De font de riquesa a gairebé intransitable
GEMMA C. SERRA - BERLÍN
Si hi ha ara mateix a Alemanya una imatge que concentri els efectes de dues grans crisis globals –el canvi climàtic i la crisi energètica– aquesta és la del Rin, a l’altura de Kaub. És un dels punts més bonics de la conca d’aquest riu, el més llarg d’Alemanya, on es troba la vall de Loreley, reconegut per la Unesco com a Patrimoni Natural de la Humanitat. És, també, el punt més complicat per al trànsit de mercaderies, un factor clau per al transport de carbó, carburants i matèries primeres. Les successives onades de calor extrem que s’han produït aquest estiu, quan encara s’arrossegaven els efectes dels dos anys anteriors de temperatures màximes –el 2018 i el 2020–, han deixat el nivell del riu al seu pas per Kaub a 40 centímetres. Per sota dels 35 centímetres deixa de ser transitable.
El transport de mercaderies s’ha reduït a un 25% de la seva capacitat i s’ha hagut de limitar el volum de les càrregues. Si cada vaixell ha de navegar amb un 25 o 35% de la càrrega que seria habitual, les pèrdues del sector es disparen.
El transport fluvial és essencial no només per al sector implicat, sinó també per al conjunt del país. El govern d’Olaf Scholz vol tenir els dipòsits de gas a un 95% l’1 de novembre, per assegurar-se que tindrà reserves per a l’hivern.
Això vol dir que els subministraments de gas procedent de Rússia –que s’ha reduït a un 20% de la seva capacitat des de l’inici de la invasió d’Ucraïna– es reserven per a l’hivern i que el carbó ha passat a ser-ne el “substitut” actual. Les grans barcasses haurien de circular pel Rin com ho feien fa unes dècades, abans que es tanquessin pràcticament totes les explotacions d’aquesta energia fòssil. Ja no seria carbó “nacional”, sinó importat. Però les aigües del Rin no poden transportar-ho. El Ministeri de Transports busca “desviar” aquestes mercaderies per carretera o ferrocarril. De moment, però, la font de riquesa que era el Rin ha quedat a mínims.
No és l’únic efecte de la sequera als rius del país. L’Elba, a l’est, ja fa setmanes que no és transitable. Encara pitjor és, però, la situació dels boscos, en un país amb 11,4 milions d’hectàrees forestals –el 32% de la seva superfície total–. Als anys vuitanta es va produir una alarma nacional per l’anomenada “mort dels boscos”. Era deguda a les altes emissions contaminants i el desenvolupament industrial descontrolat, especialment a l’oest del país. Es va aconseguir aturar aquell fenomen cap al 2002. Ara, sota els efectes del canvi climàtic, es parla d’una “segona mort” dels boscos. Les organitzacions ecologistes, però també els propietaris dels boscos, alerten que un 80% dels arbres del país estan malalts. Sigui pels efectes de la contaminació o de la sequera continuada que experimenta el sòl, sigui per la desforestació progressiva atribuïda, de nou, a la mà humana.
Si hi ha ara mateix a Alemanya una imatge que concentri els efectes de dues grans crisis globals –el canvi climàtic i la crisi energètica– aquesta és la del Rin, a l’altura de Kaub. És un dels punts més bonics de la conca d’aquest riu, el més llarg d’Alemanya, on es troba la vall de Loreley, reconegut per la Unesco com a Patrimoni Natural de la Humanitat. És, també, el punt més complicat per al trànsit de mercaderies, un factor clau per al transport de carbó, carburants i matèries primeres. Les successives onades de calor extrem que s’han produït aquest estiu, quan encara s’arrossegaven els efectes dels dos anys anteriors de temperatures màximes –el 2018 i el 2020–, han deixat el nivell del riu al seu pas per Kaub a 40 centímetres. Per sota dels 35 centímetres deixa de ser transitable.
El transport de mercaderies s’ha reduït a un 25% de la seva capacitat i s’ha hagut de limitar el volum de les càrregues. Si cada vaixell ha de navegar amb un 25 o 35% de la càrrega que seria habitual, les pèrdues del sector es disparen.
El transport fluvial és essencial no només per al sector implicat, sinó també per al conjunt del país. El govern d’Olaf Scholz vol tenir els dipòsits de gas a un 95% l’1 de novembre, per assegurar-se que tindrà reserves per a l’hivern.
