El primer día de Olaf

Scholz agafa el relleu

Olaf Scholz assumint el càrrec de canceller d'Alemanya EFE.

El socialdemòcrata Olaf Scholz jura el càrrec de canceller d’Alemanya davant la presidenta del Bundestag, Baerbel Bas, ahir, a la seu parlamentària a Berlín CLEMENS BILAN / EFE.

Olaf Scholz assumint el càrrec de canceller d'Alemanya EFE.

El socialdemòcrata Olaf Scholz jura el càrrec de canceller d’Alemanya davant la presidenta del Bundestag, Baerbel Bas, ahir, a la seu parlamentària a Berlín CLEMENS BILAN / EFE.

Olaf Scholz assumint el càrrec de canceller d'Alemanya EFE.

GEMMA C. SERRA - BERLÍN

Dos mesos i mig després de gua­nyar les elec­ci­ons gene­rals amb un punt i mig més que el bloc con­ser­va­dor d’Angela Merkel, el soci­al­demòcrata Olaf Scholz va jurar ahir el càrrec com a nou can­ce­ller ale­many. El for­mat de gran coa­lició que, teòrica­ment, tant de mal havia fet al Par­tit Soci­al­demòcrata (SPD) en les pri­me­res legis­la­tu­res de Merkel ha aca­bat afa­vo­rint el seu retorn al cap­da­vant de la potència euro­pea. Pot ser que la peça clau hagi estat que el can­di­dat a la can­ce­lle­ria pels con­ser­va­dors no era ja Merkel, sinó el poc creïble Armin Lasc­het.
El cas és que Scholz ha recon­que­rit el poder que va per­dre el 2005 Ger­hard Schröder, l’ante­rior can­ce­ller soci­al­demòcrata. I que ho ha fet empès per un per­fil d’home tran­quil, sem­blant a Merkel.
Scholz va ser inves­tit pel Par­la­ment amb 395 vots a favor, dels 707 dipo­si­tats. Són mol­tes les incògni­tes que envol­ten el seu tri­par­tit amb verds i libe­rals. Espe­ci­al­ment pel que fa a la capa­ci­tat d’enten­dre’s entre una for­mació eco­lo­gista que vol la trans­for­mació indus­trial cap a l’eco­no­mia verda i uns libe­rals que defen­sen el fre del deute sense puja­des fis­cals. Són els apòstols de l’empresa pri­vada, cone­guts com el par­tit “dels sous alts”.
Scholz, l’home tran­quil, se n’ha sor­tit. Fa sis mesos es con­si­de­rava un can­di­dat sense pos­si­bi­li­tats, con­dem­nat a con­duir l’SPD al següent enfon­sa­ment, després del que va viure el 2017 amb Mar­tin Schulz. Però va saber treure pro­fit de la seva doble con­dició de minis­tre de Finan­ces i vice­can­ce­ller de Merkel. Ha tren­cat el dogma de l’aus­te­ri­tat que va repre­sen­tar el seu ante­ces­sor a Finan­ces, el con­ser­va­dor Wolf­gang Schäuble. Ha mobi­lit­zat recur­sos com no es veia a Ale­ma­nya des de la reu­ni­fi­cació pre­ci­pi­tada amb la cai­guda del mur de Berlín, el 1989. I ho ha fet per eixu­gar els estralls econòmics de la covid, per evi­tar aco­mi­a­da­ments mas­sius i també per aten­dre els afec­tats per les inun­da­ci­ons de l’oest del país.
Ale­ma­nya, país obses­si­o­nat per l’esta­bi­li­tat, queda sota el lide­ratge d’aquest soci­al­demòcrata mode­rat, que va fer car­rera amb Schröder, fins a arri­bar a secre­tari gene­ral de l’SPD. Ales­ho­res se’l va veure com a còmplice del pla de refor­mes soci­als de Schröder. Les reta­lla­des van esquer­dar la família soci­al­demòcrata, Schöder va con­vo­car elec­ci­ons anti­ci­pa­des enmig del des­gast intern. I Merkel el va der­ro­tar. Però Scholz ha sabut girar la truita. Ja no és el còmplice de les reta­lla­des, sinó el dar­rer vice­can­ce­ller de Merkel.
El seu fil con­duc­tor per con­ci­liar el com­bat climàtic verd amb la defensa de l’eco­no­mia pri­vada libe­ral és l’objec­tiu de moder­nit­zar Ale­ma­nya. La potència euro­pea arros­sega anys d’anqui­lo­sa­ment, amb un tei­xit indus­trial anti­quat. Aquest endar­re­ri­ment és espe­ci­al­ment palès en la digi­ta­lit­zació. És la rea­li­tat labo­ral de qui prac­tica el tele­tre­ball enmig de la pandèmia o s’ha vist con­fron­tat amb una escola vir­tual ine­xis­tent. També ha estat un dels motius del fet que la vacu­nació fun­cionés a bat­ze­ga­des, ja que la digi­ta­lit­zació tam­poc no ha arri­bat a la sani­tat pública.
Scholz vol posar el segell soci­al­demòcrata en qüesti­ons com l’aug­ment del salari mínim inter­pro­fes­si­o­nal –dels 9,5 euros actu­als als 12– i la lluita per l’accés a un habi­tatge digne –es pro­posa impul­sar la cons­trucció de 400.000 pisos per any–. Per lli­gar el que volen l’SPD i els Verds amb la pro­mesa libe­ral de no apu­jar impos­tos ni fer dis­pa­rar el deute cal­dran “solu­ci­ons cre­a­ti­ves”, adme­ten els tres socis.

