Una part del mur de Berlín original, al pont ferroviari de Liesen, Berlín HANNIBAL HANSCHKE / EFE.
Gemma C. Serra - Berlín
Fa 35 anys, uns mesos abans de la caiguda del Mur de Berlín, el crit del Wir sind das Volk –Nosaltres som el poble– va encendre la flama d’una revolta pacífica, la dels ciutadans que havien perdut la por a la repressió de l’Alemanya comunista. El crit havia nascut a Leipzig, però es va estendre per tota la República Democràtica Alemanya (RDA) fins a arribar a la nit del 9 de novembre d’aquell 1989, la de la caiguda del Mur.
Les imatges d’aquella nit de felicitat, llàgrimes i abraçades entre desconeguts o dels joves enfilats al mur, ballant o bevent cerveses, van fer la volta al món. L’agònic règim comunista autoritzava els ciutadans a passar a l’altre cantó. Es va precipitar una reunificació accelerada, dirigida pel canceller Helmut Kohl i negociada amb els aliats que el 1945 van derrotar el nazisme –els EUA, el Regne Unit, França i la Unió Soviètica–. Onze mesos després, el 3 d’octubre de 1990, l’RDA deixava d’existir i el seu territori quedava integrat al de la República Federal d’Alemanya.
L’aniversari d’aquella fita es produeix en un moment de gran incertesa política. L’enfonsament de la coalició d’Olaf Scholz entre socialdemòcrates, verds i liberals ha precipitat la perspectiva d’eleccions anticipades. L’oposició conservadora lidera els sondejos, amb un 34% d’intenció de vot. Però l’efervescència dels nous corrents extremistes complica els pronòstics sobre un futur govern. Els populismes han arrelat i els partits tradicionals s’arronsen. L’est alemany és ara un panorama d’alta toxicitat, tant per a Scholz com per al líder de la dreta moderada, Friedrich Merz.
El crit del Wir sind das Volk continua als carrers de Leipzig, al land de Saxònia, i en altres ciutats grans o petites de Turíngia, Brandenburg i de la resta de l’antic territori de la RDA. Però ja no surt del cor de ciutadans demanant reformes i democràcia, sinó de la ultradretana Alternativa per Alemanya (AfD). El radicalisme dretà és la primera força a Turíngia i la segona en altres regions de l’est. Extremistes neonazis com Björn Höcke diuen representar el poble i titllen d’antidemocràtic el cordó sanitari que bloqueja la seva arribada al poder. La situació no és exclusiva de l’est alemany. A Àustria, sense arrels polítiques en un règim comunista comparables al que va ser l’RDA, també va esdevenir primera força en les últimes eleccions l’ultradretà FPÖ, liderat pel radical Herbert Kickl.
Però a Alemanya salta a la vista que la situació és especial a l’est. En el comicis regionals del setembre passat, a més de l’efervescència de l’AfD es va palesar l’empenta de la nova esquerra populista i prorussa liderada per Sahra Wagenknecht. Entre els radicals de dreta i els d’esquerra haurien sumat gairebé el 50% dels vots. Dit d’una altra manera, prop de la meitat dels electors es va decantar per formacions que trenquen el consens a l’entorn d’Ucraïna, perquè reclamen la fi dels subministraments a Kíiv, i que pressionen perquè es talli l’arribada d’immigració. La força d’aquestes dues opcions extremistes coincideix amb una recerca a la desesperada de fórmules per accelerar les deportacions de migrats irregulars per part del govern de Scholz.
Que l’AfD s’hagi apropiat del Wir sind das Volk és una bufetada per a la dissidència d’aleshores i els milers de ciutadans que es van sumar a aquella revolució pacífica. També ho és que el nou populisme prorús hagi engolit l’Esquerra, el partit d’arrels postcomunistes del qual es va escindir fa un any Wagenknecht.
Per entendre aquesta evolució va bé repassar el que van significar per a l’est els quatre cancellers que ha tingut Alemanya des de la reunificació. La primera fase correspon al patriarca conservador Helmut Kohl, motor del Tractat d’Unitat. Va representar l’eufòria inicial. En les primeres eleccions de l’Alemanya reunificada, el seu bloc conservador va treure a l’est percentatges del 45%, per damunt de la mitjana nacional. Aleshores, l’enemic declarat era el postcomunisme, arraconat per la resta dels partits, però que resistia en bona part de l’est. No tothom havia encaixat tan bé com Kohl l’absorció de l’RDA i l’extinció dels seus senyals d’identitat.
El va succeir el 1998 el socialdemòcrata Gerhard Schröder. Però l’enfrontament entre el canceller i el líder del seu Partit Socialdemòcrata, a més de ministre de Finances, Oskar Lafontaine, va precipitar la ruptura entre els dos galls del galliner. Lafontaine va marxar empipat per unir-se al postcomunisme, que va aconseguir, així, consolidar-se també a l’oest. Els socialdemòcrates van entrar en un procés d’erosió, afeblits pels qui, com Lafontaine, consideraven que havien traït els seus principis arrossegats pel centrista Schröder.
L’arribada al poder d’Angela Merkel, el 2005, no va calmar la frustració a l’est. S’havia accelerat el procés de despoblament dels joves en aquesta meitat del país, on no arrelaven els “paisatges florits” que havia promès Kohl, els sous eren més baixos i els llocs més destacats, a escala empresarial, universitària o judicial, acabaven ocupats per gent procedent de l’oest.
Merkel va marcar una fita en accedir a la cancelleria com primera figura política crescuda a l’est. Però per molts dels seus conciutadans no representa aquesta meitat del país, sinó l’occidentalitzada i atlantista CDU, el partit que va dirigir durant divuit anys. Era la “noia de Kohl”. Sota el seu mandat va irrompre en l’escena parlamentària l’AfD, el partit que es va nodrir de l’euroescepticisme, primer, i de les protestes contra l’acollida de refugiats, després. El 2015, l’any en què Alemanya va rebre un milió de sol·licitants d’asil, va marcar la mutació cap a la xenofòbia d’un partit que s’havia fundat com a contrari als rescats a la crisis de l’euro. Es va consolidar a tot Alemanya, però és a l’est on aconsegueix les seves victòries.
Merkel no va transmetre una mena d’orgull de l’est. Al seu successor, el socialdemòcrata Olaf Scholz, li toca conviure amb les dues fórmules d’extremisme, el de l’AfD i el de Wagenknecht. La nova esquerra populista i prorrussa és la peça clau per formar majories a les cambres regionals de l’est del país. Afers Estrangers no entra en les competències dels governs regionals alemanys. Però la mediàtica Wagenknecht, esposa de Lafontaine, aconsegueix que s’interpretin les seves reclamacions contra l’ajut a Ucraïna com una manera de marcar l’agenda.