Scholz o com no provocar el Kremlin
“I què passarà si Rússia trenca la línia de les defenses ucraïneses?” Aquesta era una de les preguntes que es creuaven els diputats del grup parlamentari dels Verds i els dels liberals alemanys, socis de govern del socialdemòcrata Olaf Scholz. L’escenari era una les pauses de la sessió de dijous del Bundestag (Parlament), on, per iniciativa de l’oposició conservadora, es proposava enviar a Ucraïna els míssils Taurus.
Scholz havia deixat clar un dia abans, en un torn d’hora i mitja de preguntes obertes a qualsevol tema dels diputats, que no autoritzarà el subministrament d’uns míssils amb una autonomia de 500 quilòmetres i amb capacitat d’impactar des de territori ucraïnès sobre Moscou. “No seria responsable enviar sistemes d’armament com aquests sense tenir-ne el control, cosa que implicaria la participació en territori ucraïnès de soldats alemanys. I això està exclòs“, va insistir.
Scholz respon pràcticament cada dia amb aquest argument a la pregunta de si enviarà els Taurus. La qüestió divideix opinions en la seva coalició, mentre l’oposició l’acusa de deixar-se portar per la por que Vladímir Putin compleixi l’amenaça d’una resposta nuclear, en cas que s’enviïn soldats de l’OTAN a Ucraïna.
París no comparteix aquestes prevencions de Scholz, que recorden la línia de la seva antecessora, la conservadora Angela Merkel, a qui ara es retreu no haver trencat a temps amb Putin. El president francès, Emmanuel Macron, va obrir la porta a enviar soldats a Ucraïna, cosa que des de Berlín s’interpreta com una posició una mica més còmoda que l’alemanya, tenint en compte la distància geogràfica d’un i altre soci respecte de Rússia.
Divendres, però, des de Berlín i amb Scholz i el primer ministre polonès, Donald Tusk, Macron va rebaixar una mica el to en garantir que no es prendrà per part seva “cap iniciativa” que pugui precipitar “una escalada”.
“El nostre problema és que som previsibles per a Rússia. Expliquem les nostres línies vermelles i el que no estem disposats a fer. Putin no té línies vermelles i s’ha declarat disposat a emprar armament nuclear”, explicava la primera ministra de Lituània, Ingrida Simonyte, a la televisió alemanya Deutsche Welle, enmig d’una visita de treball a Berlín.
La distància de Moscou té el seu pes, com també el té el fet de compartir fronteres amb Rússia, com ara els països bàltics i els nòrdics, o disposar de països coixí, socis de l’OTAN, com ara Alemanya. Les reaccions dels països directament assenyalats pel Kremlin són molt diferents. Scholz busca l’equilibri entre la solidaritat amb Ucraïna –recorda, també cada dia, que Alemanya és el segon contribuent, després dels EUA, a l’ajut al país agredit– i la prudència a l’hora de marcar les línies vermelles. L’actual són els Taurus, com abans ho van ser els tancs Leopard, que finalment sí que es van enviar a Kíiv.
Polònia, ara sota l’europeista Donald Tusk, manté la mateixa línia en matèria de defensa que l’anterior govern ultraconservador: el suport màxim a Kíiv. Aquesta és també la posició dels estats bàltics –Lituània, Estònia i Letònia–, mentre que els nous socis nòrdics de l’OTAN –Suècia i Finlàndia– han blindat les fronteres i reforçat la seva defensa. La primera ministra estoniana, Kaja Kallas, a la llista negra de Putin com a responsable política dels desmantellaments de monuments soviètics al seu país, és un nou rostre de dona que planta cara al Kremlin. Els tres estats bàltics tenen frontera amb Rússia, amb la seva aliada, Bielorússia, o amb l’enclavament rus de Kaliningrad. Finlàndia, membre de l’OTAN des de fa un any, té 1.340 quilòmetres de frontera compartida amb Rússia –on Putin ja ha fet saber que desplegarà més soldats i armament pesant. I Suècia, que tot just acaba de completar la seva incorporació a l’Aliança occidental, no té frontera terrestre, però sí una divisió marítima i una illa, Gotland, d’altíssim valor estratègic, en cas d’un atac rus des de Kaliningrad.
Letònia, Lituània i Estònia, exrepúbliques soviètiques, se saben assenyalades pel Kremlin des que van passar de ser part del bloc satèl·lit a membres de l’OTAN –s’hi van incorporar el 2004. Suècia i Finlàndia s’hi han adherit a correcuita arran de l’inici de la invasió russa. Polònia té com a veïns Kaliningrad i el corredor que la comunica amb Bielorússia i està situada, com nòrdics i bàltics, al bell centre de les amenaces del Kremlin.
Alemanya té coixí geogràfic teòric, però reacciona aparentment amb més por que aquests aliats. La raó no és només el tarannà de Scholz, un líder amb un paper no gaire destacat, sinó l’evidència que la primera potència econòmica europea no ha invertit en la seva defensa com altres membres del bloc comunitari.
Quan Scholz va anunciar un paquet d’inversions de 100.000 milions d’euros, a l’inici de la invasió russa, el febrer del 2022, va admetre que l’exèrcit alemany estava desfasat. Dos anys després, els informes de la mateixa Defensa admeten que els falta de tot. Des de material, a infraestructures i personal.
Finlàndia i Suècia s’han preparat i disposen d’exèrcits moderns i altament tecnificats, mentre que Alemanya sembla haver confiat aquest aspecte a altres aliats. Va deixar enrere el servei militar obligatori el 2011 i no aconsegueix arribar a l’horitzó dels 200.000 soldats que, segons el ministre de Defensa, Boris Pistorius, necessitaria el país.
En temps de la guerra freda, entre les dues Alemanyes sumaven 750.000 soldats –gairebé mig milió a l’occidental República Federal d’Alemanya (RFA) i la resta per part de la comunista República Democràtica Alemanya (RDA). Ara, són 181.000. Una xifra que, quan es va decidir deixar en suspens el servei militar obligatori, no espantava ningú. Se suposava que no hi havia amenaces sobre Europa. Vint anys després, a Alemanya i als països veïns nòrdics, bàltics i de l’est es tem que l’ànsia de poder de Putin no s’aturi a Ucraïna.