Merkel ja és excancellera

Angela Merkel, amb un ram de flors, durant la cerimònia de traspàs de poders ahir, a la cancelleria, a Berlín CLEMENS BILAN / EFE.

G. C. SERRA - BERLÍN


A molts els cos­tarà acos­tu­mar-se a refe­rir-se a la líder ale­ma­nya com “l’excan­ce­llera Angela Merkel”. D’altres tenen entre­na­ment ante­rior, amb els excan­ce­llers Ger­hard Schröder o Hel­mut Kohl, que manté el record abso­lut de per­manència en el poder. Merkel, la dona que durant setze anys ha diri­git el país més gran d’Europa, va pas­sar ahir a la con­dició d’ex des de la tri­buna de con­vi­dats del Bun­des­tag.

Han pas­sat dos mesos i mig des de les elec­ci­ons gene­rals que la van dei­xar com a can­ce­llera en fun­ci­ons. Ahir al matí, el seu por­ta­veu, Stef­fen Sei­bert, envi­ava una piu­lada en què infor­mava d’una última con­versa la nit abans entre Merkel, Emma­nuel Macron, Joe Biden, Mario Draghi i Boris John­son sobre la situ­ació a Ucraïna. La següent piu­lada del por­ta­veu, al càrrec des de l’agost de 2010, era per infor­mar que el seu compte que­dava automàtica­ment tras­pas­sat al seu suc­ces­sor, Stef­fen Hebes­treit, un pro­fes­si­o­nal impe­ca­ble i acces­si­ble. Merkel, més allu­nyada del tracte diari, ha estat una can­ce­llera mediàtica, que mai no ha rebut­jat cap pre­gunta ni ha con­tes­tat amb pre­potència a allò que no li ha aca­bat de qua­drar.
El res­pecte de l’espec­tre par­la­men­tari va que­dar palès amb el llarg aplau­di­ment que li van dedi­car els dipu­tats del Bun­des­tag poc abans de la inves­ti­dura de Scholz. La pre­si­denta del Par­la­ment, la soci­al­demòcrata Bärbel Bas, havia obert la sessió amb una breu salu­tació per tot seguit donar la ben­vin­guda a “la can­ce­llera en fun­ci­ons”. La reacció de tots –fora dels dipu­tats de la ultra­dre­tana Alter­na­tiva per Ale­ma­nya (AfD), que no es van moure– va ser posar-se dem­peus, girar-se cap a la tri­buna i aplau­dir.
Que Merkel estigués a la tri­buna de visi­tants res­po­nia a la seva decisió de reti­rar-se. Quan el 2018 va anun­ciar que dei­xava la pre­sidència de la Unió Cris­ti­a­no­demòcrata (CDU) i que no es pre­sen­ta­ria a la ree­lecció, va asse­gu­rar també que no aspi­ra­ria a cap més càrrec polític. Tam­poc al seu escó de dipu­tada, que des de feia trenta anys tenia al dis­tricte de Stral­sund, al lito­ral bàltic.
Com que ja no és dipu­tada, sense accés als escons del ple, no va poder com­plir amb el ritual d’acos­tar-se a donar la mà abans que cap altre dipu­tat al nou can­ce­ller, imme­di­a­ta­ment després de la votació.
Va reflec­tir-se així la seva reti­rada, fins i tot física, del poder. Merkel man­tindrà una ofi­cina a Berlín, a prop de la Porta de Bran­den­burg. La mateixa que va ocu­par Kohl després de reti­rar-se.

Fora d’això, sem­bla que es vol dedi­car-se a fer el que en aquests setze anys li ha que­dat pen­dent. Lle­gir fins que el lli­bre li cai­gui de les mans i els ulls se li tan­quin de son, cui­nar o cui­dar el jardí de la casa fami­liar que té a prop de Tem­plin, la ciu­tat de l’est on va créixer. Alguns mit­jans de comu­ni­cació espe­cu­la­ven amb altres dedi­ca­ci­ons menys caso­la­nes, com ara acom­pa­nyar el seu marit, el científic Joac­him Sauer, una eminència en física quàntica, en alguna de les seves acti­vi­tats als EUA. O alguna ocu­pació a mig camí entre la ciència i la política, pot­ser rela­ci­o­nada amb la lluita con­tra la pandèmia. Ahir va donar les claus de la can­ce­lle­ria al seu exvi­ce­can­ce­ller, el soci­al­demòcrata Olaf Scholz. Se la veia tran­quil·la, com si confiés ple­na­ment en la capa­ci­tat del suc­ces­sor.