milions d’habitants; trenta anys després encara no s’ha aconseguit una equiparació de sous i pensions –a l’est es guanya un 85% menys que a l’oest–. La ràbia i la frustració han empès la ultradreta –a les eleccions generals del 2017, Alternativa per Alemanya (AfD) treia a l’antic territori comunista un 22%, gairebé el doble de la mitjana nacional del 12,6%.
Alemanya és país ben dotat per a l’autocrítica. La persistència de les diferències és present a tot discurs polític. Sigui el de Steinmeier a l’acte institucional o en declaracions de Merkel d’aquests dies. Però també és evident que l’Alemanya actual té raons per “estar orgullosa” d’aquest dia, deia Steinmeier. Encara que sigui perquè, enmig de la pandèmia, va optar per una celebració domèstica, sense complexos ni escarafalls, en un acte que va acabar amb un himne interpretat per una orquestra regional –la de Brandenburg–, amb una violinista jove com a solista i la classe política federal, regional i local repartida entre desenes de cadires buides.