Dos anys sense Merkel
És com si s’hagués fet fonedissa. A Angela Merkel, l’exlíder alemanya, europea i global, se la veu esporàdicament en actes públics, el darrer dels quals, una trobada d’exalumnes a Templin, la ciutat de l’est alemany on va viure entre el 1957 i el 1973 i on estan enterrats els seus pares, Horst i Herlind Kasner.
De tant en tant se li fan homenatges, el més rellevant dels quals va ser l’entrega de la Gran Creu del Mèrit de la República Federal, l’abril passat, que va rebre del president, Frank-Walter Steinmeier. Va ser un acte “entre amics” al palau presidencial de Bellevue, on, si alguna cosa va destacar, va ser el distanciament del que va ser el partit en què va fer tota la seva carrera, la Unió Cristianodemòcrata (CDU). Entre els 40 convidats, hi havia alguns ministres dels successius governs dels seus 16 anys al poder, inclòs l’actual canceller i titular de Finances en el seu darrer mandat, Olaf Scholz.
També hi havia un grapat d’“amics de l’ànima” aliens al món polític, excol·legues de l’àmbit científic, un exseleccionador de futbol –Jürgen Klinsmann–, familiars i el seu marit des del 1998, el catedràtic en química quàntica Joachim Sauer. No hi havia ni un representant de la cúpula actual de la CDU, el partit que va presidir durant 18 anys, ara liderat pel dretà Friedrich Merz.
Aquesta absència no va sobtar tant a Alemanya com es podria suposar. Merkel i Merz van ser rivals interns durant dècades; l’arribada de la primera al lideratge del partit, el 2000, va precipitar l’arraconament i abandonament de Merz de les seves estructures.
Només hi va tornar un cop Merkel es va retirar de la política. L’antipatia entre els representants dels dos corrents, el centrista de l’excancellera i el dretà del líder actual, és un secret de domini públic que cap dels dos interessats directes ha dissimulat mai. És aquest l’únic factor que ha portat Merkel a limitar les aparicions públiques? Més aviat no. L’excancellera havia deixat clar que es retiraria de la política després de les eleccions generals del 26 de setembre del 2021 i un cop format el següent govern. També va insistir que no aspiraria a cap altre càrrec, ni a escala alemanya, ni europea ni internacional. Els resultats d’aquells comicis nacionals, ara fa dos anys, no van afavorir el bloc format per la CDU i la seva agermanada Unió Socialcristiana de Baviera (CSU). El candidat conservador, el centrista Armin Laschet, va perdre contra el socialdemòcrata Scholz –25,7% per a l’actual canceller versus el 24,1% de l’aspirant derrotat–. Scholz la va succeir des de la paradoxal situació de representar un cert continuisme. Pertany a una altra família política, tot i que el seu tarannà moderat i el fet d’haver estat vicecanceller en la darrera gran coalició fan que se’l veiés com un continuador. Laschet va acabar llançant la tovallola i Merz va assumir la direcció del partit com a cap de l’oposició.
“Avui ens despertem en un altre món”, va sentenciar la ministra d’Afers Estrangers, Annalena Baerbock, uns mesos després de formar-se el nou govern entre els socialdemòcrates de Scholz, els verds i els liberals, un tripartit insòlit a escala federal. No era una proclamació d’entusiasme per la suposada nova etapa política, sinó de tristesa per la materialització d’una catàstrofe anunciada. Va ser el matí del 26 de febrer del 2022 i Baerbock es referia a l’inici de la invasió russa sobre Ucraïna.
Ni Alemanya ni la resta del món podien continuar somiant que Rússia no entraria al país veí. Moscou havia desplegat la seva guerra d’agressió. Els serveis secrets dels Estats Units ja advertien dels “moviments hostils” efectuats per les tropes russes des de feia mesos. L’amenaça de la guerra havia dominat el període de temps en què Merkel va continuar en el càrrec en funcions, des de les eleccions del 26 de setembre del 2021 fins que Scholz va ser investit com a canceller al cap de més de dos mesos, el 8 de desembre següent.
Merkel havia dedicat part d’aquella darrera etapa a una ronda de visites per mig món per acomiadar-se d’altres líders, inclosa una darrera conversa telefònica amb Vladímir Putin.
