Groenlàndia, disputa a l’Àrtic
Gemma C. Serra - Copenhaguen
Geogràficament, Groenlàndia pertany a Amèrica del Nord. És una immensa taca blanca de 2,2 milions de quilòmetres quadrats, un 80% dels quals permanentment sota una capa de glaç, entre l’oceà Àrtic i l’Atlàntic Nord. Políticament, l’illa més gran del món pertany al regne de Dinamarca. N’és territori autònom des del 1979 i l’estatut d’autonomia vigent, del 2009, li reconeix el dret a l’autodeterminació.
“Groenlàndia pertany als groenlandesos”, és la resposta insistent de la primera ministra danesa, Mette Frederiksen, des que Donald Trump va desenterrar la voluntat de comprar, annexionar-se o assumir-ne el control militarment. No és una ambició nova dels EUA. El 1946, el president Harry Truman va oferir a Copenhaguen 100 milions de dòlars per Groenlàndia. I, en el seu primer mandat, Trump ja va incomodar Frederiksen amb una nova oferta de compra.
La resposta de Frederiksen el 2019, com l’actual, és que Groenlàndia no està en venda. En els últims mesos l’ha repetida cada cop que Trump o el seu vicepresident, J.D. Vance, han acusat Copenhaguen de no “cuidar” como es mereix Groenlàndia. Vance va apujar el to amb una provocadora visita a la base militar dels EUA. No ha estat l’únic que ha desfilat aquests mesos per aquesta illa remota de 57.000 habitants. A més de Frederiksen o el rei Frederic de Dinamarca, hi ha passat el president francès, Emmanuel Macron. Les posicions dels EUA i dels europeus no s’han mogut. Però sí que hi ha hagut canvis en el mapa polític groenlandès, on, des de fa dècades, domina l’independentisme, sigui d’alta, moderada o baixa intensitat.
El març passat, la capital groenlandesa, Nuuk, va rebre en ple hivern àrtic un desplegament inèdit de mitjans d’arreu del món. Hi havia eleccions a l’Inatsisatut, el Parlament autònom, amb un total de 31 escons. Les ofertes de compra, annexió o potser invasió de Trump havien desfermat l’interès per la resposta de l’elector groenlandès. Tots els partits comparteixen amb Frederiksen la convicció que el futur de l’illa pertany als groenlandesos. La matinada de l’11 de març, hores després de tancar-se les urnes, va saltar un primer avís urgent. La força més votada era Naleraq, representant de l’independentisme rupturista i partidari d’un referèndum sobre l’autodeterminació en la nova legislatura. El partit que fins aleshores ocupava el quart lloc passava a la primera posició.
El recompte final, però, va capgirar el marcador a favor del centre moderat, Demokraatit. Havien obtingut un 30% dels vots, un punt més que Naleraq. Hi va haver un clar vot de càstig al bipartidisme tradicional. El partit socialista Inuit Ataaqatigit, del president autonòmic, Múte B. Egede, es va enfonsar a la tercera posició, seguit dels seus socis, els socialdemòcrates de Siumut. Totes dues formacions s’havien alternat en el poder des de les eleccions autonòmiques del 1979.
Unes setmanes després, el líder de Demokraatit, el centrista Jens-Frederik Nielsen, presentava la seva coalició de govern, una aliança d’ampli espectre que incloïa el bipartidisme derrotat i el liberal Attasut. Només va quedar a l’oposició el defensor de l’independentisme per la via ràpida, Naleraq.
L’enfonsament del bipartidisme ha provocat una situació anòmala al Folketing, el Parlament danès. Dels 179 escons de la cambra, només dos corresponen a Groenlàndia. El partit de l’actual president autonòmic no hi és representat, ni previsiblement no hi serà, fins a les properes parlamentàries daneses.
Sobre els resultats al territori autonòmic plana la pregunta de si va pesar sobre l’elector la por a Trump. L’economia groenlandesa depèn de Copenhaguen, que transfereix un 40% dels ingressos anuals de l’illa. Sobre Naleraq, hi havia sospites de servilisme als interessos de Trump. Una independència exprés hauria deixat Groenlàndia fora del paraigua danès, soci de l’OTAN i la UE. Aconseguir-ne el control absolut hauria estat un passeig per a Trump.
L’alt grau d’autonomia de Groenlàndia inclou la gestió dels seus recursos naturals, però no seguretat i defensa, que depenen de Dinamarca. A la pràctica, la presència militar més efectiva és la dels EUA, que veuen Groenlàndia com una peça clau per al domini de l’Àrtic enfront de Rússia o la Xina. L’exèrcit de Dinamarca és minúscul comparat amb els d’aquests gegants militars. El formen uns 16.000 soldats, més 20.000 reservistes. A Groenlàndia no hi ha ni 100 soldats danesos estacionats, a més d’una dotació de personal civil a Nuuk. Des de fa un parell d’anys, hi van a fer el servei militar grups reduïts de nois i noies danesos. Completa el panorama els deu efectius de la Patrulla Siris, a la punta més propera al pol nord.
