Alemanya, davant un nou nus migratori en l’adeu a Merkel
GEMMA C. SERRA - BERLÍN
“Això no és una crisi migratòria com la del 2015. No és un corrent natural de refugiats que intenten arribar a Alemanya, sinó persones instrumentalitzades per Bielorússia i transportades a la frontera de Polònia”, explica Erik Marquardt, eurodiputat d’Els Verds. És membre de l’equip negociador de la coalició de govern alemanya, que aspira a liderar el socialdemòcrata Olaf Scholz, amb els liberals com a tercer soci. Alerta des del setmanari Der Spiegel de la pretensió polonesa que la Unió Europea (UE) financi la barrera fronterera, de cinc metres d’alçària, que vol construir Varsòvia al llarg de 100 quilòmetres.
“Un mur ajudarà Aleksandr Lukaixenko a tancar les sortides a l’oposició perseguida”, argumenta Marquardt. La jugada del president bielorús és pèrfidament perfecta. No només posa les coses encara més difícils als opositors, sinó que obliga els socis europeus a “solidaritzar-se” amb Polònia, un país en línia de confrontació amb Brussel·les, ara defensor de les fronteres exteriors comunitàries. Polònia, el país que, com Hongria, ha bloquejat l’una rere l’altra totes les propostes de Berlín i Brussel·les per a un repartiment dels refugiats, rep ara la solidaritat dels 27 socis contra la “guerra híbrida” de Lukaixenko. La cancellera sortint, Angela Merkel, fa equilibris entre aquests pronunciaments obligats i els recordatoris del dret a l’asil. Al seu probable successor, Scholz, li correspondrà rebutjar el suport financer comunitari a la construcció de la barrera polonesa, pressupostada en 350 milions d’euros. Està previst que la UE aprovi avui el marc legal per ampliar una cinquena tanda de sancions a Bielorússia. També “explora” decretar-ne per a línies aèries que siguin “còmplices” del trasllat d’immigrants.
Per a Alemanya, l’únic factor positiu és que no ha esclatat en plena campanya electoral, que hauria afavorit la ultradretana Alternativa per a Alemanya (AfD), agermanada amb el partit Llei i Justícia del primer ministre polonès. La situació no és comparable amb el 2015, quan Alemanya va acollir gairebé un milió de refugiats. Però AfD, que en les eleccions generals va caure a un 10,3%, ho hauria aprofitat per a les seves proclames antimigratòries.
L’Alemanya en transició hereta amb la “guerra híbrida” de Lukaixenko molts conflictes diplomàtics encallats. Amb la Polònia ultraconservadora, que desafia els fonaments de la independència del poder judicial i la llibertat de premsa. Amb Turquia, país que va ser imprescindible per tallar l’arribada de refugiats anterior, però que empresona periodistes i activistes pro drets humans alemanys. Amb Lituània i Letònia, països refugi de l’exili bielorús, decidits a construir la seva barrera fronterera amb Bielorússia. I el pitjor nus procedeix, òbviament, de Moscou. Merkel dirà adeu amb Vladímir Putin com l’únic líder mundial tan etern com ella.
El darrer combat Merkel-Putin
Les telefonades entre Angela Merkel i Vladímir Putin aquests dies han estat el comiat d’aquella part del poder que menys enyorarà la cancellera. És a dir, l’obligació de mantenir el diàleg que sempre ha defensat la líder alemanya, malgrat l’annexió de Crimea, l’enverinament d’opositors i el paper de Rússia a Síria. Merkel no ha deixat mai de parlar amb Putin i, al mateix temps, d’insistir que les sancions contra Moscou no es poden aixecar. Són dos personatges antagònics que no necessiten intèrpret: ell conserva l’alemany de quan era espia a la KGB i ella va aprendre rus a l’escola, com tot ciutadà de l’Alemanya comunista.
Merkel ha defensat, contra totes les crítiques, el gasoducte pactat entre Putin i el seu antecessor, Gerhard Schröder –company de festes i negocis del líder rus–. Plegats han superat fins i tot les amenaces de sancions dels Estats Units al projecte de Gazprom.
Ara els queda una darrera tongada de trucades, cadascú amb el seu missatge, però obligats a entendre’s. Merkel li diu que aturi Lukaixenko. Putin li respon que parli amb el bielorús.
