Fragmentació perillosa a Alemanya
GEMMA C. SERRA - BERLÍN
Als anys seixanta del segle passat, el Parlament alemany o Bundestag era cosa de tres: el bloc conservador, els socialdemòcrates i els liberals. En una primeríssima etapa després de la Segona Guerra Mundial, hi havia espai per a formacions minoritàries –com ara el Partit Camperol o fins i tot el Comunista, posteriorment prohibit–. Però la força de la Unió Cristianodemòcrata (CDU) amb Konrad Adenauer, el primer canceller de la República Federal d’Alemanya (RFA), o, després, del Partit Socialdemòcrata (SPD) de Willy Brandt, les va arraconar. Aquestes dues formacions s’alternaven el poder i els liberals exercien principalment de soci de govern. El sistema electoral alemany havia estat dissenyat per afavorir els grans partits i evitar la fragmentació política. Superar el llistó del 5% –mínim per obtenir escons– era difícil per als petits.
Els primers que van trencar el sostre de vidre van ser els Verds, als anys vuitanta. Amb la reunificació, el 1990, s’hi van afegir els postcomunistes, després fusionats amb L’Esquerra. I fins al 2017, amb l’arribada d’Alternativa per Alemanya (AfD), no havia accedit al Bundestag cap partit ultradretà. El blindatge contra els ultres ha funcionat fins ara, ja que la resta del Parlament els rebutja com a socis.
Aquesta pau i aquest ordre estan en perill. No és només una conseqüència de l’afebliment tant del bloc conservador, ara a l’oposició, com dels socialdemòcrates del canceller Olaf Scholz, que en les últimes eleccions generals van quedar en un 24,1 i un 25,7%, respectivament. Tampoc no és producte de l’empenta de l’AfD, que ocupa la segona posició en intenció de vot a escala nacional o la primera a la meitat est del país.
El factor que fa trontollar el tauler és l’aparició de partits nous. Dues són, de moment, aquestes formacions: l’escissió de L’Esquerra comandada per Sahra Wagenknecht, exlíder del postcomunisme de l’Est i fundadora d’una “aliança” personalista –BSW o Bündnis Sahra Wagenknecht–; i una altra escissió, liderada per l’excap dels serveis secrets Hans-Georg Maassen, amb el nom d’Unió de Valors.
La primera es diu esquerrana però defensa una política migratòria semblant a la de l’AfD. La segona surt del bloc conservador de la CDU i no descarta cooperar amb l’AfD. Al partit de Wagenknecht se li pronostica un 6% dels vots i un paper d’“enterrador” de L’Esquerra, condemnada a l’extinció parlamentària. Per a la Unió de Valors encara no hi ha sondejos fiables, ja que tot just acaba d’anunciar-se’n la creació. Maassen és un individu tòxic, destituït el 2018 per afinitats amb els ultres i actualment sota observació de l’espionatge interior.
A aquestes dues opcions s’hi poden afegir els anomenats Electors Lliures, que ja són socis de govern a Baviera i han guanyat posicions en altres estats federats. Volen saltar a l’esfera nacional en les eleccions generals, previstes per al 2025. I també es parla d’un possible partit nou orientat als tres milions de ciutadans d’origen turc i lleial al president d’aquell país de l’Orient Mitjà, Recep Tayyip Erdogan.
L’aposta més clara
En aquest nou tauler polític, l’aposta més clara és la de Wagenknecht. De moment, l’AfD ha començat a perdre punts als sondejos i se situa ara en el 19%. Aquest descens no es atribuïble a les mobilitzacions desfermades contra els ultres arran de la reunió entre neonazis, membres de l’AfD i també del partit de Maassen en què es va parlar d’expulsar milions de ciutadans estrangers. És degut principalment a la teòrica capacitat de Wagenknecht per recollir vots entre el radicalisme dretà.
Aquest desgast dels ultres, però, pot acabar donant-los la clau del poder, ja que l’AfD, encara que aconseguís ser la primera força en les eleccions regionals de setembre a l’est, necessitarà un soci. Ni Wagenknecht ni encara menys Maassen no es comprometen a mantenir el cordó sanitari entorn els ultres. Per a totes dues formacions radicals, l’esquerrana i la dretana, l’enemic és el tripartit de Scholz entre socialdemòcrates, verds i liberals o l’actual oposició conservadora. És a dir, l’establishment alemany. Aquest any hi ha quatre grans cites electorals a Alemanya: les europees del juny i les regionals que tindran lloc a l’est del país al setembre. A totes quatre aspira l’AfD a avançar posicions o fins i tot a accedir al poder. L’objectiu prioritari és el land de Turíngia, on domina la partida Björn Höcker, representant del radicalisme més proper als neonazis.
Abans d’aquestes eleccions, diumenge vinent hi haurà una cita amb les urnes per a un de cada quatre votants berlinesos. Serà la tercera vegada que se’ls demana el vot, després de l’anul·lació dels resultats de les eleccions generals del 2021. Va ser arran del caos administratiu generat a molts col·legis, que va convertir en impracticable l’exercici normal del vot.
Fa un any, i a instàncies de la justícia, es van repetir els comicis regionals que també s’havien celebrat en paral·lel el 2021. Ara la repetició és de vots de les generals de fa dos anys i mig. No es preveu que afectin el repartiment d’escons actual del Bundestag. I, posats a incidir en l’absurditat de tot plegat, tampoc no serviran per mesurar amb una certa fiabilitat la força de Wagenknecht. Com que és repetició, els representants d’aquest nou partit concorren a la mateixa llista de L’Esquerra malgrat ser-ne ara una escissió.