Frederiksen intenta contrarestar aquesta inferioritat militar amb un perfil de dona forta. És socialdemòcrata, però representa la línia dura en política migratòria i rearmament. Són les seves senyes d’identitat, que posa en relleu en especial aquest semestre, en què el seu país exerceix la presidència de torn de la UE. El rearmament danès inclou un paquet d’inversions de 16.000 milions d’euros fins al 2033 i el propòsit de reforçar el Comandament Àrtic. És un dels europeus obedients amb el dictat de l’OTAN d’augmentar la despesa militar al 5% del PIB fins al 2035 –pel 2026 espera arribar al 3,7%.
Bases, desglaç i minerals crítics
El puntal dels EUA a Groenlàndia és la base de Pituffik, a uns 880 quilòmetres del pol nord. Si ho volgués, Trump podria ampliar aquesta presència militar. Dinamarca i els EUA van signar el 1951 un acord de cooperació militar que inclou l’establiment de bases militars nord-americanes a l’illa. Substituïa el de 1941, signat sota l’ocupació nazi de Dinamarca i per garantir la defensa de Groenlàndia. La perspectiva que el canvi climàtic alliberi del gel etern noves rutes de navegació comercial ha disparat l’interès dels gegants per controlar la regió. El desglaç accelerat facilitaria també l’accés als recursos naturals del seu subsol. La decisió d’explotar-los correspon als groenlandesos.
Fins ara, Nuuk ha vetat grans projectes miners com el de Kuannersuit, perquè incloïa l’altament perillós urani. Però persisteix la temptació d’independitzar-se econòmicament de Dinamarca gràcies als recursos inexplorats. A escala internacional, es veu l’illa com un El Dorado pels minerals crítics, imprescindibles per a la transició energètica i les tecnologies modernes. La Comissió Europea va signar amb Nuuk un acord per al “desenvolupament” d’aquests recursos, el 2023. Groenlàndia és territori danès, però no pertany a la UE, de manera que la cursa estava oberta. De fet, els EUA havien signat un protocol semblant un any abans.
“Groenlàndia té 23 dels 34 minerals identificats com crítics per la UE”, explica a El Punt Avui Jakob Kløve Keiding, consultor del Servei Nacional de Geologia de Dinamarca i Groenlàndia (GEUS). El potencial es “enorme”, en una regió “pràcticament verge o amb una explotació minera molt limitada”. El gran repte és extreure’ls, i Groenlàndia no té capacitats tècniques per fer-ho. A més, hauria de superar el “coll d’ampolla”, continua l’expert, que és processar aquests minerals i fabricar-ne el producte final. Res a veure amb les possibilitats de la Xina, que, a més del tresor que té en terres rares, les explota, processa, fabrica i ven el producte final.
No hi ha una estimació actualitzada dels recursos de Groenlàndia, sinó càlculs històrics. Sí que hi ha, però, moltes alertes científiques sobre les conseqüències globals del desglaç accelerat de l’Àrtic. Imaginar-se què podria passar si de l’afany d’explotar les terres rares es passés a “precipitar” la desaparició dels gels àrtics és entrar en el terreny de la distopia.
Esterilitzacions i altres humiliacions no tan remotes als inuit
Fins a principi d’any, enmig de la campanya electoral groenlandesa i amb Trump mirant de guanyar-se les simpaties dels groenlandesos, els pares d’ètnia inuit residents a Dinamarca havien de superar un test de capacitació no adaptat a la seva cultura o perdien la custòdia dels seus fills. El cas de Keira Alexandra Kronvold, a qui havien pres el nadó hores després del part, havia aixecat crítiques i mobilitzacions a Dinamarca. Els anomenats tests de competència parental s’apliquen de manera general a tothom. Però per als inuits les conseqüències són especialment dramàtiques i les possibilitats de no superar-los, desproporcionadament altes. Es calcula que uns 400 nens havien estat separats per la força dels seus pares arran dels Parældrekompetenceundersøgelse, com s’anomenen els tests. Copenhaguen i Nuuk van signar finalment l’acord que va posar fi a aquesta pràctica traumàtica. No és, però, l’única humiliació o violació dels drets humans que han sofert fins no fa tant els inuit.
Durant dècades, es va implantar, sovint sense consentiment, espirals a les noies groenlandeses. Una d’aquestes víctimes, Naja Lyberth, va treure a la llum el 2022 l’escàndol, que, segons investigacions periodístiques, afecta unes 4.500 groenlandeses, algunes de 12 a 15 anys. Va passar entre 1960 i 1991. El propòsit de les autoritats daneses, amb competències en matèria sanitària a l’illa, era reduir els embarassos no desitjats entre les menors inuit, ètnia a què pertany un 90% de la població de Groenlàndia. Aquest escàndol, pel qual Copenhaguen ha demanat disculpes, segueix el dels experiments practicats l’any 1950 sobre un grup de 22 nens inuit apartats dels seus pares i traslladats a Copenhaguen per mirar de fer-ne una superelit ètnica groenlandesa, la classe política del futur, però educada a Dinamarca.
Els inuit residents a Dinamarca viuen estigmatitzats. Se’ls identifica amb l’alcoholisme, alts índexs de suïcidis i altres problemàtiques pròpies de col·lectius marginats. Les relacions entre l’illa i l’antic poder colonial són tenses. Però ni això no ha frenat el despoblament d’aquesta illa gairebé deshabitada que és Groenlàndia. A Dinamarca hi viuen ja uns 17.000 ciutadans d’origen groenlandès. En 25 anys, se n’hi podrien afegir uns 10.000 més.