GEMMA C. SERRA - BERLÍN
Ahir va fer un any de les explosions coordinades que van inutilitzar el gasoducte Nord Stream, nascut el 2005 d’un pacte d’interessos entre el president rus, Vladímir Putin, i l’aleshores canceller alemany, Gerhard Schröder. Havien passat vuit mesos de l’inici de la invasió russa d’Ucraïna. El sabotatge no va tenir cap impacte en els subministraments de gas rus fins al nord d’Alemanya: Moscou ja havia tancat l’aixeta del Nord Stream 1, teòricament per problemes tècnics, i el Nord Stream 2 no havia arribat a entrar en funcionament, ja que el canceller Olaf Scholz va suspendre el procés d’autorització arran del conflicte bèl·lic. Podria dir-se que les explosions van ser la materialització d’una ruptura irreversible, enmig del procés accelerat d’independització energètica d’Alemanya en relació amb Rússia precipitat per les sancions a Moscou.
Però continua sense saber-se l’autoria d’un sabotatge d’alt impacte polític. De l’automatisme inicial que va apuntar cap a Moscou com a responsable –o de la resposta del Kremlin dirigint la sospita cap als EUA– es va passar a un intercanvi de revelacions no confirmades, la més sòlida de les quals s’adreça cap a un vaixell llogat anomenat Andromeda. El llogater seria un grup ucraïnès, país que des de l’inici de la construcció del gasoducte va intentar bloquejar-lo per la via política i alertat de la hipoteca energètica i política que representava per a Alemanya i el conjunt d’Europa.
Per part dels investigadors danesos, suecs, polonesos o alemanys hi ha moltes informacions. Però són uns quants els mitjans de comunicació de referència als Estats Units o a Alemanya que han apuntat a una trama ucraïnesa. La cancelleria de Scholz rep informació actualitzada sistemàticament de la fiscalia general, explicava aquests dies la televisió pública alemanya ARD –un dels mitjans que han seguit el cas, així com els setmanaris Der Spiegel i Die Zeit i el diari Süddeutsche Zeitung–. Scholz està “molt interessat” en “l’aclariment total” del suposat sabotatge, insisteixen els seus portaveus. Però gairebé no hi ha informacions oficials sobre una trama que, si es confirmés la pista ucraïnesa, sacsejaria el compromís d’ajut dels aliats occidentals.
Es dona per cert que l’Andromeda va sortir del port de Rostock, al bàltic alemany, a principis del mes de setembre del 2022. Era un vaixell esportiu de 15 metres de llarg i a bord hi viatjaven cinc homes i una dona. Dos dels membres de la tripulació eren submarinistes, dos més eren ajudants d’aquests i la dona era metgessa de professió. El cinquè home n’era el capità. Havien llogat el vaixell amb passaports falsificats, segons la reconstrucció dels fets de Der Spiegel. Suposadament havia transportat el material explosiu necessari per al sabotatge. També se suposa que havia passat per Polònia abans d’adreçar-se cap a les aigües de l’illa danesa de Bornholm, on es va produir la primera explosió. Es van produir com a mínim dues detonacions més al llarg d’aquell mateix dia. Tres de les quatre canonades dels dos gasoductes van quedar inutilitzades. Les fuites de gas es van estendre per una milla marítima.
El vaixell llogat va ser localitzat i escorcollat; entre les pistes que hi van trobar els investigadors, hi havia les restes de material explosiu detectades damunt una taula del vaixell. Va quedar precintat per la fiscalia en un moll de l’illa alemanya de Rügen.
De com es desenvolupen les investigacions, se’n sap poca cosa, perquè entren en el secret de sumari de la fiscalia. Però el mes de juny passat el diari nord-americà The Washington Post va assegurar que els serveis secrets dels Estats Units seguien el rastre d’un grup de presumptes sabotejadors ucraïnesos des d’uns quants mesos abans de les explosions. Les havien compartit amb l’espionatge alemany i altres aliats, segons la televisió pública alemanya ARD. I havien advertit Ucraïna contra qualsevol atac al gasoducte. El president ucraïnès, Volodímir Zelenski, ha negat reiteradament la implicació del seu país en les explosions i ha deixat anar la tesi d’un atemptat “sota bandera falsa”. És a dir, organitzat per Moscou amb falsos protagonistes ucraïnesos per enterbolir les relacions amb Berlín. Al capdavall, Alemanya és el segon contribuent en els subministraments d’armes a Ucraïna, després dels Estats Units.
Trencaclosques d’interessos
El trencaclosques d’interessos confrontats que envolta el Nord Stream remet als seus propis orígens. El primer gasoducte, de 1.224 km entre el port rus de Víborg i la ciutat alemanya de Lubmin, va néixer sota el mandat del canceller socialdemòcrata Gerhard Schröder, amic i aliat de Putin. Pocs mesos després de deixar el poder, el 2005, Schröder va col·locar-se en successius consells d’empreses controlades pel Kremlin. La seva successora, la conservadora Angela Merkel, no només va assumir el gasoducte com a propi, pels beneficis que proporcionava al país el gas barat rus, sinó que el 2011 va aprovar la construcció d’un segon tram, el Nord Stream 2. No se’n va desdir ni amb l’annexió de Crimea, el 2014, malgrat les protestes ucraïneses o poloneses i les amenaces de sancions de Washington. Scholz en va suspendre l’entrada en servei just quan estava a punt per entrar en funcionament, aquell febrer del 2022.