Això vol dir que els subministraments de gas procedent de Rússia –que s’ha reduït a un 20% de la seva capacitat des de l’inici de la invasió d’Ucraïna– es reserven per a l’hivern i que el carbó ha passat a ser-ne el “substitut” actual. Les grans barcasses haurien de circular pel Rin com ho feien fa unes dècades, abans que es tanquessin pràcticament totes les explotacions d’aquesta energia fòssil. Ja no seria carbó “nacional”, sinó importat. Però les aigües del Rin no poden transportar-ho. El Ministeri de Transports busca “desviar” aquestes mercaderies per carretera o ferrocarril. De moment, però, la font de riquesa que era el Rin ha quedat a mínims.
No és l’únic efecte de la sequera als rius del país. L’Elba, a l’est, ja fa setmanes que no és transitable. Encara pitjor és, però, la situació dels boscos, en un país amb 11,4 milions d’hectàrees forestals –el 32% de la seva superfície total–. Als anys vuitanta es va produir una alarma nacional per l’anomenada “mort dels boscos”. Era deguda a les altes emissions contaminants i el desenvolupament industrial descontrolat, especialment a l’oest del país. Es va aconseguir aturar aquell fenomen cap al 2002. Ara, sota els efectes del canvi climàtic, es parla d’una “segona mort” dels boscos. Les organitzacions ecologistes, però també els propietaris dels boscos, alerten que un 80% dels arbres del país estan malalts. Sigui pels efectes de la contaminació o de la sequera continuada que experimenta el sòl, sigui per la desforestació progressiva atribuïda, de nou, a la mà humana.
L’escalfament de l’Àrtic
GEMMA C. SERRA - BERLÍN
El món nòrdic no acostuma a identificar-se amb sequera. Si més no en termes de “manca de pluja”. Però és precisament en els extrems del globus on més clarament es palesa l’escalfament del planeta.
A l’Àrtic, en els últims quaranta anys, s’ha produït un escalfament quatre vegades més ràpid que a la resta del món, segons un estudi recent d’un equip de científics noruecs i finlandesos. Als països del nord europeu s’han produït en els últims anys escenes que fins fa poc no haurien semblat possibles en aquesta regió. Suècia va tenir l’estiu del 2018 uns incendis forestals que van alertar tot el món escandinau. El sòl del país, com els dels seus veïns, ha començat a patir els efectes de la sequera, òbviament a escala “nòrdica”, que pot desfermar incendis de dimensions semblants als del sud d’Europa, de vegades producte d’una negligència humana. En països qualificables com a “frescos”, com ara Suècia i Noruega, fins i tot refugi per als que a l’estiu fugen de la calor, el juliol passat es van registrar temperatures properes als 40 graus. Finlàndia fins i tot va avançar-se aquest any a les onades de calor del sud i centre europeu. A mitjans de juny, els termòmetres superaven els 32 graus, deu per damunt del que és habitual en aquest país. Va ser una onada molt més curta que la que ha afectat altres regions europees, però que en països on es construeixen les cases pensant en les dures condicions de l’hivern es converteix en angoixant. No era tampoc una situació tan excepcional: l’estiu anterior, a Noruega s’havien superat els 34 graus, i a Lapònia, a Finlàndia, es va pujar per damunt dels 33. El risc d’incendis en aquestes regions poc habitades era, com la calor, extrem.
El món nòrdic no acostuma a identificar-se amb sequera. Si més no en termes de “manca de pluja”. Però és precisament en els extrems del globus on més clarament es palesa l’escalfament del planeta.
A l’Àrtic, en els últims quaranta anys, s’ha produït un escalfament quatre vegades més ràpid que a la resta del món, segons un estudi recent d’un equip de científics noruecs i finlandesos. Als països del nord europeu s’han produït en els últims anys escenes que fins fa poc no haurien semblat possibles en aquesta regió. Suècia va tenir l’estiu del 2018 uns incendis forestals que van alertar tot el món escandinau. El sòl del país, com els dels seus veïns, ha començat a patir els efectes de la sequera, òbviament a escala “nòrdica”, que pot desfermar incendis de dimensions semblants als del sud d’Europa, de vegades producte d’una negligència humana. En països qualificables com a “frescos”, com ara Suècia i Noruega, fins i tot refugi per als que a l’estiu fugen de la calor, el juliol passat es van registrar temperatures properes als 40 graus. Finlàndia fins i tot va avançar-se aquest any a les onades de calor del sud i centre europeu. A mitjans de juny, els termòmetres superaven els 32 graus, deu per damunt del que és habitual en aquest país. Va ser una onada molt més curta que la que ha afectat altres regions europees, però que en països on es construeixen les cases pensant en les dures condicions de l’hivern es converteix en angoixant. No era tampoc una situació tan excepcional: l’estiu anterior, a Noruega s’havien superat els 34 graus, i a Lapònia, a Finlàndia, es va pujar per damunt dels 33. El risc d’incendis en aquestes regions poc habitades era, com la calor, extrem.