Biden es retroba amb Europa
“Els Estats Units han tornat. L’Aliança Atlàntica ha tornat. No ens farem enrere, mirarem el futur plegats”, va dir ahir Joe Biden, des de la seva pantalleta, a Washington, connectat a dues pantalletes més –una de berlinesa, amb Angela Merkel, i una altra de parisenca, amb Emmanuel Macron–. L’única presència de debò, a Munic, era la del president de la Conferència de Seguretat d’aquest fòrum de trobada informal, Wolfgang Ischinger. Li va tocar el paper de moderador en una mena de cimera d’elefants –com s’anomena a Alemanya les trobades dels grans– aquest cop en format virtual per imperatiu de la pandèmia.
Merkel, en to menys visionari, va demanar passar “de les paraules als fets” en tot allò que implica el multilateralisme –des la lluita contra la crisi climàtica a la pandèmia, el terrorisme internacional i el retorn a la negociació abans no s’enfonsi el programa iranià–. També va recordar que Alemanya ja està complint el compromís d’augmentar la despesa en Defensa –com li reclamava Barack Obama en els seus temps a la presidència i després va fer Donald Trump–. I, atès que a l’altra pantalleta hi havia Macron, el gran defensor de la identitat defensiva pròpia europea, hi va afegir la cancellera que això volia dir, també, avançar cap a una responsabilitat pròpia a la UE.
En joc hi ha la “defensa de la democràcia” contra l’amenaça dels autoritarismes. I, en aquest capítol, el d’amenaces, hi entren els vells enemics –Rússia i la Xina–. Hi ha diferències de perspectiva. Amb la Xina, la rivalitat és clarament comercial –“cal preparar-nos per a una competència estratègica”–, va dir el president nord-americà. Moscou representa “els intents de (Vladímir) Putin per afeblir Europa i l’OTAN”. Quedava clar, doncs, que els Estats Units tornen a Europa i amb el seu retorn es recuperen, també, els esquemes o blocs clàssics.
La intervenció de Biden era esperada com el senyal per oficialitzar el retorn dels Estats Units al multilateralisme clàssic, malgrat les escletxes deixades pel pas de Trump per la Casa Blanca. Biden era, a més, un vell conegut de la Conferència de Munic –i de l’amfitrió Ischinger–, on havia intervingut en el passat i especialment mentre va ser vicepresident d’Obama.
Virtualitat entre amics
Era un retorn “entre amics”, en temps de virtualitat i mentre no hi ha una data presencial clara perquè Biden pugui viatjar a Berlín. Merkel –qui va viatjar relativament sovint a Washington per visitar Trump però que mai no el va rebre a la seva seu de la cancelleria– va convida l’actual president a visitar la capital alemanya quan les restriccions per la pandèmia s’afluixin i tornin a ser possibles les reunions de debò. També en aquest punt s’han recuperat aquests dies les imatges antigues de Biden i Merkel, somrients i feliços, quan l’ara president era el segon d’Obama. En contrast, és clar, amb les cares de sorpresa, por, desconfiança o mal humor de la cancellera amb Trump, generosament viralitzades com a exponent dels abismes transatlàntics.
Que Biden anunciés la seva intervenció virtual, i discurs de retrobada, va salvar una Conferència de Seguretat que, en realitat, es donava per perduda. La cita de Munic ja havia caigut de les agendes internacionals quan la Casa Blanca va comunicar fa una setmana que el president faria allà el seu discurs sobre les relacions amb Europa. No es tracta només de tornar a ser cordial i somrient. Es tracta de marcar el retorn del lideratge dels EUA en allò que s’entén per Occident, després que Trump deixés clar que aquest esquema no l’interessava. La Xina està molt present –sobretot en l’agenda de Merkel quan es tracta de parlar de negocis i comerç–. La mala maror amb Rússia –un altre soci comercial al qual la cancellera no renuncia– va empènyer els interessos de Washington per accelerar la retrobada. Que hores abans pràcticament els mateixos líders havien coincidit al G7 també de “pantalleta” de Londres no preocupava gaire. Al contrari. Allà l’atenció va anar cap a la pandèmia. A Munic es va fer un gir més polític o de política de seguretat, arrodonits amb la presència del secretari general de l’OTAN, Jens Stoltenberg