Ahir va fer un any de les explosions coordinades que van inutilitzar el gasoducte Nord Stream, nascut el 2005 d’un pacte d’interessos entre el president rus, Vladímir Putin, i l’aleshores canceller alemany, Gerhard Schröder. Havien passat vuit mesos de l’inici de la invasió russa d’Ucraïna. El sabotatge no va tenir cap impacte en els subministraments de gas rus fins al nord d’Alemanya: Moscou ja havia tancat l’aixeta del Nord Stream 1, teòricament per problemes tècnics, i el Nord Stream 2 no havia arribat a entrar en funcionament, ja que el canceller Olaf Scholz va suspendre el procés d’autorització arran del conflicte bèl·lic. Podria dir-se que les explosions van ser la materialització d’una ruptura irreversible, enmig del procés accelerat d’independització energètica d’Alemanya en relació amb Rússia precipitat per les sancions a Moscou.
Però continua sense saber-se l’autoria d’un sabotatge d’alt impacte polític. De l’automatisme inicial que va apuntar cap a Moscou com a responsable –o de la resposta del Kremlin dirigint la sospita cap als EUA– es va passar a un intercanvi de revelacions no confirmades, la més sòlida de les quals s’adreça cap a un vaixell llogat anomenat Andromeda. El llogater seria un grup ucraïnès, país que des de l’inici de la construcció del gasoducte va intentar bloquejar-lo per la via política i alertat de la hipoteca energètica i política que representava per a Alemanya i el conjunt d’Europa.
Per part dels investigadors danesos, suecs, polonesos o alemanys hi ha moltes informacions. Però són uns quants els mitjans de comunicació de referència als Estats Units o a Alemanya que han apuntat a una trama ucraïnesa. La cancelleria de Scholz rep informació actualitzada sistemàticament de la fiscalia general, explicava aquests dies la televisió pública alemanya ARD –un dels mitjans que han seguit el cas, així com els setmanaris Der Spiegel i Die Zeit i el diari Süddeutsche Zeitung–. Scholz està “molt interessat” en “l’aclariment total” del suposat sabotatge, insisteixen els seus portaveus. Però gairebé no hi ha informacions oficials sobre una trama que, si es confirmés la pista ucraïnesa, sacsejaria el compromís d’ajut dels aliats occidentals.
Es dona per cert que l’Andromeda va sortir del port de Rostock, al bàltic alemany, a principis del mes de setembre del 2022. Era un vaixell esportiu de 15 metres de llarg i a bord hi viatjaven cinc homes i una dona. Dos dels membres de la tripulació eren submarinistes, dos més eren ajudants d’aquests i la dona era metgessa de professió. El cinquè home n’era el capità. Havien llogat el vaixell amb passaports falsificats, segons la reconstrucció dels fets de Der Spiegel. Suposadament havia transportat el material explosiu necessari per al sabotatge. També se suposa que havia passat per Polònia abans d’adreçar-se cap a les aigües de l’illa danesa de Bornholm, on es va produir la primera explosió. Es van produir com a mínim dues detonacions més al llarg d’aquell mateix dia. Tres de les quatre canonades dels dos gasoductes van quedar inutilitzades. Les fuites de gas es van estendre per una milla marítima.
El vaixell llogat va ser localitzat i escorcollat; entre les pistes que hi van trobar els investigadors, hi havia les restes de material explosiu detectades damunt una taula del vaixell. Va quedar precintat per la fiscalia en un moll de l’illa alemanya de Rügen.
De com es desenvolupen les investigacions, se’n sap poca cosa, perquè entren en el secret de sumari de la fiscalia. Però el mes de juny passat el diari nord-americà The Washington Post va assegurar que els serveis secrets dels Estats Units seguien el rastre d’un grup de presumptes sabotejadors ucraïnesos des d’uns quants mesos abans de les explosions. Les havien compartit amb l’espionatge alemany i altres aliats, segons la televisió pública alemanya ARD. I havien advertit Ucraïna contra qualsevol atac al gasoducte. El president ucraïnès, Volodímir Zelenski, ha negat reiteradament la implicació del seu país en les explosions i ha deixat anar la tesi d’un atemptat “sota bandera falsa”. És a dir, organitzat per Moscou amb falsos protagonistes ucraïnesos per enterbolir les relacions amb Berlín. Al capdavall, Alemanya és el segon contribuent en els subministraments d’armes a Ucraïna, després dels Estats Units.
Trencaclosques d’interessos
El trencaclosques d’interessos confrontats que envolta el Nord Stream remet als seus propis orígens. El primer gasoducte, de 1.224 km entre el port rus de Víborg i la ciutat alemanya de Lubmin, va néixer sota el mandat del canceller socialdemòcrata Gerhard Schröder, amic i aliat de Putin. Pocs mesos després de deixar el poder, el 2005, Schröder va col·locar-se en successius consells d’empreses controlades pel Kremlin. La seva successora, la conservadora Angela Merkel, no només va assumir el gasoducte com a propi, pels beneficis que proporcionava al país el gas barat rus, sinó que el 2011 va aprovar la construcció d’un segon tram, el Nord Stream 2. No se’n va desdir ni amb l’annexió de Crimea, el 2014, malgrat les protestes ucraïneses o poloneses i les amenaces de sancions de Washington. Scholz en va suspendre l’entrada en servei just quan estava a punt per entrar en funcionament, aquell febrer del 2022.