Los tres podios de Olaf

Alemanya busca canceller per a l’era post-Merkel

Olaf Scholz, candidat socialdemòcrata i guanyador de les eleccions generals a Alemanya, demanant tranquil·litat, durant una roda de premsa a Berlín, ahir EFE.

GEMMA C. SERRA - BERLÍN

Res en el ros­tre o les parau­les d’Olaf Scholz indi­cava eufòria, mal­grat que el seu Par­tit Soci­al­demòcrata (SPD) va ser final­ment el més votat –i amb un marge més digne del que sem­blava– i mal­grat que, a més de les elec­ci­ons gene­rals, s’havia apun­tat la victòria en la lluita per l’alcal­dia de la ciu­tat estat i capi­tal, Berlín, i també al land de Meck­len­burg-Pomerània Occi­den­tal, les altres dues con­vo­catòries a les urnes de diu­menge.

La Willy-Brandt-Haus, la seu del par­tit, era plena a ves­sar d’equips de tele­visió, premsa escrita i “aplau­di­dors” en repre­sen­tació de la militància. Però Scholz, amb fama d’avor­rit i sense que sem­bli que això el pre­o­cupi, es va limi­tar a insis­tir en la seva volun­tat de ser el següent can­ce­ller, i el propòsit és acon­se­guir-ho amb Els Verds i els libe­rals com a socis.

L’endemà de les elec­ci­ons es va escam­par el rumor que el seu rival con­ser­va­dor, Armin Lasc­het, es des­di­ria de la seva pre­tensió de ser ell el can­ce­ller. L’avan­tatge de l’SPD no és insu­pe­ra­ble –25,7% per als de Scholz ver­sus 24,1% per als de Lasc­het–. La situ­ació psi­cològica sí que és, però, molt dife­rent. Els soci­al­demòcra­tes han tren­cat la tendència a la baixa i tor­nen a gua­nyar elec­ci­ons.

Els con­ser­va­dors han cai­gut a mínims històrics, fet que no es pot atri­buir només a una mala gestió o imatge de Lasc­het. Aquest rècord a la baixa a escala fede­ral va pre­ce­dit dels que va regis­trar al març en els comi­cis regi­o­nals de Renània-Pala­ti­nat i Baden-Württem­berg, a l’oest i al sud del país. Scholz és el favo­rit. Però pre­ci­sa­ment la feblesa en què ha que­dat Lasc­het és el que porta aquest líder tren­cat a pre­sen­tar resistència. Des de Bavi­era es van sen­tir ahir les pri­me­res veus que dema­na­ven el cap de Lasc­het. La Unió Soci­al­cris­ti­ana bava­resa (CSU), el par­tit ager­ma­nat de la Unió Cris­ti­a­no­demòcrata (CDU) de Lasc­het, es tor­nava a com­por­tar com un rival.

Però el can­di­dat con­ser­va­dor no es va fer enrere. Men­tre no aban­doni la lluita per la can­ce­lle­ria, con­ti­nua dem­peus. I Lasc­het acos­tuma a sor­tir-se amb la seva, com va demos­trar en impo­sar-se al bavarès Markus Söder en la lluita per la desig­nació com a can­di­dat. Els par­tits grans, cada cop més petits, recla­men aquesta mena de dret natu­ral a ser el següent can­ce­ller.

Des dels petits, cada cop més enva­len­tits, ja es tre­ba­lla pen­sant en la futura con­dició de socis de govern. Els Verds, amb un 14,8%, el seu màxim històric, i el Par­tit Libe­ral (FDP), esta­bi­lit­zat en un 11,5%, volen començar a par­lar entre ells per mirar amb qui els interessa anar. Una situ­ació inversa a la tra­di­ci­o­nal, en què són els ano­me­nats majo­ri­ta­ris els que van a bus­car els ali­ats que neces­si­ten.

“Semàfor” o “Jamaica”

La pri­mera opció, des del punt de vista matemàtic, és l’ano­me­nada coa­lició “semàfor” –ver­mell, groc i verd–, els colors iden­ti­fi­ca­tius de l’SPD, l’FDP i els eco­lo­gis­tes. La segona seria la bate­jada com a “Jamaica” –negre, groc i verd–, els colors de la ban­dera d’aquest país i de la CDU-CSU, libe­rals i eco­lo­gis­tes. Tot­hom sap que, si tot falla, queda la “groko” –Grosse Koa­li­tion, ‘gran coa­lició’–. Però ningú no en vol ni sen­tir a par­lar. De moment.