Merkel manté el gasoducto malgrat la tempesta russa
“La posició del meu govern respecte a Nord Stream 2 no canvia”, insistia ahir Angela Merkel, en una conferència de premsa virtual amb el seu gran aliat europeu, Emmanuel Macron. No feia ni una setmana, des de l’Elisi es va reclamar de nou que s’aturés un projecte gegantí enmig de la tempesta desfermada amb Rússia pel cas d’Aleksei Navalni. “El projecte només pot engegar si hi ha una estreta cooperació entre Alemanya i França”, advertia ahir el president francès, en to diplomàtic.
Com tantes altres reunions en temps de pandèmia, la trobada franco-alemanya era virtual. El torn de preguntes i respostes, entre el “plasma” parisenc i el berlinès, fa difícil de captar jocs de complicitat o de rebuig. En aquest cas, l’ambigüitat afavoria l’interès de tots dos líders per escapolir-se d’una qüestió que mina l’eix franco-alemany des de molt abans de l’enverinament de Navalni.
El Nord Stream 2 és un maldecap heretat per Merkel del seu antecessor a la cancelleria, Gerhard Schröder, l’últim canceller socialdemòcrata que ha tingut Alemanya i amic personal de Vladímir Putin. Va néixer amb molts qüestionaments. Schröder va esdevenir assessor d’un primer gasoducte de Gazprom, el Nord Stream 1, mesos després de caure derrotat per Merkel, el 2005. Per a Alemanya, implica assegurar-se el subministrament directe de gas natural rus. Una peça fonamental per a la transició energètica, que topa amb crítiques de tots cantons, des d’internes alemanyes a les procedents de París o Washington, perquè implica una nova relació de dependència de Berlín respecte de Moscou.
El gasoducte, de 1.255 quilòmetres, està pràcticament acabat. Ha costat uns 12.500 milions d’euros i hi ha implicades 120 empreses –russes, alemanyes i d’altres socis europeus–. Cada cop que hi ha hagut un esclat en les relacions amb Rússia s’ha exigit de Merkel que l’aturés. Nord Stream 2 ha sobreviscut a totes aquestes sotragades. No s’ha vist afectat ni per les sancions derivades de l’annexió de Crimea i el conflicte ucraïnès, ni d’anteriors terratrèmols entre Moscou i Berlín –com l’assassinat a la capital alemanya, el 2019, d’un refugiat georgià, presumptament per encàrrec del Kremlin–. Navalni va arribar a Alemanya l’agost de l’any passat, procedent de l’hospital siberià on va ingressar després de ser enverinat. A la clínica berlinesa de La Charité el van reviure. Després va passar cinc mesos entre Berlín i la Selva Negra alemanya, fins que va decidir tornar a Moscou. Merkel i la resta dels líders europeus va condemnar l’enverinament. Com ara ho ha fet amb la detenció i condemna del líder opositor. Però el Nord Stream no s’atura. La cancellera té el consens del soci a la coalició, el Partit Socialdemòcrata (SPD). Al capdavall, la gran defensora del projecte és ara mateix Manuela Schwesig, socialdemòcrata i cap del land de Mecklenburg-Pomerània, per on el gas rus entrarà a Alemanya.
"Sobirania europea”, malgrat Biden
Alemanya, tradicionalment menys activa en política de defensa que França, sembla voler deixar clar que l’arribada del demòcrata Joe Biden a la Casa Blanca no vol dir fer un gir per a la submissió transatlàntica. La UE ha d’avançar cap a una “sobirania estratègica europea”, va dir Angela Merkel en la seva trobada virtual amb Emmanuel Macron. Cal treballar a escala dels 27 i tancar projectes de defensa comuns –com els anomenats “eurodrons” o la construcció d’un nou avió de combat.
Tot plegat, després que el president dels Estats Units es desdigués el dia abans de la decisió de Donald Trump de retirar 11.900 soldats de les seves bases en territori alemany. És a dir, gairebé la meitat dels que hi tenia aleshores. L’anunci de Trump retreia a Alemanya gastar poc en Defensa, i va ser una bufetada al soci alemany. El propòsit de Biden de curar la ferida no aturarà, però, els neguits francesos per guanyar en personalitat defensiva pròpia a Europa. Els Estats Units és soci preferent i motor de l’OTAN, però ni Berlín ni París volen contribuir a la política de blocs que Washington comença a insinuar: Rússia i la Xina com a enemics polítics i, sobretot, comercials clàssics.