Donald descubre la España de Pedro

Trump amenaça Espanya amb una guerra comercial

Gemma C. Serra - La Haia

De veure Espa­nya com un “pro­blema”, perquè no vol apu­jar la des­pesa en defensa al 5% del PIB, Donald Trump va pas­sar a l’amenaça de guerra comer­cial, vist que el cap de l’exe­cu­tiu espa­nyol, Pedro Sánchez, insis­teix que apu­jant aquesta par­tida al 2,1% n’hi ha prou per com­plir amb l’OTAN.
La posició de Sánchez és “ter­ri­ble”, va asse­gu­rar Trump ahir en tan­car la cimera de la Haia. El pre­si­dent del govern espa­nyol va argu­men­tar, per sepa­rat, que col·locar-se en el 5% cos­ta­ria al país 350.000 mili­ons d’euros. Va insis­tir que, més que per­cen­tat­ges, cal fixar-se en con­cep­tes com ara capa­ci­tats i ope­ra­ti­vi­tat, inclosa la deri­vada de les bases en el seu ter­ri­tori.
“Espa­nya és l’únic país que no paga. Això està molt mala­ment. Però ja ho arre­gla­rem. Sabeu com? Doncs nego­ci­ant un acord comer­cial que els farà pagar el doble”, va asse­gu­rar el pre­si­dent dels Estats Units, en la con­ferència final d’una cimera que es va tan­car d’acord a les seves ordres, amb una decla­ració dels 32 mem­bres en què es marca l’objec­tiu d’apu­jar la des­pesa en defensa al 5% del PIB.
Espa­nya no és l’únic país que no ha com­plert ni tan sols l’ante­rior marca, la del 2%. Per sota del que fins ara era l’objec­tiu accep­tat hi ha també una potència com el Canadà, a més d’Itàlia, Eslovènia, Luxem­burg i Bèlgica. Tam­poc no es pre­veu que aquests matei­xos ali­ats acce­le­rin els plans de rear­ma­ment o que ho facin en el ritme exi­git per Trump per arri­bar el 2035 al 5% –3,5% en des­pesa pròpia­ment de defensa, més un altre 1,5% en inver­si­ons en segu­re­tat o altres impe­ra­tius naci­o­nals. Però Sánchez és l’únic que ha con­ver­tit aquesta mena d’insub­missió en un nou senyal d’iden­ti­tat o ban­dera.
“Hau­ran de pagar, hau­ran de pagar més. S’hau­ran d’afe­gir a tots aquests països que ja paguen el 5%”, va dir un enfu­ris­mat Trump.

En rea­li­tat no són tants, els ali­ats que ja paguen el 5%. Només Polònia entre els euro­peus s’hi apro­parà aquest 2025. Ale­ma­nya, país que sí que vol arri­bar al 5%, no va situar-se al 2% fins al 2024. Però Trump no és per­sona de mati­sos. Vol que el seu mis­satge arribi a tot­hom i que se l’obe­eixi. O, almenys, que no es faci gala de la insub­missió.
Tota la cimera va estar domi­nada per Trump. O, més ben dit, pels esforços tant del secre­tari gene­ral de l’Aliança Atlàntica, el neer­landès Mark Rutte, com d’alguns altres líders, entre ells l’ale­many Fri­e­drich Merz, per evi­tar “fer enfa­dar” el pre­si­dent dels Estats Units, com si es temes­sin les con­seqüències dels seus atacs de mal humor. Fins i tot pla­nava sobre la cimera la por d’un fracàs per manca d’acord en la qüestió de la des­pesa en defensa. És a dir, que no hi hagués con­sens, ni que fos com el que s’ha aca­bat lli­gant, sinó blo­queig.
Trump havia arri­bat a la cimera apa­rent­ment tran­quil o almenys no tan dis­po­sat com de cos­tum a tren­car la bara­lla amb tot­hom que no segueixi els seus dic­tats. Fins i tot va com­pro­me­tre’s a res­pec­tar l’arti­cle 5 del Trac­tat de l’Atlàntic Nord, segons el qual un atac a qual­se­vol estat mem­bre obliga la resta a res­pon­dre i defen­sar-lo. Pri­mer havia insi­nuat que aquest arti­cu­lat donava peu a “inter­pre­ta­ci­ons”, fet que sem­blava voler dir que, arri­bat el cas, se’l sal­ta­ria. Final­ment va recu­lar en garan­tir la seva fide­li­tat “fins al final”. Polònia i altres ali­ats del flanc est de l’OTAN, com ara els països bàltics, van res­pi­rar més tran­quils.

També es va reu­nir amb el pre­si­dent ucraïnès, Volodímir Zelenski, tot i que Ucraïna o un hipotètic endu­ri­ment de les san­ci­ons con­tra Mos­cou no esta­ven en l’ordre del dia. Aquest con­flicte ha pas­sat a un segon terme. Ucraïna, tema des­ta­cat en les últi­mes cime­res de l’OTAN, ha que­dat des­plaçada per la situ­ació a l’Ori­ent Mitjà. A Zelenski se’l con­vida a assis­tir gai­rebé per rutina i se li garan­teix també sem­pre que se li donarà un suport “dura­dor”. A la decla­ració final ni tan sols no es va incloure un dels ter­mes pre­fe­rits per Rutte, que con­si­dera “irre­ver­si­ble” el futur ucraïnès a l’OTAN. Al cap­da­vall, aquesta irre­ver­si­bi­li­tat no es pre­veu per alguns socis pro­pers al pre­si­dent rus, Vladímir Putin, com ara l’Hon­gria de Vik­tor Orbán.
Tot sem­blava ben encar­ri­lat, fins i tot el docu­ment final que donava un marge de mani­o­bra a Sánchez, si més no a curt ter­mini. Però de sobte, amb algu­nes dele­ga­ci­ons ja aco­mi­a­dant-se, va aparèixer el Trump furiós i dis­po­sat a exhi­bir les seves capa­ci­tats de càstig, aquest cop adreçades a un país i un líder que en con­di­ci­ons nor­mals no el pre­o­cu­pa­rien gens. Trump no suporta les rebel·lions ni els enro­ca­ments, fora dels que pro­ta­go­nitza ell mateix. Que el pre­si­dent del govern d’un país com l’Estat espa­nyol no l’obe­eixi el treu de polle­guera. Sánchez, per la seva banda, tam­poc no va recu­lar. Se’l va veure aïllat, sense apro­fi­tar la cimera per inter­can­viar opi­ni­ons amb els altres líders com acos­tuma a fer.
La crisi per­ma­nent i els ensurts o les sos­pi­tes de cor­rupció que crei­xen diària­ment en el PSOE fan que no es vul­gui arris­car a una tren­ca­dissa amb els seus socis de coa­lició. El rear­ma­ment no és una pri­o­ri­tat ni del seu par­tit ni de Sumar. Sem­bla témer més una tren­ca­dissa interna que les ame­na­ces d’un Trump que l’endemà pot estar enfa­dat amb un altre país, sigui aliat o ene­mic.