Baerbock havia assumit Afers Estrangers amb el compromís d’impulsar una línia molt més crítica envers Moscou –a més de la Xina– que la representada per Merkel. No va tenir temps per demostrar-ho. A l’inici de la invasió d’Ucraïna, va seguir a Alemanya la recerca de remeis d’urgència a la dependència del gas rus gestada en temps del socialdemòcrata Gerhard Schröder –al poder des del 1998 fins al 2005– i amplificada amb Merkel.
Schröder havia deixat lligada la construcció del gasoducte russoalemany Nord Stream i, pocs mesos després d’abandonar el càrrec, ja seia en els consells de direcció d’empreses estatals controlades pel Kremlin.
Merkel va amplificar el que havia deixat embastat Schröder amb l’autorització per construir un segon gasoducte –el Nord Stream II–. Ni l’annexió de Crimea el 2014 ni les protestes d’Ucraïna, Polònia i els països bàltics van desviar l’Alemanya de Merkel d’aquesta línia. A escala interna, havien estat Els Verds els màxims representants del rebuig a la dependència energètica russa, que, a més, implicava que la primera potència europea no invertís amb prou determinació en les renovables.
L’avís de Crimea
Ni els arguments interns ni els externs van desmarcar Merkel de l’aposta per l’energia barata proporcionada pel gas, a més del petroli i el carbó rus. La fortalesa de l’economia alemanya depenia d’aquests subministraments, que representaven, al final de l’era Merkel, més d’un 55% del total de les importacions de gas cap a Alemanya. Enmig de la crisi energètica precipitada per la guerra, Alemanya va entrar aquest 2023 en recessió tècnica.
L’annexió de Crimea hauria hagut d’estar el darrer toc d’alarma. Merkel, però, va optar per mantenir la tònica de “no fer enfadar” Vladímir Putin. Una línia que, tal com recordava aquests dies en el setmanari Der Spiegel l’expresident letó Valdis Zatlers, va ser també la que va portar Merkel a bloquejar el reconeixement d’Ucraïna com a aspirant a ingressar a l’OTAN, formulat el 2008 en la cimera de Bucarest de l’Aliança.
És un dels retrets persistents a Alemanya del president Volodímir Zelenski, molt present en la darrera cimera de l’OTAN a Vílnius (Lituània).
L’Alemanya de Scholz és, amb un total de 5.200 milions d’euros, el segon contribuent en ajut militar a Ucraïna després dels Estats Units. Però això no allibera el canceller ni el seu tripartit de les crítiques heretades del consentiment passat envers Putin.
Oficialment, Merkel està treballant en les seves memòries, segons ha explicat ella mateixa en successives entrevistes i actes públics des que es va retirar. La tasca és compartida amb qui va ser la seva assessora personal durant dècades, Beate Baumann. I es dona per fet que les relacions amb Putin ocuparan un lloc determinant en el llibre, que s’espera que es publiqui la tardor del 2024.
Al marge de la guerra d’Ucraïna, hi ha una altra qüestió que afecta el seu llegat polític: l’evolució de la CDU, el partit que Merkel semblava haver reformat, però que un cop fora del poder ha tornat a quedar en mans dels patriarcats masculins.
Merkel va fer història per partida doble el 2005, quan va esdevenir la primera dona i la primera figura crescuda en territori comunista que se situava al capdavant de la República Federal d’Alemanya (RFA).
Malgrat això, la representativitat de la dona dins el partit continua sota mínims. Actualment, amb prou feines un 20% dels escons del bloc conservador els ocupen diputades, un percentatge que contrasta amb el 59% d’Els Verds, el 54% de L’Esquerra i el 42 % dels socialdemòcrates.
Consigna en perill
Més perillosa és encara la situació de la CDU pel que fa a la ultradretana Alternativa per a Alemanya (AfD). Amb Merkel al poder, els conservadors van descartar en successius congressos qualsevol aliança amb els ultres.
Formalment, Merz manté vigent aquesta consigna. Però el seu partit ha començat a “repenjar-se” sobre l’AfD per poder tirar endavant projectes a escala regional. Malgrat que no hi ha aliances en format de coalició, es considera una qüestió de temps que el cordó sanitari es trenqui, especialment a l’est del país, on l’AfD ocupa la primera posició quant a intenció de vot.