miércoles, 27 de octubre de 2021

Desde la tribuna

 Merkel entra en la pròrroga i Scholz negocia la coalició


La premsa gràfica es va cla­var ahir a les 10.50 h, deu minuts abans de l’inici de la sessió cons­ti­tu­tiva, a la tri­buna per al públic del Bun­des­tag (Par­la­ment fede­ral). Per pri­mer cop en trenta anys, Angela Merkel no s’asseia entre els dipu­tats ni tam­poc als bancs del govern. Estava asse­guda al lloc dels visi­tants, al cos­tat del pre­si­dent del país, Frank-Wal­ter Stein­me­ier.
Era una imatge inèdita, per a una can­ce­llera que ha jurat el càrrec qua­tre vega­des i que el 2018 va anun­ciar que es reti­ra­ria quan esgotés el quart man­dat. Merkel ha com­plert aquesta pro­mesa i tot indica que ho farà fins al final. És a dir, fins que hi hagi un altre can­ce­ller. Men­tre ella seguia de lluny l’acte de cons­ti­tució del nou Par­la­ment, a pri­mera fila del ple­nari, el seu vice­can­ce­ller i minis­tre de Finan­ces, el soci­al­demòcrata Olaf Scholz, par­lava amb altres dipu­tats, pos­si­bles socis o pot­ser minis­tres poten­ci­als.
Les nego­ci­a­ci­ons de coa­lició entre soci­al­demòcra­tes, verds i libe­rals van començar fa una set­mana. Fins al 10 de novem­bre con­ti­nu­a­ran en for­mat de grups de tre­ball, després pas­sa­ran a la fase deci­siva i, teòrica­ment, Scholz tindrà un pacte de coa­lició llest per sot­me­tre’s a l’elecció com a can­ce­ller en cap el 6 de desem­bre. Un calen­dari que, si es com­pleix, dei­xarà Merkel sense rècord de per­manència en el poder, que ara té Hel­mut Kohl. Per superar-lo hau­ria de ser can­ce­llera com a mínim fins al 17 de desem­bre.
Però aquesta qüestió no sem­bla que pre­o­cupi Merkel. Ahir se la veia som­ri­ent a la tri­buna. Poc després, rebia del pre­si­dent Stein­me­ier el comiat for­mal com a can­ce­llera. I també uns quants elo­gis pre­si­den­ci­als a la seva gestió en les suc­ces­si­ves cri­sis que li ha tocat afron­tar. Res de nou, en una can­ce­llera que està en plena tanda de comi­ats, dins d’Ale­ma­nya o a escala euro­pea, i que cada dia sent fra­ses sem­blants.
Els elo­gis de Stein­me­ier tenien un to gai­rebé fami­liar. L’ara pre­si­dent va ser minis­tre d’Exte­ri­ors de Merkel en dues legis­la­tu­res. També va ser el seu rival en les elec­ci­ons gene­rals del 2009, però les afi­ni­tats entre tots dos gua­nyen sobre els enfron­ta­ments elec­to­rals del pas­sat. El soci­al­demòcrata Stein­me­ier es va con­ver­tir el 2017 en pre­si­dent per con­sens entre el seu par­tit i el bloc con­ser­va­dor de Merkel. Uns mesos després, i quan el també soci­al­demòcrata Mar­tin Schulz es negava a nego­ciar una altra gran coa­lició lide­rada per Merkel, Stein­me­ier va inter­ce­dir fins a gai­rebé obli­gar el seu par­tit a sege­llar una nova aliança.

Cordó sani­tari intacte

El Bun­des­tag va ele­gir com a nova pre­si­denta la soci­al­demòcrata Bärbel Bas. Suc­ceirà el con­ser­va­dor Wolf­gang Schäuble i estarà envol­tada en les vice­pre­sidències per qua­tre dones més –la també soci­al­demòcrata Aydan Ögzo­guz, la con­ser­va­dora Yvonne Magwas, la verda Clau­dia Roth i l’esquer­rana Petra Pau–. Només hi haurà un home, el libe­ral Wolf­gang Kubicki.
La ultra­dre­tana Alter­na­tiva per Ale­ma­nya (AfD), per la seva banda, va que­dar de nou sense vice­pre­sidència, ja que la resta dels grups par­la­men­ta­ris van blo­que­jar el seu can­di­dat. La nova legis­la­tura arrenca amb el cordó sani­tari intacte, si més no al Bun­des­tag.