“Això no és una crisi migratòria com la del 2015. No és un corrent natural de refugiats que intenten arribar a Alemanya, sinó persones instrumentalitzades per Bielorússia i transportades a la frontera de Polònia”, explica Erik Marquardt, eurodiputat d’Els Verds. És membre de l’equip negociador de la coalició de govern alemanya, que aspira a liderar el socialdemòcrata Olaf Scholz, amb els liberals com a tercer soci. Alerta des del setmanari Der Spiegel de la pretensió polonesa que la Unió Europea (UE) financi la barrera fronterera, de cinc metres d’alçària, que vol construir Varsòvia al llarg de 100 quilòmetres.
“Un mur ajudarà Aleksandr Lukaixenko a tancar les sortides a l’oposició perseguida”, argumenta Marquardt. La jugada del president bielorús és pèrfidament perfecta. No només posa les coses encara més difícils als opositors, sinó que obliga els socis europeus a “solidaritzar-se” amb Polònia, un país en línia de confrontació amb Brussel·les, ara defensor de les fronteres exteriors comunitàries. Polònia, el país que, com Hongria, ha bloquejat l’una rere l’altra totes les propostes de Berlín i Brussel·les per a un repartiment dels refugiats, rep ara la solidaritat dels 27 socis contra la “guerra híbrida” de Lukaixenko. La cancellera sortint, Angela Merkel, fa equilibris entre aquests pronunciaments obligats i els recordatoris del dret a l’asil. Al seu probable successor, Scholz, li correspondrà rebutjar el suport financer comunitari a la construcció de la barrera polonesa, pressupostada en 350 milions d’euros. Està previst que la UE aprovi avui el marc legal per ampliar una cinquena tanda de sancions a Bielorússia. També “explora” decretar-ne per a línies aèries que siguin “còmplices” del trasllat d’immigrants.
Per a Alemanya, l’únic factor positiu és que no ha esclatat en plena campanya electoral, que hauria afavorit la ultradretana Alternativa per a Alemanya (AfD), agermanada amb el partit Llei i Justícia del primer ministre polonès. La situació no és comparable amb el 2015, quan Alemanya va acollir gairebé un milió de refugiats. Però AfD, que en les eleccions generals va caure a un 10,3%, ho hauria aprofitat per a les seves proclames antimigratòries.
L’Alemanya en transició hereta amb la “guerra híbrida” de Lukaixenko molts conflictes diplomàtics encallats. Amb la Polònia ultraconservadora, que desafia els fonaments de la independència del poder judicial i la llibertat de premsa. Amb Turquia, país que va ser imprescindible per tallar l’arribada de refugiats anterior, però que empresona periodistes i activistes pro drets humans alemanys. Amb Lituània i Letònia, països refugi de l’exili bielorús, decidits a construir la seva barrera fronterera amb Bielorússia. I el pitjor nus procedeix, òbviament, de Moscou. Merkel dirà adeu amb Vladímir Putin com l’únic líder mundial tan etern com ella.
El darrer combat Merkel-Putin
Les telefonades entre Angela Merkel i Vladímir Putin aquests dies han estat el comiat d’aquella part del poder que menys enyorarà la cancellera. És a dir, l’obligació de mantenir el diàleg que sempre ha defensat la líder alemanya, malgrat l’annexió de Crimea, l’enverinament d’opositors i el paper de Rússia a Síria. Merkel no ha deixat mai de parlar amb Putin i, al mateix temps, d’insistir que les sancions contra Moscou no es poden aixecar. Són dos personatges antagònics que no necessiten intèrpret: ell conserva l’alemany de quan era espia a la KGB i ella va aprendre rus a l’escola, com tot ciutadà de l’Alemanya comunista.
Merkel ha defensat, contra totes les crítiques, el gasoducte pactat entre Putin i el seu antecessor, Gerhard Schröder –company de festes i negocis del líder rus–. Plegats han superat fins i tot les amenaces de sancions dels Estats Units al projecte de Gazprom.
Ara els queda una darrera tongada de trucades, cadascú amb el seu missatge, però obligats a entendre’s. Merkel li diu que aturi Lukaixenko. Putin li respon que parli amb el bielorús.