Als anys seixanta del segle passat, el Parlament alemany o Bundestag era cosa de tres: el bloc conservador, els socialdemòcrates i els liberals. En una primeríssima etapa després de la Segona Guerra Mundial, hi havia espai per a formacions minoritàries –com ara el Partit Camperol o fins i tot el Comunista, posteriorment prohibit–. Però la força de la Unió Cristianodemòcrata (CDU) amb Konrad Adenauer, el primer canceller de la República Federal d’Alemanya (RFA), o, després, del Partit Socialdemòcrata (SPD) de Willy Brandt, les va arraconar. Aquestes dues formacions s’alternaven el poder i els liberals exercien principalment de soci de govern. El sistema electoral alemany havia estat dissenyat per afavorir els grans partits i evitar la fragmentació política. Superar el llistó del 5% –mínim per obtenir escons– era difícil per als petits.
Els primers que van trencar el sostre de vidre van ser els Verds, als anys vuitanta. Amb la reunificació, el 1990, s’hi van afegir els postcomunistes, després fusionats amb L’Esquerra. I fins al 2017, amb l’arribada d’Alternativa per Alemanya (AfD), no havia accedit al Bundestag cap partit ultradretà. El blindatge contra els ultres ha funcionat fins ara, ja que la resta del Parlament els rebutja com a socis.
Aquesta pau i aquest ordre estan en perill. No és només una conseqüència de l’afebliment tant del bloc conservador, ara a l’oposició, com dels socialdemòcrates del canceller Olaf Scholz, que en les últimes eleccions generals van quedar en un 24,1 i un 25,7%, respectivament. Tampoc no és producte de l’empenta de l’AfD, que ocupa la segona posició en intenció de vot a escala nacional o la primera a la meitat est del país.
El factor que fa trontollar el tauler és l’aparició de partits nous. Dues són, de moment, aquestes formacions: l’escissió de L’Esquerra comandada per Sahra Wagenknecht, exlíder del postcomunisme de l’Est i fundadora d’una “aliança” personalista –BSW o Bündnis Sahra Wagenknecht–; i una altra escissió, liderada per l’excap dels serveis secrets Hans-Georg Maassen, amb el nom d’Unió de Valors.
La primera es diu esquerrana però defensa una política migratòria semblant a la de l’AfD. La segona surt del bloc conservador de la CDU i no descarta cooperar amb l’AfD. Al partit de Wagenknecht se li pronostica un 6% dels vots i un paper d’“enterrador” de L’Esquerra, condemnada a l’extinció parlamentària. Per a la Unió de Valors encara no hi ha sondejos fiables, ja que tot just acaba d’anunciar-se’n la creació. Maassen és un individu tòxic, destituït el 2018 per afinitats amb els ultres i actualment sota observació de l’espionatge interior.
A aquestes dues opcions s’hi poden afegir els anomenats Electors Lliures, que ja són socis de govern a Baviera i han guanyat posicions en altres estats federats. Volen saltar a l’esfera nacional en les eleccions generals, previstes per al 2025. I també es parla d’un possible partit nou orientat als tres milions de ciutadans d’origen turc i lleial al president d’aquell país de l’Orient Mitjà, Recep Tayyip Erdogan.
L’aposta més clara
En aquest nou tauler polític, l’aposta més clara és la de Wagenknecht. De moment, l’AfD ha començat a perdre punts als sondejos i se situa ara en el 19%. Aquest descens no es atribuïble a les mobilitzacions desfermades contra els ultres arran de la reunió entre neonazis, membres de l’AfD i també del partit de Maassen en què es va parlar d’expulsar milions de ciutadans estrangers. És degut principalment a la teòrica capacitat de Wagenknecht per recollir vots entre el radicalisme dretà.
Aquest desgast dels ultres, però, pot acabar donant-los la clau del poder, ja que l’AfD, encara que aconseguís ser la primera força en les eleccions regionals de setembre a l’est, necessitarà un soci. Ni Wagenknecht ni encara menys Maassen no es comprometen a mantenir el cordó sanitari entorn els ultres. Per a totes dues formacions radicals, l’esquerrana i la dretana, l’enemic és el tripartit de Scholz entre socialdemòcrates, verds i liberals o l’actual oposició conservadora. És a dir, l’establishment alemany. Aquest any hi ha quatre grans cites electorals a Alemanya: les europees del juny i les regionals que tindran lloc a l’est del país al setembre. A totes quatre aspira l’AfD a avançar posicions o fins i tot a accedir al poder. L’objectiu prioritari és el land de Turíngia, on domina la partida Björn Höcker, representant del radicalisme més proper als neonazis.
Abans d’aquestes eleccions, diumenge vinent hi haurà una cita amb les urnes per a un de cada quatre votants berlinesos. Serà la tercera vegada que se’ls demana el vot, després de l’anul·lació dels resultats de les eleccions generals del 2021. Va ser arran del caos administratiu generat a molts col·legis, que va convertir en impracticable l’exercici normal del vot.
Fa un any, i a instàncies de la justícia, es van repetir els comicis regionals que també s’havien celebrat en paral·lel el 2021. Ara la repetició és de vots de les generals de fa dos anys i mig. No es preveu que afectin el repartiment d’escons actual del Bundestag. I, posats a incidir en l’absurditat de tot plegat, tampoc no serviran per mesurar amb una certa fiabilitat la força de Wagenknecht. Com que és repetició, els representants d’aquest nou partit concorren a la mateixa llista de L’Esquerra malgrat ser-ne ara una escissió.